i Sant Celoni | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Celoni

Nom adoptat el 1937 per al municipi deBaix Montseny
L’església de Sant Martí, de façana esgrafiada, a la vila de Sant Celoni
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, a la vall mitjana de la Tordera.
Població: 
16.860 h
[2009]
Extensió: 
65 km2

Situació i presentació

Es troba a l’extrem de llevant del Vallès Oriental, en contacte amb la Selva i el Maresme, i limita amb els termes de Vallgorguina (S), Santa Maria de Palautordera (W), Fogars de Montclús, Campins i Gualba (N), els municipis selvatans de Riells i Viabrea i Sant Feliu de Buixalleu (N) i Fogars de Tordera (E), i els de Tordera (E) i Sant Iscle de Vallalta (S), pertanyents al Maresme.

El terme és centrat per la vall mitjana de la Tordera, al sector que separa els massissos del Montseny (N) i de la serra de Montnegre (S), abruptes i coberts d’una rica cobertura vegetal arbòria, secularment aprofitada, i que converteixen aquest sector de la vall i la rodalia en una subcomarca natural, el Baix Montseny, prou diferenciada del relleu pla i ondulat del Vallès.

Les altituds màximes del terme s’assoleixen al sector del Montnegre, dins la Serralada Litoral, de caràcter fonamentalment granític i amb esquists metamòrfics o cambricosilúrics (amb fragments del carbonífer) a les parts més altes, vers el SE, de relleu més abrupte: el Prat Perelló (704 m), Montnegre de Ponent (759 m), el turó d’en Vives (759), el Turó Gros (773 m), Montnegre de Llevant (726 m) i el pla de les Barqueres (701 m), cims que marquen la línia divisòria amb el Maresme (Sant Iscle de Vallalta). Al sector E tanquen el terme els contraforts de les serres del Canyadell (502 m), d’en Regàs (389 m) i dels Carners (293 m), de migjorn a tramuntana el terme és carenejat per diverses serres de morfologia arrodonida, com Pedra Miradora (342 m), turó de Rodís (372 m), Montllorer (545 m), tots a la part S. Un bloc allargassat des del turó d’en Ginestar (533 m), pel puig de la Corona (523 m) i Roca Voltenera (407 m) fins al turó de Marfull (315 m) travessa diagonalment la part central del terme, i a la meitat oriental, finalment, es destaca la serra de la Gavarra (353 m), i al sector NE el turó de l’Esquerra del Molinot (442 m), trifini dels municipis de Sant Celoni, Fogars de Tordera (Selva) i Tordera (Maresme). A la part pròxima al Montseny (N i NW) el relleu se suavitza, configurat per petites serres com la de les Valls (argiles, sorres i conglomerats del Miocè).

La vall de la Tordera ressegueix la falla del peu de la serra de Montnegre que separa la Depressió Prelitoral, i diverses rieres que davallen dels sectors més alts marquen pregones fondalades en el relleu: riera d’Olzinelles, de Montnegre o de Vilardell, de Terrades i de Fuirosos, per l’esquerra. De la banda del Montseny conflueixen a la Tordera, dins el terme, la riera de Pertegàs, el sot de Telleda i la riera de Gualba.

La superfície forestal ocupa més del 80 % del total de la superfície municipal i ha estat una de les fonts de riquesa tradicional. Les rouredes es troben en regressió per excés d’explotació i només resten alguns boscos a l’W de les crestes més elevades de la serra de Montnegre, entre els 600 i els 750 m (Turó Gros); són molt abundants els alzinars i les suredes que han donat feina a talladors, carboners, feixinaires, carreters, peladors, rodeters, i a les parts més altes, prop de les rouredes, han tingut també importància els boscos de perxades de castanyers. La pràctica desaparició de la vinya ha afavorit l’expansió de les pinedes i brolles amb vestigis d’alzinars.

El terme comprèn la vila i cap de municipi de Sant Celoni, els pobles de Pertegàs, la Batllòria, Furiosos, Montnegre, Olzinelles i Vilardell, i les urbanitzacions dels Boscos del Montnegre, Cal Batlle, Can Coll, Júnior Parc i Roial Parc (les dues últimes compartides amb els termes de Gualba i Riells i Viabrea). El 1937 Sant Celoni canvià el seu nom pel de Baix Montseny.

El municipi té una bona xarxa de comunicacions que han afavorit el seu desenvolupament demogràfic, industrial i econòmic. La línia del ferrocarril de Barcelona a Portbou, que en aquest sector segueix la vall de la Tordera, arribà el 1860.

L’església de Sant Celoni
© Fototeca.cat
La carretera C-251 de Granollers a Maçanet esdevé C-35 prop de Sant Celoni i enllaça posteriorment amb la N-II. La carretera local de Sant Celoni a Campins relliga la vila amb la regió del Montseny i té importància turística. De la C-35 surt, a ponent del terme, la carretera C-61 a Vallgorguina i Arenys de Mar, d’importància també turística, que enllaça amb la comarca del Maresme. Però la via que ha tingut més incidència en la vida de la població ha estat sens dubte l’autopista AP-7 en direcció a la Jonquera (1970), que segueix el riu pel marge dret. Entre els camins veïnals que hi ha en aquest indret, són destacables la carretera que porta a Olzinelles, el camí de la Rectoria de Montnegre, el camí de Fuirosos, el camí d’Hortsavinyà i alguns altres.

La població

El mercat, esmentat des del 1157, afavorí des dels temps medievals un cens de població (santcelonins) relativament alt. A l’inici del segle XIII la vila tenia 72 focs (que suposava una població, amb clergues i hospitalers, de més de 400 h) i a mitjan segle XIV hi havia 177 focs (uns 900 h), que havien davallat amb les epidèmies i fams de l’època a 127 focs el 1381, que es mantingueren relativament estacionaris fins al creixement del segle XVIII, en que la població augmentà de 921 h el 1719 a 1 470 h el 1787. El 1857 havia assolit 2 347 h i després d’aquest salt el creixement continuà, però a un ritme més lent: 2 568 h el 1900 i 3 311 h el 1920. Entre els anys 1930 i 1936 s’hi agregaren els pobles de Montnegre i Olzinelles, ambdós de població disseminada i una evolució similar a la de Sant Celoni, per bé que a una escala molt més reduïda. Montnegre registrà, fins aquell any, la següent evolució: 6 focs el 1553, 196 habitants el 1719, 520 el 1857, 483 el 1900 i 376 el 1920; i Olzinelles: 5 focs el 1553, 55 h el 1719, 304 el 1857, 250 el 1900 i 261 el 1920. Així, el 1936 el conjunt sumava 4 593 h.

Durant la postguerra, continuà el signe positiu de la corba demogràfica (4 749 h el 1940, 4 923 el 1950) i fou en la dècada de 1950 que una forta immigració atreta per la industrialització marcà un creixement espectacular: 6 764 h el 1960, 9 297 h el 1970, 11 946 h el 1981. Els darrers anys del segle XX el creixement de la població s’alentí a causa de la progressiva aturada de la immigració i a un comportament demogràfic caracteritzat per la baixa natalitat. El 1991 la població era d’11 957 h i el 2001 de 12 839. Amb el canvi de segle, però, la població tornà a créixer i el 2005 hi havia 15 081 h. La població es concentra fonamentalment a la vila de Sant Celoni; de la resta de nuclis que inclou el municipi només té un cert pes demogràfic la Batllòria.

L'economia

El sector agrícola ha patit, com a tota la comarca, un fort retrocés amb comparació a la indústria i els serveis. L’agricultura es localitza, en gran part, a les planes al·luvials de les valls de la Tordera, d’Olzinelles, dels torrents de Montnegre i de Fuirosos, o en zones de relleu suau entorn de les masies. La indústria ha anat guanyant terreny any rere any, cosa que ha provocat una notable reducció de la superfície de conreu, especialment la dedicada al regadiu. Els principals conreus són els cereals per a gra (ordi, civada, melca) i els conreus farratgers (anuals, plurianuals i alfals).Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la cria de bestiar porcí i boví, aquesta última en clara regressió. S'ha desenvolupat força l’avicultura i la cuniculicultura.

El creixement de la indústria, principal sector econòmic del terme, ha capitalitzat bona part del creixement econòmic del municipi, absorvint bona part de la població agrícola i convertint-se en un factor fonamental d’atracció de població immigrada dels pobles de l’entorn i de fora del Principat. Al marge de la indústria tradicional, basada en la transformació de productes primaris de la zona (fusta i llet) i que manté un pes relatiu molt reduït, la industrialització s’inicià durant la dècada de 1920 amb el tèxtil (cotó). A partir de la dècada de 1950 es va anar produint la progressiva implantació de la indústria química. Per branques, les empreses de plàstics i de teixits (pelleteria, estampació, acetat de cel·lulosa, filatura), són les que ocupen el major nombre de treballadors. Segueix la indústria química, la farmacèutica, la metal·lúrgica i la fabricació de components elèctrics. La majoria de les empreses s’emplacen al polígon industrial del Molí de les Planes.

El mercat setmanal del dimecres continua aplegant gent de la rodalia, però ha anat canviant el caràcter de mercat de bestiar que tenia fins al predomini actual de venda de fruita, verdura i articles de confecció, servit principalment per comerciants de fora. La vila disposa també d’un mercat municipal d’abastament que fou inaugurat el 1988.

La importància de Sant Celoni com a centre subcomarcal ha comportat un increment considerable del sector dels serveis, encara que el seu caràcter tradicionalment industrial no ha permès una terciarització tan ràpida com en altres nuclis del Vallès Oriental. En aquest sentit, cal assenyalar també la importància de l’atracció que exerceixen altres ciutats com Granollers i fins i tot Barcelona. Pel que fa als serveis educatius, a Sant Celoni, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar també estudis de batxillerat i cicles formatius. Es disposa, a més, de diversos centres d’ensenyament especialitzat (dansa, teatre, música). Un hospital i un centre d’assistència primària (CAP) satisfan les necessitats sanitàries de la vila i la rodalia. Sant Celoni disposa d’un bon nombre de places hoteleres, així com diverses urbanitzacions de segona residència.

La vila de Sant Celoni

La vila de Sant Celoni (13 617 h el 2005) es troba a 152 m d’altitud, a l’interfluvi de la Tordera i la riera de Pertegàs, a l’extrem de ponent del seu terme, dominada al NW per la muntanya i el santuari del Puig de Bellver.

El santuari del Puig de Bellver s’alça en un turó, a 224 m d’altitud, a l’W de la vila, des d’on domina una ampla panoràmica sobre les valls de la Tordera i de la riera de Pertegàs. Conegut des del 1537, regentat pels caputxins en 1582-1618, fou totalment reedificat en 1919-35 i després de la destrucció del 1936 fou reconstruït: el 1961 s’entronitzà la nova imatge (l’antiga pertany al patrimoni de la família Ramis) i l’obelisc a la vora de la capella és del 1962 (obra de Joan Bergós). Aquest santuari sorgí al voltant de la petita capella de Sant Celoni (de la qual resten vestigis de l’absis i part d’un mur) que donava a l’actual placeta de l’Estudi (entre els carrers Major i dels Valls), que Guillem Humbert de Sesagudes, senyor d’un extens territori que arribava a Caldes d’Estrac i a Lloret, i la seva muller Guilleuma, donaren al monestir de Santa Maria de l’Estany, l’any 1088, perquè s’hi fundés un petit priorat o pabordia –la pabordia de Sant Celoni–; durant els segles XIII i XIV hi hagué una reduïda comunitat de canonges augustinians a la casa del costat, la Pabordia, i després només un paborde; se secularitzà el 1532 i restà reduïda a un simple benefici; la petita església romànica, d’una nau, ja era ruïnosa el 1590.

El nucli antic manté el carrer Major com a eix principal, seguit per altres carrers paral·lels, que el configuren com una xarxa octagonal, d’illes generalment allargades; hi ha a la plaça de la Vila els principals edificis (l’església, la mateixa casa de la vila, Can Ramis, l’Hostal Suís), i predominen les cases unifamiliars entre mitgeres, d’una o dues plantes elevades. Els vilatans lluitaren des del segle XVI per tenir l’església parroquial, radicada bastant lluny del nucli, a Sant Martí de Pertegàs, dins els murs de la vila. La primera pedra es posà el 1634, però les obres es paralitzaren el 1638 i fins el 1680. La consagració de la nova església i el trasllat solemne de la parroquialitat de Sant Martí de Pertegàs a la nova parròquia de Sant Martí de Sant Celoni es realitzà el 1703. La planta és rectangular, d’una sola nau dividida en sis trams amb llunetes, absis octagonal i deu capelles petites al costat de la nau; la façana és una notable mostra de barroc tardà, amb un portal coronat per una fornícula adornada amb la imatge del sant patró (recent), acabada el 1753, mentre el magnífic esgrafiat de la façana en forma de retaule i d’estil renaixentista, d’autor desconegut, fou acabat el 1762 (els motius són al·legories, una balustrada central, els sants Celoni i Ermenter i altres temes); fou restaurat el 1967. Després de la depredació del 1936 fou decorat amb un altar major d’alabastre coronat per un templet i pintures al presbiteri d’Isidre Casas (1960).

Entre el centre i la Rectoria Vella hi ha un sector d’eixample, escoles i equipaments esportius. Altres sectors urbans són el de llevant del turó del Puig (amb l’hospital i les escoles), el del s. d’aquest turó fins a l’avinguda de la Pau, el barri de Virgili (al s. de l’avinguda de la Pau), el sector entre la carretera vella i la via del tren (amb l’estació, l Ateneu, la Cambra Agrària i les escoles), el sector al s. del ferrocarril, amb indústries; els barris també industrials al voltant de Sant Ponç i el de les Borrelles, bastant suburbial, vora el fossar.

La cultura i el folklore

Entre les entitats culturals es destaca l’Ateneu (1925), amb edifici propi, que fou adquirit per l’ajuntament de Sant Celoni el 1988 i amb els anys ha esdevingut el principal local d’activitats culturals de la vila (teatre, actes cívics, etc.); la biblioteca municipal, situada a l’antic escorxador municipal, és un edifici modernista dissenyat l’any 1926 per l’arquitecte municipal Josep Domènech i Mansana i és seu de nombroses activitats culturals i lúdiques, i Can Ramis, edificació que data del segle XVI tot i que es va acabar durant els segles XVII-XVIII, seu de diverses entitats de la vila. Cal citar altres equipaments com l’espai anomenat el Safareig, l’edifici de la Rectoria Vella, del segle XV, que funciona com a sala d’exposicions i és seu de diferents departaments municipals, l’Arxiu Municipal, anomenat popularment “la Tèrmica” i el Museu de Geologia del Fons Mineralògic, inaugurat el 1984.

Entre els fills il·lustres de la població cal esmentar el gran pintor i figura cabdal de l’art gòtic català Bernat Martorell (mort a Barcelona el 1452).

Pel que fa a les celebracions de la vila, el divendres de Carnaval arriba Sa Majestat el Carnestoltes i la festa s’inaugura amb un pregó. El 1981 es va recuperar el ball de gitanes, i d’altres elements tradicionals de la festa com els diablots, el vell i la vella i el capità de cavalls. Celebra la festa major de la Mare de Déu del Puig, el diumenge pròxim al 8 de setembre. L’origen d’aquesta festa data del 1687 quan el poble va fer un vot en lliurar-se d’una plaga de llagosta. El diumenge pròxim a l’11 de novembre se celebra la festa major d’hivern de Sant Martí.

Altres indrets del terme

Pertegàs, Olzinelles i Vilardell

El primer lloc esmentat en el terme és el de Pertegàs, on hi hagué la primitiva església i parròquia de Sant Martí de Pertegàs. S'ha volgut identificar aquesta església de Sant Martí amb l’esmentada en un privilegi del 878 de Lluís el Tartamut al bisbe Frodoí, però l’atribució no és segura (sembla que es refereix a Sant Martí d’Arenys, ja que el document precisa que és del comtat de Girona). El lloc de Pertegàs és documentat el 984 i el 990 i l’església de Sant Martí de Pertegàs el 1031 i el 1044 en el testament d’un tal Ricolf. Aquesta parròquia rural, situada a la dreta de la riera de Pertegàs (al N de la que havia d’esdevenir vila de Sant Celoni), resultà aviat insuficient i fou refeta i consagrada el 1106 pel bisbe Berenguer. Fou ampliada i reformada de nou al segle XIV (les obres s’acabaren el 1369), però després de perdre la parroquialitat (1703) a favor de l’església bastida dins la vila, s’anà arruïnant i arribà a perdre leadvocació a sant Martí (es trobava molt destruïda a mitjan segle XIX i fou bastida després, aprofitant-ne algunes parets, una capella sota l’advocació de sant Erasme, com ara és coneguda). Al seu costat es dreça el ja esmentat edifici de la Rectoria Vella, notable exemplar de gòtic civil. Procedent d’aquesta primitiva parròquia es conserva una taula del retaule de l’altar de Sant Vicenç, fet per Ramon Destorrents (segle XIV), al Museu Diocesà de Barcelona; i el retaule de Santa Anna, obra de Jaume Huguet (encarregada vers el 1470), amb la Crucifixió a la part central del tríptic i l’escorxament de sant Bartomeu i la mort de Maria Magdalena a les dues bandes, actualment al Museu d’Art de Catalunya.

A l’extrem NW del massís de Montnegre, al S de Sant Celoni, hi ha el poble d’Olzinelles (37 h el 2005), també de població dispersa i centrat per l’església parroquial de Sant Esteve d’Olzinelles. Esmentada des del 1083 (Vallis Ollofredis) dins les terres dels Cabrera (el lloc consta des del 978 sota la forma Elzinelles i depengué inicialment del monestir de Sant Cugat del Vallès) fou unida des del 1421 a Sant Llorenç de Vilardell i les dues parròquies foren d’un sol rector. Conserva alguns elements de la construcció romànica i la façana actual és del 1786; és d’una nau, dues capelles laterals (segle XVI) i campanar d’espadanya convertit en torre.

Olzinelles formà un municipi, agregat el 1930 a Sant Celoni, juntament amb Vilardell (134 h el 2005), a la dreta de la Tordera, prop de la vall, davant el sector industrial de l’esquerra de la riera de Pertegàs; poble rural de població esparsa, el centra l’església de Sant Llorenç de Vilardell. Té elements arquitectònics dels segles XII-XIII i dels XV-XVI; la façana té un senzill pòrtic i campanar d’espadanya. El lloc de Vilardell consta des del 998 com a Vilarzello. D’entre les masies i cases pairals d’Olzinelles podem esmentar Ca l’Agustí i Can Draper (prop de Sant Celoni), i de Vilardell Can Batlle, Can Riera de Vilardell i Can Bocs.

La Batllòria, Montnegre i Fuirosos

El poble de la Batllòria (822 h el 2005) es troba en un sector pla a l’esquerra de la Tordera, prop dels termes de Gualba i Breda. Es formà al peu del camí de Sant Celoni i Fuirosos a Hostalric i era constituït inicialment per l’església parroquial de Santa Maria de l’Esperança i les cases del carrer Major. La implantació de nombroses indústries motivà un fort creixement del nucli. Entre les masies o cases antigues destaca la gran masia de Can Batllori. L’església es bastí a partir del 1452 a instàncies del bisbe Jaume Girald, que volia fer-hi un hospital per a pobres pelegrins; fou sufragània de Sant Cebrià de Fuirosos i de Sant Martí de Montnegre fins el 1867 i havia estat refeta al segle XVII (és d’una nau amb campanar, massís, de torre quadrada). La població fou el cap efectiu del municipi de Montnegre, que també incloïa els pobles de Furiosos i Montnegre, fins a la seva incorporació a Sant Celoni durant el període comprès entre els anys 1932-36. Celebra la festa major el quart diumenge d’agost, i la festa major d’hivern el 18 de desembre, per la Mare de Déu de l’Esperança.

El poble de Montnegre (220 h el 2005), de població disseminada, és centrat per l’església parroquial de Sant Martí de Montnegre, situada a 467 m d’altitud, als vessants septentrionals de la carena de la serra de Montnegre, al sector sud-oriental del terme. El lloc és esmentat el 1022 i l’església fou inicialment la del castell de Montnegre, centre d’una extensa jurisdicció que comprenia, a més, Fuirosos, la Batllòria i Gualba (baronia de Montnegre), que va pertànyer a la família Gualba (en fou membre el famós bisbe de Barcelona Ponç de Gualba, 1303-34, que féu bastir Santa Maria de la Mar, i el seu nebot Arnau de Gualba, que fundà un benefici a Sant Martí de Montnegre). L’església actual és obra dels segles XVII-XVIII, d’una sola nau i dues capelles a cada costat, i una senzilla portada coronada per un massís campanar de torre que ocupa tota l’amplada. Es destaquen les masies de Can Preses, Ca l’Auladell i Can Ginestar.

Al N de Montnegre, prop de la riera del seu nom, hi ha el poble de Fuirosos (6 h el 2005), també de població esparsa, centrat per l’església de Sant Cebrià de Fuirosos, coneguda des del segle XIV (el lloc és esmentat des del 1020) i que sembla que fou sempre sufragània de Montnegre; l’actual edifici, d’una nau amb dues capelles al costat del presbiteri, és posterior al 1560. En aquesta contrada es destaquen les masies següents: Ca n'Oller (prop de Tordera) i Can Riera de Fuirosos.

La història

La situació òptima de l’església de Sant Celoni, a mig camí de Barcelona a Girona, prop de l’antiga Strata Francisca, afavorí la formació d’un burg o nucli fortificat dins els dominis dels Cabrera (successors dels Agudes-Montseny), que cediren el domini del lloc a l’orde militar dels hospitalers el 1151 (que perdurà fins el 1405) i que establiren la seva comanda de Sant Celoni el 1319. Aquesta cessió motivà greus tensions entre els hospitalers i el bisbat de Barcelona, que havia fet una permuta sobre Sant Celoni amb el monestir de l’Estany, solucionades a la fi del mateix segle XII. El 1157 apareix ja la primera menció del mercat davant el recinte de la Força o muralles i des de la fi de segle la vila apareix com a centre d’atracció comarcal. Hi havia també tres molins prop del riu i diversos hostals i aviat apareixen les activitats menestrals (teixidors, vanovers, flassaders, pentinadors de llana, sastres, sabaters, blanquers, etc.). La vila s’anà ampliant cap a ponent i a mitjan segle XIV es formà un segon recinte de muralles.

El camí ral primitiu continuà formant l’eix des del Portal Major al portal de Girona, i davant el primer es formà un raval fora murs o vila nova, amb plaça porticada (plaça Major) on se celebrava el mercat que abans es feia a la plaça del Costell (ara del Bestiar), intramurs. Hi havia un pou públic davant el casal dels hospitalers i també dins la vila un hospital de malalts pobres amb una capella dedicada a sant Antoni. Extramurs hi havia l’hospital de mesells o llebrosos de Sant Nicolau de Sant Celoni, amb una petita església romànica de transició al gòtic que encara es conserva (restaurada el 1840 i el 1952), d’una nau, absis semicircular, obra dels segles XIII-XIV, coneguda des del segle XIX amb l’advocació de sant Ponç. El pont sobre la Tordera, de factura gòtica, és el resultat d’una reconstrucció feta a la fi del segle XIII de l’anterior pont, que va arribar a un estat realment ruïnós que va fer necessària la important reconstrucció que ha arribat només en part als nostres dies, ja que fou enderrocat a la guerra del Francès (en resta una arcada). A la Vall d’Olzinelles, dins del terme de Sant Celoni, hi ha la casa senyorial dels De Valls i de Feliu, que ja existia al segle XII. En el camí d’accés a la casa i, a escassos metres de la carretera, hi ha tres forns de pega. Aquests forns, on s’elaborava la pega que es feia servir per a enllumenar carrers i cases, foren construïts al segle IX. La pega es treia dels pins i les alzines per un procés de cocció lenta de les soques d’aquests arbres.

La vila era regida pel comanador dels hospitalers, que exercia el govern a través d’un batlle. Des del 1355 hom autoritzà l’elecció de cònsols que representessin els interessos de la universitat o vila i el 1370, en temps del comanador Guillem de Sentmenat, es promulgaren unes ordinacions per al seu bon govern, considerades modèliques. El mercat se celebrava dissabte i pel maig i el setembre se celebraven fires; les mesures pròpies de Sant Celoni s’imposaren en altres jurisdiccions i s’establí una forta competència amb el mercat de Palautordera. Els Cabrera compraren el 1405 per 34 000 florins d’or la jurisdicció de Sant Celoni als hospitalers (que traslladaren la seva comanda a l’Espluga Calba) i des d’aleshores la vila fou centre d’una batllia dins el poderós vescomtat de Cabrera.

Després de la crisi del segle XV (guerra contra Joan II i qüestió dels remences), hi hagué una nova represa i la vila hagué d’ampliar de nou les muralles sota la protecció dels marquesos d’Aitona, hereus dels Cabrera. El 1582 els caputxins s’establiren fins el 1618 a la capella de la Mare de Déu dels Socors del Puig de Bellver i després es traslladaren a un convent més proper fins el 1835.L’expansió econòmica del segle XVIII no fou tan brillant com en altres poblacions del país i el viatger Francisco de Zamora, vers 1790, fa constar la importància del mercat, del comerç amb el carbó procedent de les muntanyes veïnes i altres fonts de riquesa, però observa en parlar de l’eixample de la vila “... pero habiéndose retirado la carretera se han quedado sin concluir las casas que se habían empezado”. Després de la destrucció del pont gòtic durant la guerra del Francès es construïren els ponts nous de la Tordera i de la riera de Vallgorguina.

El 1860 tingué lloc l’arribada del ferrocarril, fet important en el desenvolupament de la vila i que d’altra banda tallà l’expansió urbana vers el SE (camins a la Tordera), i el 1881 es planejà l’actual carrer del Dr. Trueta, amb un pas inferior a la via del tren que substitueix el pas a nivell. El 1924 es va planejar encara l’obertura de nous carrers i durant la dècada de 1960 es va obrir la nova carretera a l’altra banda de la via, alhora que el creixement demogràfic motivà la creació de nous barris.

Col·laboració: 
CMC / JMPG
Llegir més...