i Espanya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

☰ Sumari

Anuari 2018

Espanya

  • El líder del PSOE, Pedro Sánchez, es va imposar l’1 de juny al llavors president espanyol, Mariano Rajoy (PP), amb una aliança transversal de l’esquerra i les forces catalanes i basques | RTVE

L’any polític espanyol va estar marcat per la primera moció de censura reeixida en democràcia. El líder del PSOE, Pedro Sánchez, es va imposar l’1 de juny al llavors president espanyol, Mariano Rajoy (PP), amb una aliança transversal de l’esquerra i les forces catalanes i basques. L’entesa va emergir arran de la primera sentència del “cas Gürtel”, del final de maig, que veia provada la comptabilitat B del PP i condemnava el partit com a partícip a títol lucratiu, amb una multa de 245.492,8 euros. L’Audiència Nacional també va condemnar a trenta-tres anys de presó l’extresorer popular Luis Bárcenas i a cinquanta-un anys el líder de la trama, Francisco Correa, entre d’altres. En total, la sentència va sumar 27 delictes de prevaricació, 26 de suborn, 36 de malversació, 6 d’associació il·lícita i 23 de blanqueig. Just abans, a més, van detenir l’expresident valencià i exministre del PP Eduardo Zaplana per blanqueig de capitals [veure política dels Països Catalans].

Ciutadans també va proposar, sense èxit, una moció per a derrocar Rajoy i convocar eleccions immediatament. En canvi, la de Sánchez va triomfar in extremis, ja que el vot decisori del PNB va arribar al darrer moment, després que el líder socialista es comprometés a aplicar els acords de Rajoy amb el País Basc i de prometre distensió amb Catalunya, que just acabava de recuperar l’autonomia després d’haver-se aplicat l’article 155 de la Constitució [veure política dels Països Catalans].

Sánchez va nomenar un govern amb majoria de dones (11, i 6 homes) i en què les principals cares van ser Carmen Calvo (vicepresidenta), Meritxell Batet (Política Territorial i Funció Pública), José Luis Ábalos (Foment), Isabel Celaá (Educació i portaveu), María Jesús Montero (Hisenda) i Josep Borrell (Afers Exteriors), i va incloure sorpreses com el fiscal Fernando Grande-Marlaska (Interior), l’astronauta Pedro Duque (Ciència) i el periodista Màxim Huertas (Cultura i Esports), mentre que la progressista María José Segarra va ser nomenada nova fiscal general de l’Estat.

Tot i això, Sánchez va haver de fer canvis aviat, perquè Màxim Huertas va deixar el càrrec al cap d’una setmana, ja que va transcendir que Hisenda li havia reclamat l’any anterior 366.000 euros per frau. La ministra de Sanitat, Carmen Montón, també va dimitir al setembre, quan es va obrir una investigació per plagi del seu treball de final de màster, tot i que el cas es va acabar arxivant. Abans de la moció de censura, Rajoy també va fer un canvi al seu govern, ja que el llavors ministre d’Economia, Luis de Guindos, va ser nomenat vicepresident del Banc Central Europeu.

L’activitat legislativa va ser escassa durant el 2018, atès que la majoria del PP i Cs a la Mesa del Congrés va frenar les iniciatives de l’oposició, fins al punt que el Tribunal Constitucional va dictaminar que l’obstruccionisme era excessiu, o les va bloquejar en el tràmit d’esmenes. Prop d’un centenar d’iniciatives van restar aturades per un mecanisme o un altre, i també pels vetos del Govern de Rajoy.

La investidura de Sánchez va permetre començar a desencallar la derogació dels aspectes més lesius d’algunes lleis conservadores, com la de qualitat educativa, l’anomenada “llei mordassa”, la retirada de la universalitat de la sanitat o la reforma laboral. En canvi, el PSOE va fer pinça amb el PP per a no modificar la llei electoral, la llei d’amnistia del franquisme o el programa de venda d’armes a l’Aràbia Saudita. El Govern també va pactar amb els taxistes blindar la ràtio de cotxes privats de transport, després que una vaga del sector col·lapsés Barcelona i que s’estengués a Madrid, València i Sevilla.

La llei més important de l’any, els pressupostos, van suposar un procés costós, arran de la fragmentació del Congrés i el xoc polític. Els comptes de Rajoy van aprovar-se paral·lelament a la moció de censura, ja que el PNB no va cedir els seus vots fins que va acabar la intervenció de la Generalitat i va donar llum verda a un projecte que incorporava millores salarials reclamades per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

Els pressupostos del 2019 de Sánchez ho van tenir més complicat. La Mesa del Congrés va frenar una reforma per a evitar el veto del Senat –amb majoria absoluta del PP– a l’augment del límit de dèficit i, tot i això, el PSOE i Podem van pactar uns comptes que incloïen apujar el salari mínim a 900 euros, augmentar la pressió fiscal a les rendes de més de 130.000 euros i que els ajuntaments poguessin regular els preus del lloguer. Requerien, però, el suport independentista per a aprovar-los, per això els partits sobiranistes van reclamar un gest amb els presos i negociar l’autodeterminació. Sánchez s’hi va negar i, al final d’any, encara no havia entrat els comptes al Congrés i es van aprovar per separat algunes de les mesures incloses.

Assetjat per una dreta dura i que exigia tornar a aplicar el 155 a Catalunya, les concessions de Sánchez a la Generalitat van ser limitades. El president socialista va apostar pel diàleg i per renovar l’autogovern català, però sense concrecions. Alguns dels gestos que va fer van ser el trasllat dels presos polítics a Catalunya, la represa de les comissions bilaterals amb la Generalitat, dues reunions amb Quim Torra, retirar recursos a tres lleis socials del Parlament i reduir a sedició l’acusació de l’Advocacia de l’Estat en el judici del procés català. La Fiscalia, en canvi, va mantenir que hi va haver rebel·lió i va demanar vint-i-cinc anys de presó per al líder d’ERC, Oriol Junqueras. Sánchez va portar al Tribunal Constitucional la reprovació del Parlament de Catalunya a Felip VI –malgrat que el Consell d’Estat ho va desaconsellar–, i Borrell va frenar la recuperació de les delegacions catalanes a l’exterior. ERC i el PDeCAT, per tant, van retirar aviat el suport a Sánchez.

Una de les primeres mesures simbòliques del nou president espanyol va ser aprovar l’exhumació de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, però al final d’any encara no l’havia culminat, ja que els seus descendents s’hi oposaven i, en tot cas, en reclamaven el trasllat a la catedral de l’Almudena, al centre de Madrid, cosa que el Govern espanyol va rebutjar. L’Església catòlica també es va mostrar incòmoda amb l’exhumació, mesura que va rebre l’abstenció del PP i Cs al Congrés, partits que també es van abstenir al Senat en una condemna del franquisme.

Aquest any també es va commemorar el 40è aniversari de la Constitució, en ple debat sobre la seva reforma. El Govern del PSOE va assumir que no la podria modificar en profunditat per manca de suports i, tot i això, va iniciar una reforma constitucional per a limitar els aforaments a polítics per les tasques fetes en l’exercici del seu càrrec, però Podem i Cs la van veure limitada i calia el suport del PP per a aconseguir els dos terços de vots necessaris al Congrés.

Sánchez també va començar fent bandera de la gestió de la immigració i, en contraposició a una Itàlia tancada als refugiats, es va oferir a acollir 629 immigrants a la deriva en el vaixell Aquarius, tot i que després alguns van ser derivats als centres d’internament d’estrangers (CIE) o a França. De fet, el Tribunal Suprem va condemnar Espanya per no complir amb la quota de refugiats, tan sols havia acollit el 12,9% de les 19.449 persones assignades el 2015. La pressió migratòria irregular, a més, es va tornar a accelerar.

Els pensionistes van protagonitzar també grans mobilitzacions arreu de l’Estat en què van reclamar la millora de les prestacions de jubilació. Aquestes van pujar tant en els pressupostos de Rajoy com en els de Sánchez, i el Congrés va pactar tornar-les a revalorar amb l’IPC, tot i que va quedar pendent un debat global sobre la seva sostenibilitat.

En l’àmbit internacional, Sánchez va centrar els primers mesos a traçar una aliança amb Alemanya i França enfront dels populismes de dretes d’Europa, i també va pactar amb el Regne Unit, amb relació al Brexit, que qualsevol acord futur amb la Unió Europea que afectés Gibraltar requeriria l’aval espanyol. Posteriorment, va fer una gira llatinoamericana, una altra per Nord-amèrica per a participar en l’Assemblea General de l’ONU, i va prendre part en la Cimera Iberoamericana de Guatemala. Fins i tot va fer una visita llampec a Cuba, on feia 32 anys que no anava cap president espanyol. Al final de novembre, el president xinès, Xi Jinping, va visitar l’Estat.

Una altra de les sorpreses polítiques de l’any va arribar a Andalusia, on el PSOE va perdre el poder després de 36 anys i, a més, va irrompre amb 12 diputats un nou partit d’extrema dreta, Vox. La presidenta de la Junta, Susana Díaz, va convocar eleccions per al 2 de desembre, després que Cs li retirés el suport parlamentari, i la campanya electoral va estar molt centrada en el procés català. El PSOE es va enfonsar i va perdre 14 escons, i el PP també va caure, però l’ascens de Cs i Vox van sostenir la nova majoria de dretes. Aquestes forces van pactar una mesa del Parlament presidida per Cs i amb una plaça per a Vox i, al final d’any, encara es polia l’acord de govern, el qual estaria presidit pel PP i que rebria el suport de l’extrema dreta des de fora.

Quant al País Basc, ETA va comunicar al maig la dissolució definitiva, setmanes després de demanar per primer cop perdó a les víctimes, especificant que es referia a les que no tenien una participació directa en el conflicte. El ministre Grande-Marlaska va iniciar un procés de trasllats individuals de presos a presons basques, com ja feia França. Paral·lelament, Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per maltractaments a dos etarres autors de l’atemptat a Barajas del 2006, així com pel judici, considerat injust, a Arnaldo Otegi el 2011 i pel qual va passar sis anys a la presó i que el mantenia inhabilitat.

Un altre polèmic judici és el que van rebre vuit joves d’Altsasu (Navarra) per una baralla en un bar amb guàrdies civils i per la qual alguns van passar més de 500 dies en presó preventiva. Van ser finalment condemnats a entre dos i tretze anys de presó i, tot i que es va excloure l’acusació de terrorisme, la sentència va considerar que les agressions van ser fruit de l’“animadversió i menyspreu” al cos policial. Milers de persones es van manifestar a favor dels joves.

Pel que fa als nombrosos casos de corrupció jutjats, qui en va sortir més damnificat va ser el PP, ja que el “cas Gürtel” va prendre-li el govern i va esquitxar tota la seva direcció. Francisco Correa va afirmar que Rajoy donava l’aval a tot el que feia la trama, mentre que el número dos de la trama, Pedro Crespo, va assegurar que la cúpula del PP coneixia la caixa B i el finançament il·legal a Galícia, Madrid i el País Valencià. Nombroses peces separades de la Gürtel resten pendents de sentència, com la que va arribar de la branca valenciana [veure Països Catalans].

Una de les investigacions que més va avançar va ser la del finançament irregular del PP a Madrid. L’ex-secretari general del PP de Madrid Francisco Granados va implicar-hi la llavors presidenta de la Comunitat, Cristina Cifuentes, i els seus predecessors, Esperanza Aguirre i Ignacio González, i l’exdirectora de Comunicació de la Comunitat de Madrid amb Aguirre i González va revelar desviaments de fons a través de contractes de publicitat del canal d’Isabel II. El 2018 també va ser imputat l’exalcalde i expresident regional Alberto Ruiz-Gallardón, a qui s’atribuïa un sobrecost de 25 milions en l’expansió colombiana del canal d’Isabel II. El Tribunal de Comptes va condemnar igualment a pagar 26 milions l’exalcaldessa de Madrid Ana Botella i set excàrrecs seus per malvendre 1.860 pisos públics a fons voltor.

El judici del cas dels ERO andalusos també explica la patacada electoral del PSOE. Va quedar vist per a sentència al desembre després de jutjar la política d’ajudes públiques amb 741 milions, entre el 2001 i el 2010, i la Fiscalia Anticorrupció va mantenir la petició de sis anys de presó contra l’expresident autonòmic José Antonio Griñán i deu anys d’inhabilitació contra el també expresident Manuel Chaves, entre d’altres. Tots dos van afirmar desconèixer el funcionament del programa d’ajudes.

La corrupció també va esquitxar el Govern de Sánchez. Borrell va rebre una multa de 30.000 euros per informació privilegiada, ja que va vendre accions d’Abengoa de la seva exdona quan n’era conseller 48 hores abans de presentar preconcurs l’empresa. Va transcendir igualment que Pedro Duque va comprar un xalet a Xàbia (Marina Alta) a través d’una societat patrimonial presumptament per eludir impostos. Cap dels dos va dimitir.

El cunyat del rei, Iñaki Urdangarin, va entrar finalment a la presó de Brieva (Segòvia), en un mòdul de només cinc cel·les, totes buides fins que ell hi va arribar, després que el Suprem va confirmar la condemna de cinc anys i deu mesos pel “cas Nóos”, cinc mesos menys que els imposats per l’Audiència de Palma, ja que va mantenir els delictes de tràfic d’influències, prevaricació, frau i malversació.

Un dels protagonistes judicials del 2018 va ser l’excomissari de la Policia Nacional José Manuel Villarejo, en presó preventiva per la seva tasca quan era agent i que va condicionar la política amb la filtració de gravacions de nombroses personalitats. En una, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, examant de Joan Carles I, afirmava que va ser utilitzada com a testaferro del monarca i que va rebre part d’una comissió de 80 milions per la construcció del TAV a la Meca, tot i que el cas no va tenir recorregut judicial ni parlamentari.

En una altra gravació, la ministra de Justícia, Dolores Delgado, va afirmar, quan era fiscal, que altres fiscals i jutges del Suprem van pagar prostitutes menors durant un viatge professional a Colòmbia, fet que li va valer peticions de dimissió. La dirigent del PP María Dolores de Cospedal sí que va dimitir de tots els càrrecs quan es va filtrar que ella i el seu marit es van reunir amb Villarejo, que ella li va demanar informes i que l’excomissari li va oferir destruir proves sobre la Gürtel.

Una altra polèmica entre la política i la justícia van ser els fraus en els postgraus, especialment els de la Universitat Rei Joan Carles I, que presumptament donava facilitats a personalitats per a aconseguir-ne, com en el cas de la dimitent ministra Montón. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va haver de dimitir de tots els càrrecs quan va sortir a la llum que li van arreglar dues assignatures per a aconseguir el seu màster, juntament amb un vídeo d’una càmera de seguretat del 2011 en què se la veia robant dues cremes facials. La jutge la va processar per falsedat documental.

El nou president del PP, Pablo Casado, també en va sortir esquitxat, ja que la mateixa universitat li va convalidar 18 de les 22 assignatures d’un màster i no tenia constància dels treballs que va fer per a aprovar les altres. El jutge hi veia delictes de suborn i prevaricació en el seu cas i ho va elevar al Suprem, però aquest el va exonerar perquè no va veure indicis d’aquest delicte i, en cas d’haver-hi suborn impropi, aquest hauria prescrit, però va constatar que Casado va rebre tracte de favor.

La justícia també va investigar els màsters de 500 italians per a exercir l’advocacia, i fins i tot Pedro Sánchez va fer públic el seu treball de doctorat, ja que el PP i Cs el van acusar d’haver-lo plagiat. El líder de Cs, Albert Rivera, va haver d’aclarir que només era llicenciat en Dret, malgrat que, en determinats currículums previs, havia aparegut que tenia altres estudis.

Una actuació polèmica de la justícia va ser la rectificació del Tribunal Suprem en el judici pel pagament de l’impost de les hipoteques. En un principi, va dictaminar que l’havien d’abonar els bancs i, a més, amb caràcter retroactiu, una decisió que podia costar 4.000 milions al sector. En una decisió sense precedents, el tribunal en pocs dies va revisar la sentència i va determinar que l’impost l’havien de pagar els consumidors, fet que va provocar una allau de crítiques.

La imatge del Poder Judicial va quedar tocada també quan el PP i el PSOE van tornar a pactar-ne la renovació, acordant que el conservador Manuel Marchena, que havia de jutjar el procés català, presidís el Suprem i el Consell General del Poder Judicial, quan encara no s’havia acabat de renovar aquest òrgan. Llavors, el portaveu del PP del Senat, Ignacio Cosidó, va enviar un missatge al seu grup en què presumia que el PP controlaria la sala del Suprem que jutjarà el procés, motiu pel qual Marchena va renunciar al càrrec. A més, totes les associacions de jutges i fiscals van fer vaga en dues ocasions per a reclamar millors condicions per a fer la feina i alliberar-se de pressions polítiques.

Les reivindicacions feministes van tenyir de lila molts àmbits, sobretot arran de la vaga general i les massives mobilitzacions del 8 de març. Els carrers també es van omplir a l’abril arran de la sentència pels cinc acusats de “La Manada”, que van violar i gravar una dona als Sanfermines del 2016, ja que tan sols van ser sentenciats a nou anys de presó per abús sexual, no per violació. A més, se’ls va deixar en llibertat fins que arribés la sentència ferma, i al desembre el Tribunal Superior de Justícia de Navarra va confirmar la pena només per abús sexual. Un jutge també va condemnar Juana Rivas a cinc anys de presó i li va retirar la custòdia dels dos fills durant sis anys, acusada de sostracció de menors, ja que no creia que ignorés les resolucions que l’obligaven a tornar-los al pare per por de maltractaments. Això va provocar noves protestes feministes.

La llibertat d’expressió va estar qüestionada arreu de l’Estat. L’humorista Dani Mateo es va negar a declarar davant del jutge per un gag en què es mocava amb una bandera espanyola, mentre que els responsables d’El Jueves van ser citats a declarar per un acudit sobre la policia espanyola durant l’1-O i la Fira Arco de Madrid va retirar una exposició sobre presos polítics per a evitar polèmiques. El jutge finalment va aixecar el segrest del llibre Fariña, sobre les connexions entre política i drogues a Galícia.

Pel que fa als partits, la moció de censura va abocar el PP a una profunda renovació per a substituir Rajoy. Les primàries internes van obrir una pugna entre l’exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, l’exministra María Dolores de Cospedal i el jove dirigent Pablo Casado. Santamaría va guanyar la primera volta, però Casado, que havia quedat segon, es va aliar amb Cospedal, tercera, per a obtenir el vot del 57,2% dels compromissaris en el congrés decisiu. Es va imposar amb un discurs netament de dretes i dur amb el procés català, fet que el va acostar al crític José María Aznar.

La resta de partits es van anar preparant per al cicle electoral del 2019. Cs va impulsar la plataforma Espanya Ciutadana, amb el suport de l’ex-primer ministre francès Manuel Valls i la cantant Marta Sánchez, per a captar independents. El líder de Podem, Pablo Iglesias, va ser ratificat sense oposició com a candidat, en cas d’avançar-se les eleccions legislatives, però primer va haver de frenar amb una consulta interna les crítiques per la compra d’un xalet de més de 600.000 euros amb la seva parella, la també dirigent Irene Montero. També va haver de mediar amb l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que va reclamar més autonomia de Podem i IU per a tornar a optar a l’alcaldia.

Text:

Llegir més...