i el Sis d’Octubre | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

el Sis d’Octubre

Durant el Sis d’Octubre, membres d’Estat Català i del sometent són escorcollats per soldats
© Fototeca.cat
història hist
Nom amb què és conegut el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d’octubre de 1934.

Cal cercar les causes llunyanes de la revolta en la dissociació política entre el govern d’esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid, a partir del desembre del 1933, ço que dificultava les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l’autonomia. A dins de Catalunya, i en un període de crisi econòmica i creixents tensions socials, l’aprovació pel Parlament d’una moderada llei de Contractes de Conreu (abril del 1934) suscità la immediata oposició de Lliga Catalana i dels grans propietaris, els quals, amb l’ajut del govern de Samper, aconseguiren l’anul·lació de la llei per anticonstitucional. Aquesta agressió a la integritat de l’Estatut obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona, i provocà al Principat una considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Estat Català, dirigides per Josep Dencàs; la destrucció de l’obra reformista del primer bienni republicà impulsà també les forces obreres —llevat de la CNT— a constituir l' Aliança Obrera . Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i Madrid durant l’estiu semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper el 2 d’octubre, i la formació d’un govern de Lerroux, amb ministres de la CEDA —organització considerada no republicana—, precipitaren els esdeveniments. Mentre el PSOE i altres partits de tot l’estat trencaven llurs relacions amb les institucions, i a Astúries esclatava la revolució proletària, a Barcelona s’imposava la vaga general i, el dia 6, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia de deturar la trajectòria reaccionària del règim i de tornar-lo a l’orientació esquerrana del 1931. L’Aliança Obrera i Estat Català, per llur banda, perseguien objectius diferents —la revolució social els uns, el cop d’estat separatista els altres—, però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat. El general Batet, comminat a posar-se a les ordres del govern català, respongué proclamant l’estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. Els combats entre l’exèrcit i les improvisades milícies nacionalistes es desenrotllaren tota la nit al local del CADCI, on moriren els dirigents del Partit Català Proletari , Jaume Compte i M.González i Alba, a Gràcia, a la conselleria de governació i, sobretot, entorn del palau de la Generalitat, que defensaven els mossos d’esquadra dirigits pel comandant Pérez i Farràs. A la matinada del dia 7, vista la manca de suport popular al moviment, Companys ordenà la rendició. A les comarques —Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, etc— la revolta fou controlada fonamentalment per l’Aliança Obrera, i comportà alguns incendis i saqueigs d’esglésies —Sant Vicenç de Castellet, Navars, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc—, però fou sufocada molt aviat per l’exèrcit. Ultra l’empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del president i els consellers de la Generalitat, la repressió comprengué la detenció de centenars de militants i dirigents de les esquerres, la clausura de centres polítics, suspensió de periòdics, desnonaments de rabassaires al camp, i l’anul·lació de fet de l’Estatut de Catalunya, substituït per un règim d’excepció que controlaven radicals, cedistes i la Lliga, i que es mantingué, com les darreres conseqüències repressives del moviment d’octubre, fins al triomf electoral del Front Popular, el febrer de 1936.

Col·laboració: 
JBCC
Llegir més...