i basquetbol | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

basquetbol

Sinònimbàsquet

Sumari de l’article

Basquetbol
Sinònimbàsquet
Primer partit de basquetbol disputat a Catalunya fora de l’àmbit escolar, entre el CE Europa i el CE Laietà (1922)
Fundació del Bàsquet Català
esports esport
Esport de pilota que es disputa entre dos equips de cinc jugadors cadascun.

L’objectiu de cada equip és introduir la pilota dins la cistella adversària i impedir que l’equip contrari encistelli. La pista de joc és una superfície rectangular, plana i dura, lliure de qualsevol obstacle; les seves dimensions són de 28 × 15 m i les cistelles se situen a 3,05 m d’alçada.

Aquest esport va néixer a l’hivern del 1891 a l’YMCA de Springfield, Massachusetts, als Estats Units d’Amèrica. El professor James Naismith inventà aquest nou esport fruit d’un encàrrec que volia donar continuïtat a la pràctica de l’educació física en l’època hivernal i substituir les clàssiques i monòtones sessions de gimnàstica. Després de les primeres pràctiques a l’escola, Naismith va dissenyar tretze regles bàsiques per al desenvolupament del joc. El basquetbol va créixer ràpidament als Estats Units, a causa de la gran implantació de la YMCA i també per la gran acceptació als col·legis i universitats. Ben aviat aquest esport tingué una competició oficial i reglada als Estats Units i agafà una nova dimensió que ultrapassava el seu primer objectiu com a element pedagògic. El basquetbol traspassà les fronteres dels Estats Units i es convertí en l’exportació esportiva nord-americana de més èxit arreu del món.

Els orígens (1910-21)

Campionat Catalunya

Els orígens del basquetbol a Catalunya responen a un procés que es desenvolupà entre el 1910 i el 1921. Tingué les seves arrels de manera inequívoca en el món escolar i en la voluntat innovadora d’un grup de joves mestres que en facilitaren l’entrada. El punt de partida foren els articles pedagògics d’Eladi Homs i Oller, que amb una beca de l’Ajuntament de Barcelona es desplaçà a l’Escola d’Educació de la Universitat de Chicago per ampliar els seus coneixements. Quan tornà a Catalunya, inicià una tasca ingent mitjançant diferents articles sobre com organitzar i donar un nou impuls a l’escola catalana. Els seus textos, entre altres temes, explicaven el paper de l’educació física i la vàlua del basquetbol, un joc amb grans valors pedagògics per a l’aprenentatge dels més joves. Paral·lelament, el mestre Artur Martorell n’inicià la pràctica a l’escola Vallparadís de Terrassa al començament del 1913. El bàsquet també fou donat a conèixer a través de textos escrits per diferents esportistes, com el professor García Alsina, que el practicà al seu gimnàs de Barcelona amb les seves associades, i pels escrits de Josep Elies i Juncosa en el seu llibre Els jocs de pilota(1917), on recull una descripció detallada del joc i parla de la seva pràctica en diferents escoles de Barcelona. Finalment cal remarcar la figura d’Eusebi Millán, pare escolapi que el 1921 introduí la pràctica del basquetbol a l’Escola Pia de Sant Antoni a Barcelona.

Institucionalització i expansió inicial (1922-38)

La figura d’Eusebi Millan fou clau perquè el basquetbol passés de l’escola a la pista. Per primera vegada es disputaren partits entre diferents escoles o equips i es comptabilitzaren els punts i el resultat final. El primer partit de basquetbol se celebrà al camp del CE Europa el 8 de desembre de 1922, entre un equip del CE Europa i un altre format pels exalumnes dels Escolapis de Sant Antoni, el CE Laietà. A l’abril del 1923 es disputà un torneig a l’Estadi Català de Montjuïc. Hi participaren tres entitats: el CE Europa, el CE Laietà i les Escoles Franceses. El primer campió de Catalunya fou l’equip de les Escoles Franceses, la Société Patrie. Es jugava en unes condicions precàries, els equips eren de set jugadors, el terreny de joc era de terra i la pista mesurava 46 × 28 m. Progressivament s’anaren incorporant nous equips, el FC Martinenc, la UE de Sants, tots de la ciutat de Barcelona, on se centraven les pràctiques inicials. Només alguns associats del Club Gimnàstic de Tarragona, el 1924, feren algunes exhibicions fora de Barcelona. La voluntat de continuïtat en els campionats feia necessària l’existència d’una federació. El 1923 es creà a Barcelona la denominada Federació Nacional de Basketball, d’àmbit estatal, el primer president de la qual fou Fidel Bricall, professor de gimnàstica dels Escolapis de Sant Antoni. En la seva primera reunió es decidí crear la Federació Catalana de Basquetbol, amb l’objectiu d’organitzar el segon campionat català. La seva legalització no es produí fins al juliol del 1925 i el seu primer president fou Josep Espeleta. El segon Campionat de Catalunya ja fou organitzat per l’anomenat Comitè Regional de Basketball, entre l’abril i el maig del 1924, i fou disputat per sis clubs gràcies a la incorporació del FC Martinenc, la UE Sants i l’Atlètic Bricall. Alhora, la federació catalana fomentava exhibicions a diferents poblacions. La presència el 25 de març de 1927 de l’Hindú Club de Buenos Aires a Barcelona, de gira per tot Europa, fou clau per a l’evolució del basquetbol. Per primera vegada es disputà un partit amb equips formats per cinc jugadors en un terreny de joc amb les dimensions utilitzades avui dia, 27 × 15 m. Fou el primer partit de la selecció de Catalunya, formada per Estany (Gràcia FC), Rodoreda (FC Barcelona), Gelabert (US Sants), Moncho (CE Europa), Ramis (Gràcia FC), Alberich (CE Laietà), Rodríguez (Tiberghien) i Prats (FC Martinenc). Fou el primer partit amb una gran quantitat de públic, que la premsa de l’època xifrà en diversos milers de persones. El resultat fou el menys important: una clara victòria dels argentins per 50 a 16.

A partir del 1928 la federació catalana posà en marxa una sèrie de mesures, que començaren amb l’aprovació de nous estatuts i reglaments. Per primer cop es legislà sobre les llicències dels jugadors, les diferents categories federatives, els terrenys de jocs i les seves condicions, la imprescindible uniformitat en la roba dels jugadors i la figura de l’àrbitre, amb la creació també del col·legi d’àrbitres. Els campionats següents en consolidaren l’estructura i incorporaren equips de fora de Barcelona: CE Sabadell, CC Hospitalet, SG Badalona, on ja destacava el jove Pere Gol.

L’Exposició Universal del 1929 fou un aparador importantíssim, i la federació organitzà el segon partit de la selecció catalana, al mateix temps que se celebrava la Copa Exposició i es donava presència al bàsquet femení. Al torneig que tingué lloc durant l’Exposició, hi participaren la UE de Sants, el CE Laietà, el Patrie, l’US Hospitalet, el Gimnàs Tiberghien i el Club Femení i d’Esports, el veritable introductor d’aquest esport, que el practicava des de la seva creació, el 1928. De fet, les pràctiques femenines nasqueren al marge de la federació catalana.

Els anys trenta es produí una segona fase en l’expansió geogràfica del bàsquet, inicialment a les comarques barcelonines. A Mataró, primer per mitjà de l’Iluro, gràcies a les classes d’educació física que el Servei d’Educació Física Cívica i Premilitar feia al seu camp, i més endavant, per les Escoles Pies de Santa Anna, gràcies a la presència d’Eusebi Millan. Se’ls uní poc després l’Associació Esportiva del Cercle Catòlic. Al Maresme cal esmentar Calella i Arenys de Mar, on es feren torneigs locals. A Manresa, la primera exhibició fou a l’agost del 1929, al camp del Pujolet. A partir del 1929, Tarragona, Reus i Valls formaren un triangle amb els equips del Gimnàstic de Tarragona, la Penya Ben Forjats de Valls, el Reus Deportiu i CN Reus Ploms, amb torneigs locals i la Copa Tarragona.

A Girona i Lleida no s’aconseguí establir una continuïtat en les pràctiques i només hi hagué exhibicions aïllades lligades al món escolar, com les de La Salle i els maristes, a Girona. A Lleida, el Tàrrega Sport Club va organitzar algun festival esportiu amb la celebració de partits de bàsquet.

La incorporació dels infants fou un altre fet rellevant; se celebraren diferents torneigs, tot i la dificultat d’haver de jugar en les mateixes condicions que els més grans, la manca d’un basquetbol adaptat a les seves condicions físiques i d’edat. El 1928 el FC Barcelona organitzà el primer torneig infantil Miguel Soler, seguit pel que va projectar el CE Europa. La instauració de la República i l’impuls de l’esport popular els anys trenta no va suposar, però, un increment dels clubs federats, que entre el 1931 i el 1936 passaren de 41 a 33. Aquest descens s’explica per dues raons. D’una banda, la dificultat dels clubs de caràcter popular de mantenir-se en les competicions federatives, per problemes econòmics i manca d’instal·lacions reglamentàries. Per això es van unir en l’Agrupació de Basketball de Catalunya per a organitzar la seva pròpia competició. D’altra banda, cal tenir en compte l’aparició de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que també instituí la seva pròpia competició, que s’expandí ràpidament per totes les comarques de Barcelona.

En el seu anhel per popularitzar el basquetbol, la federació catalana organitzà una gira del conjunt francès de l’AS Boruse de París per diferents poblacions de Catalunya. A l’abril del 1932 s’enfrontaren el RCD Espanyol i el Real Madrid, el primer partit amb un equip espanyol. Des de l’onzena edició del Campionat de Catalunya hi ha categories diferenciades. S’incorporaren equips de Terrassa, Ripollet, Sant Feliu de Llobregat, Mollet, Valldoreix i Caldes d’Estrac, i es consolidaren Badalona i Manresa amb noves incorporacions. La Société Patrie fou l’equip dominador en l’època, guanyà el Campionat de Catalunya (1935 i 1936) i el d’Espanya (1935).

El 1933 s’organitzà per primera vegada un Campionat d’Espanya, en el qual van participar el Juventus AC de Sabadell i l’Iluro de Mataró, com a campió i subcampió respectivament. L’experiència resultà tan negativa i els partits de tornada foren tan polèmics que el Juventus AC presentà una queixa formal i l’Iluro de Mataró es retirà del partit contra el Real Madrid. El campionat quedà en suspens i no es reprengué fins el 1935, any que la Federació Espanyola de Basquetbol s’establí a Madrid i fou formada per membres de la federació castellana i catalana a parts iguals. Es creà un Col·legi d’Àrbitres en l’àmbit estatal i s’unificaren els criteris reglamentaris. Poc després es disputà el primer partit de la selecció espanyola amb una presència catalana mínima, Armand Maunier (del Patrie) com a jugador i Marià Manent com a àrbitre. Al maig del 1935 es disputà el primer Campionat d’Europa; la selecció espanyola, que quedà en segon lloc, tingué quatre representants de la federació catalana: el seu seleccionador Marià Manent i els jugadors Carbonell, Maunier i Muscat.

Els anys de la República, Tarragona, Lleida i Girona es mantingueren al marge de les competicions federatives. Només Tarragona aconseguí assentar la seva Copa Tarragona, que es disputà de manera continuada fins el 1936. El primer campió d’aquesta edició fou el Gimnàstic de Tarragona el 1933. També a Reus i a Valls s’organitzaren torneigs locals, gràcies al Reus Deportiu i la Secció esportiva de l’AAET de Valls. A Girona, el GEiEG s’inicià en el basquetbol el 1934. La seva activitat es limità a partits amistosos disputats en diferents pobles de la costa i, excepcionalment, contra clubs de Barcelona.

A Lleida la presència continuà essent esporàdica: exhibicions de basquetbol femení i alguna pràctica als escolapis de Tàrrega i Balaguer, gràcies a la presència d’Eusebi Millan.

D’altra banda, la federació catalana, ja renovada, recollí en els seus nous reglaments la realitat del basquetbol femení: obrí l’admissió de clubs femenins i admeté el Club Femení i d’Esports. Malgrat tot, la competició femenina que s’organitzà fou al marge de la Federació Catalana. El diari L’Opinió, juntament amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, organitzà un torneig que va ser presentat com el segon Campionat de Catalunya. Se celebrà entre el març i el maig del 1934, a les instal·lacions del CE Laietà, i el campió fou l’equip A del Club Femení d’Esports. Finalment, la Federació Catalana, gràcies al projecte de competició que presentà el seu directiu Lluís Dupré, acceptà crear el primer Campionat de Catalunya femení, que tingué lloc entre l’abril i el juny del 1936, amb la victòria final del CE Laietà.

Com s’ha dit abans, al marge de les competicions de la Federació Catalana, es desenvoluparen les de l’Agrupació de Basketball de Catalunya i la de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. La primera d’aquestes sorgí de la tenacitat i l’esforç del Montserrat BB (actual BAM), i el primer campionat es disputà el 1933, amb continuïtat fins el 1936. La Federació de Joves Cristians de Catalunya també organitzà el seu propi campionat des del 1932. L’objectiu era atreure els joves per inculcarlos els seus valors de no-bel·ligerància i reafirmació de la família. Utilitzaren l’esport, sobretot la gimnàstica i el basquetbol. A causa del ràpid creixement dels grups parroquials, el campionat tingué cada vegada més participants, de manera que el 1936 hi prengueren part 32 equips.

L’esclat de la Guerra Civil en el període de descans competitiu afectà directament la federació catalana. El seu president, Pere Marí, que es trobava a Madrid en una assemblea, no va poder tornar a Catalunya i es nomenà nou president el secretari, Joan Bucheli. Les competicions, en un primer moment, no es pogueren reiniciar i només es disputaven exhibicions en suport i benefici de les milícies. La federació catalana només pogué organitzar de manera precària competicions de caràcter infantil i juvenil. D’altra banda, la Guerra Civil també posà fi a qualsevol activitat de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

La difícil represa (1939-55)

El nou ordre creat al final de la guerra significà el control absolut del bàsquet pels nous estaments governamentals. Altres qüestions dificultaren encara més la represa del basquetbol, com la repressió en l’àmbit escolar i la desaparició de moltes associacions i, el més important, l’absència dels joves morts al front i dels exiliats. Aquest panorama gris i descoratjador endarrerí molt l’arrencada de tota activitat esportiva.

La federació catalana passà a dependre totalment de la federació espanyola, que al seu torn estava sota el control directe de la Delegación Nacional de Deportes. A més, organismes de Falange interferien en la tasca esportiva: el Frente de Juventudes controlà els més joves; la Sección Femenina, les dones; el Sindicato Español Universitario (SEU), els estudiants universitaris, i la Central Nacional de Sindicatos (CNS), els treballadors. Aquests organismes que pretenien socialitzar tots els seus components i formar-los en les noves doctrines falangistes utilitzaren el bàsquet de la mateixa manera que altres esports. La federació catalana veié suspesos els seus estatuts i reglaments. S’anul·laren les competicions dutes a terme després del 1936 i es derogaren els compromisos entre clubs i jugadors fets en "período rojo". Se cessaren tots els components de juntes directives posteriors al juliol del 1936 i es donaren de baixa els clubs adscrits a la federació catalana a partir d’aquella data. Ja no es reprengueren les competicions de l’Agrupació de Basketball de Catalunya ni de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. L’única competició que, en principi, obtingué autorització per a realitzar-se de nou fou la Federativa. La nova federació fou dirigida per Julio Clavero, nomenat directament per la federació espanyola. Molt poc temps després fou substituït per Rafael Castejón Gómez, que romangué més de deu anys en el càrrec. Els clubs hagueren de complir noves normes, que implicaren la desaparició del català al nom dels clubs i la impossibilitat d’utilitzar anglicismes o noms relacionats amb emblemes i distintius olímpics.

El trofeu Pedro Conde fou la primera competició de la postguerra, a partir del 6 d’octubre de 1939. També es reprengué el Campionat de Catalunya, entre el gener i l’abril del 1940. Destacà l’absència del FC Barcelona i, a la vegada, la primera incorporació d’un equip de Girona, el GEiEG, sota la denominació d’AD Gerundense. El CB Hospitalet fou el vencedor del campionat i al juny guanyà també el Campionat d’Espanya. La federació catalana organitzà noves competicions. Així sorgí la Copa Barcelona Trofeo General Orgaz, la primera edició de la qual fou guanyada per la Unió Manresana. El 1940 les competicions federatives tenien 33 equips inscrits, que passaren a 73 el 1944. La nova organització federativa, sota el control de la qual hi havia totes les entitats i competicions, significà la incorporació oficial del basquetbol de Tarragona i Lleida. A Girona les incorporacions del GEiEG i de l’AD Farnés arribaren fins el 1943, any que abandonaren la competició davant la falta de resultats esportius i la dificultat dels desplaçaments a causa del cost econòmic. D’altra banda, però, s’instaurà la Copa Girona, de la qual es disputaren diverses edicions. Els clubs catalans dominaren el panorama espanyol i guanyaren els Campionats d’Espanya de manera continuada fins el 1951: el CE Laietà, on destacava el jove jugador Eduard Kucharski (1942 i 1944); el FC Barcelona (1943,1945, 1946, 1947, 1949 i 1950), amb un equip dirigit per Fernando Font i amb el fitxatge estrella de Kucharski fins el 1947. El 1948 Kucharski fitxà pel Joventut, que, dirigit per Josep Vila, vencé el Real Madrid en el Campionat d’Espanya.

Les competicions femenines es reprengueren el 1940 amb el trofeu Lluís Humet que guanyà la UE de Sants. S’organitzà de nou el Campionat de Catalunya, amb victòria del CE Laietà. Tanmateix, la intervenció de la Sección Femenina feu que finalment les competicions desapareguessin de l’àmbit federatiu, ja que per a la legalització de les fitxes les jugadores havien de fer el servei social, controlat per la mateixa Sección Femenina.

Entre el 1946 i el 1950 el basquetbol seguí una lenta evolució amb contactes mínims amb l’estranger, pocs enfrontaments amb equips de fora de Catalunya i un increment significatiu del nombre d’equips (de 73 el 1946 a 101 el 1950), alguns dels quals provenien de les competicions diocesanes i també del Frente de Juventudes. S’utilitzaren nous espais per a la pràctica del basquetbol, com ara la Sala Price o la plaça de toros de les Arenes a Barcelona, on el 30 de juny de 1946 milers de persones presenciaren la final del Campionat de Catalunya entre el FC Barcelona d’Eduard Kucharski i la UE Montgat de Joan Dalmau, anomenat el Gato. Es disputaren els primers partits amb equips estrangers de Suïssa, Portugal o França. També s’impulsaren enfrontaments entre la selecció catalana i la castellana i s’instaurà una lliga d’àmbit estatal per a la temporada 1946-47, amb quatre equips de la federació catalana i quatre de la castellana, que fracassà.

Fora de l’àmbit barceloní destacà l’èxit, basat en el semiprofessionalisme, del Gimnàstic de Tarragona, que arribà a disputar una fase d’ascens a primera categoria. La llunyania de Lleida a Barcelona li impedí integrar-se a l’estructura federativa i obtenir resultats esportius que servissin d’incentiu. Aleshores a Lleida es prengueren dues mesures: la primera fou la integració durant un petit període en les competicions d’Aragó (amb un resultat negatiu, només va sobreviure el CD Huracans). La segona fou la creació de la Federación Provincial Ilerdense el 1949. El seu primer president fou José Manuel Randúa, que organitzà un nou campionat provincial el 1950. A Girona només la voluntat de determinades persones com Mateu Pell aconseguí mantenir competicions locals. Lentament s’hi incorporaren altres poblacions, com Olot, gràcies al Centre Catòlic, Puigcerdà, Ripoll, Cassà de la Selva i Banyoles.

Els anys cinquanta es produí una obertura a l’exterior que, a més de l’entrada de formes noves i més modernes de jugar, significà el descobriment de nous materials, pilotes, superfícies de joc o tipus de cistelles. Resultà crucial l’aportació dels soldats nord-americans. Els pactes firmats amb els Estats Units facilitaren que els ports catalans acollissin els vaixells de la seva sisena flota. Les tripulacions tenien els seus propis equips de basquetbol, que feren multitud d’exhibicions per tot Catalunya. Per primera vegada es pogué gaudir del joc practicat pels seus inventors. Entre el gener i el juny del 1953, equips com l’Everglades, Midway, Tarawa, USS Kennedy feren més de quaranta partits en terres catalanes. També els malabaristes dels Harlem Globetrotters iniciaren una sèrie d’exhibicions. La primera fou el 9 de maig de 1951 al pavelló d’esports de Barcelona. Altres equips d’àmbit internacional també passaren per les pistes catalanes, com la Virtus de Bolonya, la Gimnàstica i Esgrima Argentí i l’Yco de Manila, que feu una gira que despertà un gran interès. Destacà especialment la presència de l’equip nord-americà Syracusse Nationals, precedent de l’actual Philadelfia Seventy Sixers, que havia obtingut el triomf en la competició professional nord-americana l’any anterior. Aquest club disputà alguns partits el 1956, un dels quals contra una selecció catalana que tot i iniciar el partit amb quaranta punts d’avantatge va perdre per 111-99. La competició de caràcter internacional més rellevant que s’organitzà foren els II Jocs Mediterranis (1955, Barcelona), en què la selecció espanyola aconseguí el triomf.

La federació catalana creà nous comitès, com ara el jurídic —dirigit pel llavors jove advocat Ernest Segura i de Luna—, el tècnic —dirigit per Ferran Font—, el de premsa i propaganda, i el d’Organismes Internacionals. També fundà un Col·legi de Preparadors. Es passà a exigir el títol d’entrenador per a poder dirigir equips en la primera i segona categories i juvenils. Els reglaments foren més rigorosos en el compliment de les normes sobre instal·lacions, la qual cosa portà a l’aparició de pistes amb el sòl de ciment, amb taulers transparents i pilotes de goma, que substituïren les de cuir. Fins i tot en algunes exhibicions a la plaça de toros de Barcelona s’utilitzà una superfície de fusta. Aparegueren els cronòmetres de grans dimensions, que facilitaren el seguiment al públic i substituïren els manuals. Des de l’abril del 1953, tots els equips que participaren en el campionat regional havien de tenir un equip juvenil i infantil. A partir del 1954 es regularitzaren els campionats juvenils i infantils, gràcies a l’autorització de les autoritats esportives del Frente de Juventudes. El 1955 es produí un salt espectacular ja que s’inscriviren 55 equips juvenils als campionats federatius. Entre el 1951 i el 1956 el nombre total en fitxes, en totes les categories, s’incrementà en més de 700 (1.902 la temporada 1955-56). El Joventut de Badalona fou l’equip dominador del Campionat de Catalunya, que guanyà els anys 1952, 1953, 1954. També obtingué els títols de campió d’Espanya (1953, 1955). La Copa Hernán desaparegué el 1953-54, i fou substituïda per la Lliga de Barcelona en Pista, Trofeu Juan Antonio Samaranch, que es disputà a la Sala Price. El campionat femení s’intentà reorganitzar a partir del 1951, però novament la intervenció de la Sección Femenina, que exigia la prestació del Servei Social per a la tramitació de les fitxes, resultà determinant per al seu fracàs. Després de dues edicions tornà a quedar en no res. Així i tot, el barceloní CE Hispano Francés arribà a disputar la final del Campionat d’Espanya del 1952.

En aquest període, els equips de Tarragona començaren a integrar-se de manera ja definitiva a les competicions catalanes. Els Reus Ploms, Reus Esportiu, CB Valls, CE Vendrell i La Salle Tarragona a les categories superiors del campionat català, mentre que les noves incorporacions, Amposta, Tortosa, CB Catalonia, etc., enfortiren les competicions provincials.

La Federació Provincial de Lleida, més allunyada del nucli important del bàsquet, no avançà al mateix ritme: la base del seu campionat fou la ciutat de Lleida i alguna aparició esporàdica en poblacions com Balaguer. Girona seguí un procés similar i assentà les seves competicions locals sense integrar-se en les de la Federació Catalana, tot i que a la darreria del 1953 es creà, sense èxit, una delegació federativa.

Totalment al marge de l’estructura federativa, des del 1940 es desenvolupà una competició paral·lela sota la protecció de l’Església. L’Acción Católica Española organitzà i controlà des d’una situació de privilegi i per mitjà de la seva branca juvenil, la Juventud de Acción Católica Española (JACE), les seves pròpies competicions, de manera que els joves podien evitar el control del Frente de Juventudes. Les competicions cresqueren ràpidament i l’èxit afavorí l’aparició de noves competicions, com la Copa JACE. El cinquè torneig disputat el 1945 tenia ja trenta equips i grups per zones. El basquetbol es convertí en l’esport rei d’Acció Catòlica, fins al punt que el seu butlletí inclogué un suplement mensual de caràcter esportiu anomenat VICTOR, que editava directament la Delegació Diocesana d’Esports. El 1955, ja sota la nova denominació d’Obra Atlético Recreativa (OAR), l’estructura i el nombre de participants eren equiparables als de la federació amb més de 115 equips de 24 poblacions diferents. Tenia el seu propi col·legi d’àrbitres i escola d’entrenadors. L’OAR serví com a banc de proves per a clubs de nova creació, alguns dels quals s’incorporaven després a les competicions federatives. Alguns d’aquest equips foren el BAM, el CP Roser, el JAC Sants, l’AECC Mataró, La Salle Josepets, els Lluïsos de Gràcia, la Sagrada Família de Terrassa (posteriorment SFERIC) i CD Sant Joan, entre d’altres.

El desenvolupament d’una nova estructura esportiva 1956-82

Equip del Club Joventut de Badalona la temporada1965-66
ARXIU CJB / Genís Vera
Les transformacions socials iniciades els anys seixanta i els petits canvis dins l’aparell esportiu oficial influïren directament en la pràctica del bàsquet. La Llei d’educació física del 1961 i el pla de desenvolupament esportiu fonamentat en la creació d’una xarxa de federacions provincials canviaren l’esquema del basquetbol català. Al mateix temps, el creixement de les zones urbanes i el canvi d’hàbits de la població, gràcies a l’aparició del cotxe particular, donaren una nova dimensió al temps lliure. El basquetbol català es veié immers en una sèrie de convulsions. L’aparició de la Lliga espanyola a partir del 1957 afeblí el Campionat de Catalunya, que finalment desaparegué. En aquest procés hi hagué constants reformes en les competicions, sense que s’aconseguís restablir el nivell de joc dels anys quaranta o cinquanta. La creació de les federacions provincials de Tarragona i Girona el 1963 significà que la federació catalana, encara que mantenint la seva denominació, passés a ser una federació provincial més. En un sentit positiu, cal destacar les diverses campanyes fetes amb l’objectiu d’ampliar el nombre de practicants, com la genèrica "Contamos contigo" o la més especialitzada "Operación Altura", per detectar joves amb un nivell físic rellevant. També hi hagué transformacions reglamentàries que buscaven una major espectacularitat de l’esport. Per exemple, la regla dels trenta segons de possessió per jugada, la de cinc segons per jugador sense botar, o els dos temps morts de cada part. La distància entre el basquetbol professional i l’amateurs’anà eixamplant. També aparegué la modalitat del minibàsquet, a partir del 1962, encara que controlat per la DND a través del Club Nacional Hesperia, creat expressament per a aquesta tasca, ja que es considerà que tots els seus practicants estaven en edat escolar. Les instal·lacions també s’anaren modernitzant. Inicialment els equips que participaven en la Lliga estatal utilitzaven les instal·lacions municipals, sobretot el pavelló d’esports de Barcelona, i ja els anys seixanta i setanta amb iniciatives particulars: la Plana a Badalona i després el pavelló del Joventut de Badalona, el Palau Blaugrana i el Picadero a Barcelona i el Congost a Manresa. De manera ja definitiva es recuperà el bàsquet femení, primer amb el Campionat de Catalunya i després amb la regularització del Campionat d’Espanya. Aparegué la Lliga estatal a partir del 1963, en la qual participaren, en diferents èpoques, equips catalans com el GD Cottet reconvertit a Indo Club, el Picadero, el CIC Argentona, que perdria les seves jugadores en favor del CE Mataró, o els clubs Medina de Lleida i Magisteri de Girona. En aquests primers anys els equips catalans tingueren un paper importantíssim, sovint dominant les diferents competicions.

La nova Lliga estatal masculina, que des del seu inici es disputà amb el patrocini publicitari de diferents marques, incorporà els equips més importants de Catalunya, com el FC Barcelona, el Joventut de Badalona, el Picadero i el CB Aismalibar. També hi participaren de manera puntual, el RCD Espanyol, l’Orillo Verde, el CC Badalona, el CE Mataró, el CE Manresa, el CB Manresa, el Sant Josep de Badalona i el CB Granollers. Aquesta nova dimensió facilità que el 1960 aparegués la revista especialitzada Rebote Solamente baloncesto. Un nou element fou el patrocini dels equips i la proliferació dels jugadors estrangers, fonamentalment nord-americans. El FC Barcelona nacionalitzà Norman Carmaichel i Charles Thomas, que també jugà al Sant Josep Irpen de Badalona. Els equips catalans aconseguiren èxits molt puntualment. El 1959 el FC Barcelona aconseguí, amb un gran equip en el qual destacaven Jordi Bonareu, els germans José Luis i Alfonso Martínez, i un molt jove Francesc NinoBuscató, el seu primer títol de lliga. Per la seva banda el Joventut de Badalona obtingué el títol el 1967, amb un equip dirigit per Eduard Kucharski i format per Buscató, Lluís, Alfonso Martínez, els germans Enric i Narcís Margall, Gol, Rojas, Moliné, Fa i Oleart. Fins el 1978 no tornaria a obtenir el títol de lliga amb l’equip dirigit per Antoni Serra i format, entre d’altres, per Zoran Slavnic, Santillana, Filbà, Fernández i el petit dels Margall, Josep Maria. El FC Barcelona no guanyà una altra Lliga fins el 1981, després de fitxar l’entrenador de l’èxit de la Penya, Antoni Serra, i un equip en el qual destacaven Solozábal, Epi, Sibilio, Creus, De la Cruz i Manolo Flores, juntament amb el nord-americà Mike Philips.

En la competició de la Copa els equips catalans assoliren més èxits. El Joventut de Badalona la guanyà el 1958, el 1969 i el 1976; el FC Barcelona, el 1959 i cinc de seguides entre el 1978 i el 1982, i el Picadero les dels anys 1964 i 1968.

La nova Lliga obligà a contínues reestructuracions amb l’aparició de la segona i la tercera divisió estatal i quedà per sota de les categories regional i provincial. Gràcies a la puixança del minibàsquet, les competicions s’incrementaren substancialment des del final dels anys seixanta i, especialment, a partir dels anys setanta. Es dissenyà una estructura de competicions de promoció que portà a crear noves categories, com la júnior. També en l’àmbit arbitral es creà l’Escola Catalana d’Àrbitres de Basquetbol (ECAB). El final de la dictadura i la nova estructura política i esportiva democràtiques comportaren el fet que els esportistes en edat escolar participessin sense problemes en les competicions federatives, que veieren com el minibàsquet entrava de nou en la seva estructura. Aquesta situació beneficià de manera especial el basquetbol femení. La federació catalana passà de 2.696 fitxes el 1963 a 20.562 el 1982. La debilitat de les competicions de l’OAR portà els seus equips a l’àmbit federatiu, i la mateixa OAR s’adherí a la federació catalana a la meitat dels anys setanta. Amb l’aparició de les competicions de clubs de caràcter europeu en els àmbits masculí i femení es produí un salt qualitatiu, si bé els equips catalans no tingueren sort en les seves actuacions. La federació catalana organitzà la final de la Copa d’Europa masculina que es disputà el 1969 a Barcelona, i el 1973 s’organitzà el Campionat d’Europa a Barcelona, amb un gran èxit de públic.

A partir del 1978, amb l’arribada de la democràcia, es desenvolupà una nova legislació esportiva, que a Catalunya tingué identitat pròpia amb l’Estatut d’Autonomia. En aquest nou marc es produïren les primeres eleccions democràtiques federatives (1979), a les quals concorregué una única candidatura encapçalada per Pere Sust i Sagau. El seu principal objectiu fou la unificació de les federacions provincials, i el 1980 recuperà la selecció catalana. A partir del 1981 es pogué recuperar la denominació de Campionat de Catalunya per a les competicions catalanes i el 1980 nasqué la I Lliga Nacional Catalana de Basquetbol. En l’àmbit professional la Lliga estatal continuà disputant-se i sorgí una nova categoria: la 1a B, i així la segona divisió passà a tenir un clar caràcter territorial. Cal destacar el moviment que iniciaren els clubs de la lliga estatal amb l’objectiu de crear una competició professional. Tenien l’objectiu de dirigir la seva pròpia competició i de dotar-se d’una estructura professionalitzada que gestionés tots els aspectes (econòmics, publicitaris, ingressos televisius i esportius). Com a contrapartida a aquest procés, en aquesta època, destacà l’experiència de l’equip de La Salle que després de ser subcampió de la 1a B ascendí a la primera divisió estatal amb un equip format íntegrament per jugadors de diversos col·legis de l’orde d’arreu de Catalunya. Fou la darrera experiència no professional en l’elit del basquetbol estatal. Aquest equip, amb aire d’universitat americana, format per un grup de joves i sense cap estranger, participà en la lliga de primera divisió la temporada 1981-82.

L’èxit del basquetbol professional i la seva popularització (1983-2010)

Jordi Villacampa durant un partit de la Copa Korac entre el CB Joventut de Badalona i l’Scavolini de Pesaro (1990)
Arxiu CJB / M.A. Forniés
L’increment del nombre de practicants facilità la popularització del basquetbol. Al mateix temps l’organització d’una nova competició professional i la seva millor gestió en l’àmbit publicitari convertiren el bàsquet en l’esport més popular després del futbol. La creació de l’Associació de Clubs de Bàsquet (ACB) dotà la competició d’un major nivell organitzatiu i una millor explotació econòmica. La televisió i la publicitat directa i indirecta beneficiaren els clubs, que es dotaren d’una estructura directiva i esportiva professionalitzada. També contribuïren a la popularització èxits internacionals com el de la selecció espanyola, que aconseguí la medalla de plata als Jocs Olímpics del 1984. L’ACB canvià el sistema de competició i donà pas als play off finals a l’estil de l’NBA. Des del 1986 la Copa del Rei també canvià el seu format i començà a disputar una fase final, en la qual participen els primers set classificats de la Lliga regular més el club organitzador. Es crearen noves competicions com la Supercopa, que es disputa des del 2004. Les innovacions també es produïren en l’àmbit europeu, amb la nova competició de l’Eurolliga. Professionalment, el basquetbol català obtingué grans èxits. Des de la instauració de la lliga ACB fins el 2010, el FC Barcelona ha aconseguit dotze Lligues i vuit Copes del Rei. També en l’àmbit internacional, un Mundial de clubs, dues Copes Korac, dues Recopes d’Europa, una Supercopa d’Europa i dues Eurolligues (2003, 2010). La temporada 2000-01 destacà Pau Gasol, que va ser triat MVP a la final de la Copa que guanyà el seu equip, el FC Barcelona; posteriorment s’ha convertit en el primer català a guanyar l’NBA. Per la seva banda, el Joventut de Badalona aconseguí dues Lligues ACB i dues Copes del Rei i va ser el primer club català a guanyar el títol de campió d’Europa. El seu historial en aquest període es completà amb tres Copes Príncipe de Asturias i una Copa Korac, dues Supercopes d’Espanya, una Eurocopa FIBA el 2005 i una Copa ULEB el 2008. El planter de la Penya és la base del club, i noms com els de Rudy Fernández i Ricky Rubio han saltat a primera línia. Per la seva banda, el Bàsquet Manresa SAE, sota la denominació TDK, guanyà la Copa del Rei (1996) i la Lliga ACB (1998) amb Joan Chichi Creus com a MVP.

Lliga Catalana

En l’àmbit federatiu, Pere Sust i Sagau fou escollit president de la Federació Espanyola de Basquetbol al novembre del 1984. El seu substitut a la federació catalana fou Enric Piquet i Miquel, que es mantingué en el càrrec fins al final del 2010. La nova dimensió del bàsquet professional obligà la federació espanyola a replantejar-ne l’estructura competitiva. En la categoria sènior aparegueren diferents competicions que han tingut una incidència important en les catalanes. El 1994 sorgí la Liga Española de Baloncesto Amateur (EBA), el 1998 la Liga Española de Baloncesto (LEB) i el 2001 també la LEB2. Aquestes dues últimes posteriorment canviaren el seu nom per LEB Or i LEB Argent i es creà també l’efímera LEB Bronze. En categoria femenina nasqué la Liga Femenina de Baloncesto (LFB) el 1998, i el 2002, la LFB2. La federació catalana centrà els seus esforços en el bàsquet amateur i de formació. Es promogueren campanyes de formació tècnica i programes de detecció i perfeccionament per categories. L’organització de grans esdeveniments esportius també fou un reflex de la popularització de l’esport. El 1992 el Pavelló Olímpic de Badalona fou la seu de la final de basquetbol de les Olimpíades de Barcelona, en què destacà l’anomena’t Dream Team USA. El 1997 s’organitzà el Campionat d’Europa, amb seus a Barcelona, Girona i Badalona, i la Final Four de la Lliga europea el 1998 i el 2011 al Palau Sant Jordi de Barcelona.

El basquetbol femení progressà, sense aconseguir, però, els nivells de professionalisme del masculí. Durant els primers anys d’aquest període, els equips catalans continuaren dominant la competició estatal. El Comansi fou campió de Lliga el 1983 i el 1985. Posteriorment, el CB Tortosa, amb diferents denominacions –Sabor d’Abans, Raventós Catasús, Caixa Tarragona–, aconseguí quatre Copes de la Reina consecutives (1986-89) i tres Lligues (1987, 1988, 1989). En aquells anys destacaren jugadores com Anna Junyer o la ja desapareguda Roser Llop. El 1990 l’equip del Microbank Masnou aconseguí el títol de lliga. La competició femenina prengué un caràcter cada vegada més professional i es feu habitual l’arribada de jugadores estrangeres. La competició s’amplià i els equips catalans deixaren de tenir un paper predominant en la competició. El 2003 l’UB FC Barcelona, dirigit per Carme Lluveras, aconseguí el títol de Lliga femenina, amb jugadores com Laia Palau o Núria Martínez. El 2005 el mateix club aconseguí el títol de la Lliga, dirigit per Sílvia Font i format per Elisabeth Cebrián, Marta Fernández, Sandra Gallego i Íngrid Pons, entre d’altres. L’èxit es traslladà a les seleccions estatals tant masculina com femenina. La selecció femenina aconseguí el Campionat d’Europa el 1993 amb la participació de dues jugadores catalanes, Marina Ferragut i Elisabeth Cebrián, que a més posseeixen el rècord de participacions en la selecció estatal, amb 253 i 256 partits respectivament. Ja a la primera dècada del segle XXI la selecció ha aconseguit medalla en els cinc Campionats d’Europa celebrats i el bronze en el Mundial del 2010, aquest darrer amb la presència de sis jugadores catalanes. La selecció masculina aconseguí medalles en diferents europeus, olimpíades i mundials, entre les quals destaquen la medalla d’or del Mundial del Japó (2006), la plata dels Jocs Olímpics de Pequín (2008) i la d’or de l’europeu (2009). Triomfs amb presència important de jugadors catalans: Pau Gasol, Raül López, Àlex Mumbrú, Joan Carles Navarro, Marc Gasol, Rudy Fernández i Ricky Rubio.

La progressió del bàsquet català fou importantíssima, es passà de 20.562 fitxes el 1982 a 75.219 el 2009 –19.011 de femenines i 56.208 de masculines–, xifra que representa una cinquena part del total de l’Estat. La dimensió aconseguida comporta grans transformacions i reptes per adequar-se a la nova situació, que la federació catalana gestiona amb una estructura competitiva centrada en la Copa Catalunya i la Lliga Catalana, una àmplia xarxa de clubs i un potent entramat competitiu, en els quals destaca la base dels campionats de promoció.

Col·laboració: 
Lluís Puyalto
Llegir més...