i Itàlia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

☰ Sumari

Anuari 2018

Itàlia

El país va celebrar eleccions legislatives el 4 de març, que van suposar un fort capgirament en la dinàmica política interna i que també van tenir un important impacte exterior, principalment a la Unió Europea. Els resultats van estar molt condicionats per la nova llei electoral, de caràcter proporcional, que va dificultar molt la formació d’un govern amb una majoria sòlida per a governar.

La candidatura més votada va ser la coalició de centredreta formada per cinc partits nacionals i deu de regionals. Els nacionals eren la Lliga Nord, Força Itàlia, Germans d’Itàlia, Nosaltres amb Itàlia i Unió dels Demòcrates Cristians i de Centre, que tenien com a principals líders Matteo Salvini, Silvio Berlusconi i Giorgia Meloni. Aquest bloc va obtenir 265 dels 630 escons a la Cambra de Diputats i 137 dels 315 senadors, i un vot popular del 37%. En segon lloc, el Moviment 5 Estrelles (M5S), liderat per Luigi Di Maio, amb 220 diputats i 107 senadors, i el 32% del vot popular. Finalment, el tercer gran grup va ser la coalició de centreesquerra, formada per quatre partits nacionals i set partits regionals. Els nacionals eren el Partit Democràtic, el grup Més Europa, Junts i la Llista Cívica Popular, amb Matteo Renzi, Emma Bonino, Giulio Santagata i Beatrice Lorenzin com a principals líders. Aquest bloc va obtenir 122 diputats i 60 senadors, i un 23% dels vots populars.

Les negociacions per a formar govern es van allargar moltes setmanes, i no va ser fins a l’1 de juny que es va assolir un acord, i un independent, Giuseppe Conte, va ser designat president del Consell de Ministres, al capdavant d’un executiu que comptava amb el suport de la Lliga, l’M5S i un grup petit, i que sumava 350 diputats a la cambra i 171 senadors. Salvini i Di Maio van assumir dues vicepresidències i, respectivament, les carteres d’Interior i de Desenvolupament Econòmic, Treball i Polítiques Socials. La formació d’aquest govern va despertar les alarmes a Europa, i va ser considerat el primer govern populista de la UE. El programa de govern preveia, en primer lloc, la lluita contra la immigració il·legal, la corrupció política i els privilegis dels polítics, una reforma fiscal i la promoció de la democràcia directa, entre d’altres. De seguida, però, es va veure clarament que el veritable referent del nou executiu era Salvini i la seva política contrària a l’entrada d’immigrants per la Mediterrània, així com la seva política de duresa contra els delinqüents, sobretot els immigrants, arran de diversos casos d’homicidis que van commocionar el país. El Govern també es va enfrontar durament amb la Unió Europea, arran de la presentació del seu pressupost i, concretament, pel dèficit que preveia, fins que, en el darrer minut, es va arribar a un acord.

A banda de la política, Itàlia va tenir diverses desgràcies aquest any. La més impactant va ser l’esfondrament del pont Morandi, prop de Gènova, que va provocar 43 morts i 16 ferits. A l’octubre, Itàlia també va patir les conseqüències d’uns aiguats, que van afectar altres països europeus i que van provocar la mort de 36 persones en territori italià. Finalment, el 8 de desembre, 6 persones van morir en una allau humana que va tenir lloc en un concert a Corinaldo, a la província d’Ancona.

Text:

Llegir més...