i ball esportiu | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

ball esportiu

Eva Maria Angües i Miquel Alonso, especialistes en balls llatins, una de les cinc disciplines del ball esportiu
Arxiu Eva Maria Angües / Cegestudio
esports esport
Pràctica esportiva que comprèn determinades formes evolucionades de ball de saló que tenen una tècnica tipificada i que són objecte de competicions.

El terme ball esportiu és una traducció de l’anglès dance sport, expressió amb què és conegut internacionalment. Es practica en recintes tancats a partir d’una reglamentació que descriu els moviments que han d’executar els ballarins. La seva pràctica comporta un elevat grau d’exercici físic, a més d’incloure un important component artístic i d’espectacle.

Dins el ball esportiu es distingeixen cinc disciplines: balls estàndard, balls llatins, line dance & country western dance, street &pop danceiperforming arts.

Els balls estàndards i llatins tenen moltes característiques en comú. Ambdós es practiquen en parella, que competeix simultàniament amb altres parelles en la mateixa pista i són avaluades per un grup de jutges. Els concursants segueixen unes normes establertes internacionalment i realitzen una coreografia personalitzada d’acord amb les pròpies característiques i aptituds, però basada sempre en l’evolució d’unes posicions, accions i figures bàsiques. Els balls estàndard en l’estil internacional són formats per cinc especialitats: vals anglès, tango, vals vienès, slow foxtrot i quickstep. Els balls llatins en l’estil internacional també presenten cinc especialitats: samba, txa-txa-txa, rumba bolero, pasdoble i jive. Una variant d’aquest format clàssic és el decatló del ball esportiu o deu balls i que és la combinació dels cinc balls estàndard i els cinc balls llatinoamericans.

També es practiquen el ball en formació, especialitat en què competeixen equips de sis a vuit parelles que realitzen conjuntament una coreografia que barreja balls estàndard i llatins, i el freestyle, l’especialitat més recent d’aquestes dues disciplines (balls estàndard i llatins), que segueixen evolucionant. Sota un reglament una mica diferent, però conservant el caràcter de cada ball, les parelles realitzen les rutines d’estil lliure amb la música triada.

D’altra banda existeix la disciplina line dance & country western dance, que engloba els coneguts com a balls country. Aquests, d’origen anglosaxó, s’executen de manera individual i en línia (line dance o country line), i es caracteritzen per la presència d’accions i figures provinents d’una gran varietat de tipus de ball, i per la llibertat en l’estructura espacial, d’acord amb una música concreta, i per la seva coreografia a ritme de vals anglès, txa-txa-txa, rumba, funky, etc. També es practica en parella (country western), a ritme de vals anglès, two step, west coast swing, night-club, etc.

L’street & pop dance (que engloba especialitats com el breakdance, el disco dance o el hip-hop) i les performing arts (com el claqué, el flamenc o el jazz) són disciplines heterogènies que s’han institucionalitzat els darrers anys en la International Dance Organization (IDO).

Existeix també el ball esportiu amb cadira de rodes (wheelchair dance sport) en les diferents disciplines però amb dues variants: duo, quan els dos ballarins utilitzen cadira de rodes, i combi, quan només l’utilitza un component de la parella.

A l’inici del segle XX s’organitzaren els primers campionats no oficials de ball, i els anys vint es començà a treballar per fer del ball un esport reglamentat internacionalment. L’any 1935 es fundà a Praga la Fédération Internationale de Danse pour Amateurs (FIDA), que agrupava nou països europeus i que, l’any següent, organitzà el primer Campionat del Món. La FIDA desaparegué l’any 1956.

L’any 1950 naixé la primera associació professional de ball esportiu, l’International Council of Ballroom Dancing, que actualment es coneix com World Dance Council. En el camp amateur, l’any 1957 la FIDA es refundà sota el nom d’International Council of Amateur Dancers, que l’any 1990 passà a anomenar-se International Dance Sport Federation (IDSF), amb voluntat que aquesta denominació augmentés la percepció del ball com a esport.

El 1997 el Comitè Olímpic Internacional (COI) reconegué la IDSF com a ens supranacional designat per defensar els interessos del ball esportiu, i aquest mateix any la IDSF participà per primera vegada en els Worlds Games (competició reservada als esports reconeguts pel COI que no són olímpics).

Joan Antoni Samaranch fou un gran defensor del ball esportiu i sota el seu mandat aquest esport obtingué el reconeixement del COI. Ell mateix tutelà i donà suport al procés iniciat des de Catalunya per tal que el ball assolís la condició de modalitat esportiva i, per tant, obtés amb igualtat de condicions al mateix estatus que qualsevol altre esport reconegut oficialment.

L’any 2008, sota la presidència de Carlos Freitag i seguint l’assessorament de Samaranch, la IDSF presentà "Vision 2012", un ambiciós pla de desenvolupament del ball esportiu, elaborat amb l’objectiu final de convertir la IDSF en la World Dance Sport Federation, l’òrgan encarregat de regir tot tipus de ball esportiu en l’àmbit internacional a partir del 2012.

Evolució del ball esportiu a Catalunya

La parella formada per Jordi Mayral i Eva Aguilera durant un campionat de balls estàndard que, en l’estil internacional del ball esportiu, són formats pel vals anglès, el tango, el vals vienès, l’slow foxtrot i el quickstep
Arxiu Jordi Mayral
Les primeres referències de la pràctica del ball esportiu a Catalunya es remunten a la dècada de 1930. El 23 de maig de 1935 es realitzà el Primer Campionat Oficial de Catalunya i el Primer Gran Premi de la Generalitat, al Gran Price de Barcelona. Després d’aquesta època inicial hi hagué un llarg parèntesi. No fou fins la dècada dels anys vuitanta que es reprengué l’activitat, una altra vegada a Barcelona, però ampliant-se a la resta de Catalunya, i no fou fins al principi dels noranta que s’organitzaren les primeres competicions estatals.

Per tal d’ordenar la pràctica del ball esportiu arreu de l’Estat espanyol, el 1990 es fundà a Sant Just Desvern la denominada Asociación Española Amateur de Baile de Salón, que un any més tard passà a anomenar-se Asociación Española de Baile Deportivo y de Competición.

El 1999 es fundà a Barcelona el Club V6 de Ball Esportiu, que fou el primer club de ball esportiu reconegut pel Consell Català de l’Esport (CCE). L’any 2002, en l’àrea de Ball Esportiu i de Competició Estil Internacional, un total de quinze clubs inscrits en el Registre d’Entitats Esportives del CCE constituïren la Unió de Clubs de Ball Esportiu de Catalunya amb el propòsit d’aglutinar tots els grups, escoles o clubs practicants d’aquest esport a tot Catalunya. La tasca duta a terme des de Catalunya fou clau per a aconseguir el reconeixement del ball com a modalitat esportiva pel Consejo Superior de Deportes el 2006. Aquest reconeixement permeté la creació de la pionera Federació Catalana de Ball Esportiu (FCBE) el 13 de setembre de 2007 a Barcelona, que empara més de la meitat de tots els practicants federats estatals.

Mireia Alonso, ballarina esportiva de line dance & country western dance, disciplina del ball esportiu que engloba els coneguts com a balls country
Arxiu Martí Prades
L’any 2008, la FCBE fou admesa com a membre de ple dret a la United Country Western Dance Council, la qual cosa possibilità la presència de seleccions catalanes en competicions internacionals organitzades per aquest organisme. La Federació Catalana de Ball Esportiu té dues seleccions nacionals: la de ball esportiu i de competició Estil Internacional i la de Country. Els primers seleccionadors foren Miquel Alonso (estil internacional) i Martí Prades i Fina Comas (country).

Catalunya, a banda de ser unes de les pioneres d’aquest esport, ha aportat molts ballarins que han aconseguit nombrosos èxits internacionals. És el cas de la parella formada per Miquel Alonso i Eva Angües, que en la seva trajectòria esportiva han aconseguit sis vegades consecutives el títol de campions del món en la categoria de sènior llatins (2000-05) i vuit vegades el Campionat d’Espanya (1998-2005) de la mateixa categoria. En competicions internacionals també destaquen Manuel Ramírez i Júlia López, campions del món en sènior llatins (2008), Jordi Mayral i Eva Aguilera, subcampions de la mateixa categoria (2008), i Joel López i Rosa Carné, els primers ballarins que han estat reconeguts com a esportistes d’alt rendiment i campions del món júnior (2007). Pel que fa al ball country, destaquen les també campiones mundials Fina Comas (2005, 2006) i Mireia Alonso (2007, 2009).

Col·laboració: 
Eva Angües / Eduard Arnal / Raquel Ferreira
Llegir més...