i Colòmbia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

☰ Sumari

Anuari 2018

Colòmbia

El país va viure un any convuls, amb canvi de president inclòs, i amb la continuació d’episodis de violència, malgrat l’acord de pau signat amb la principal força guerrillera, les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), el 2016.

El 7 d’agost va ser el darrer dia en el càrrec com a president de Colòmbia de Juan Manuel Santos, després d’accedir-hi exactament vuit anys abans. Santos va aconseguir, després de duríssimes negociacions amb els principals responsables de les FARC, el seu desarmament i la seva entrada en la vida política, després de més de 50 anys de lluita. Aquest fet li va suposar rebre el premi Nobel de la pau del 2016, i un reconeixement internacional molt important. Això no obstant, també va comportar un enfrontament amb sectors contraris a l’acord, encapçalats pel seu antecessor en la presidència, Álvaro Uribe, i altres sectors conservadors.

La seva figura també es va veure esquitxada per la presumpta implicació en el cobrament de diners per a finançar la campanya electoral del 2010 i en escàndols més recents que van afectar una part molt important de la classe política colombiana i d’altres països llatinoamericans.

La desmobilització de les FARC, però, no va posar fi a la violència, atès que sectors dissidents del grup van continuar alçats en armes, i també perquè una altra organització guerrillera, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), va continuar activa i va cometre diversos atacs durant els primers mesos de l’any, que van provocar unes dotzenes de morts. També, grups criminals antiguerrilla es van resistir a deixar les armes. Així, cal tenir en compte que des de la signatura de l’acord de pau uns 120 exguerrillers han estat assassinats.

L’11 de març es van celebrar eleccions legislatives, al Senat i a la Cambra de Representants. El resultat va ser una victòria del bloc conservador a les dues cambres, sense arribar a la majoria absoluta al Senat, i la figura d’Uribe en va sortir molt reforçada. Contràriament, el partit sorgit de les FARC, que es presentava com a Força Alternativa Revolucionària del Comú, va patir una derrota contundent, ja que només va obtenir el 0,32% dels vots. Això no obstant, els acords de pau li havien reservat 5 escons a cadascuna de les dues cambres.

Les eleccions presidencials es van fer entre el 27 de maig (primera volta) i el 17 de juny (segona volta), i en va resultar guanyador Iván Duque, del partit d’Uribe, amb el 54,03% dels vots a la segona volta. El seu adversari, l’exguerriller de l’M-19 Gustavo Petro, va aconseguir el 41,77% dels vots.

Duque va ocupar la presidència el 7 d’agost, i de seguida es va caracteritzar per iniciatives més conservadores que les del seu antecessor, que el van portar a una caiguda immediata de popularitat al final d’any.

El 26 d’agost es va celebrar un referèndum per a aprovar set propostes anticorrupció. L’origen de la consulta no va ser governamental, sinó arran de la recollida de signatures de la població. Malgrat que les propostes van aconseguir el 99% de vots favorables, la participació del 32% –inferior al quòrum legal per a ser validades del 33,3%– va impedir que entressin en vigor.

Finalment, l’entrada de més d’un milió de refugiats veneçolans a Colòmbia va deteriorar la situació econòmica i va suposar desordres públics, a la vegada que va polaritzar les relacions entre ambdós estats, amb intercanvi d’acusacions d’intents de desestabilització.

Text:

Llegir més...