i Catalans al món | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

☰ Sumari

Catalans al món

Presentació

Catalans al món. Atles de la presència catalana al món és una versió digital de l’obra del mateix nom que Enciclopèdia Catalana va publicar l’any 2009. Aquest projecte, sota la direcció de Francesc Roca i Víctor Hurtado, mostra una visió històrica i, per tant, un ordre cronològic, de la presència de Catalunya o dels catalans arreu del món, des del naixement del que podria ser l’origen de la Catalunya actual (segles IX i X) fins a l’actualitat més propera. L’ordenació cronològica ens permet lligar episodis, idees o actuacions de catalans fora de Catalunya però també ens ajuda a veure com i per què aquests catalans han estat presents en els gran moments de la història. Sense oblidar, evidentment, totes aquelles personalitats, iniciatives o empreses d’arreu que van deixar una empremta a casa nostra. Podríem parlar d’una certa "especificitat" catalana del món? La participació catalana ha estat important, i en alguns casos decisiva, en molts moments de l’aventura humana. Per exemple, a l’inici de la construcció de l’estat de Califòrnia (amb Juníper Serra considerat el seu fundador) o, per posar un exemple ben diferent, la iniciativa de teatres de varietats tan emblemàtics com el Moulin Rouge i l’Olympia, de París, creats per l’empresari Josep Oller. El ventall d’institucions, creacions i projectes catalans és ben ampli. Inclou des de la configuració dels primers parlaments del món, el primer codi marítim i, en temps dels Borja, els Estats Vaticans, fins el projecte d’enginyeria del pont llevadís sobre el riu Neva a Sant Petersburg, o d’arquitectura amb voltes catalanes de dues-centes grans construccions de Manhattan, a Nova York, i més de 1.000 en tota l’Amèrica del Nord. La Constitució del 1917 de la República Oriental de l’Uruguai, o l’organització de la primera policia moderna, la del París d’abans de la Revolució del 1789, tenen, també, un nom català al darrere: Batlle a l’Uruguai, i Sartina a París. Sense la participació catalana no es pot entendre la gesta de la descoberta d’Amèrica el 1492, ni alguns episodis notables de l’exploració del Pacífic, al segle XVIII, amb el precedent, al segle XVI, del viatge transoceànic de Francesc Galí. Potser no cal oblidar que la societat catalana participarà activament en les diverses etapes de la industrialització d’Europa i que, simultàniament, alguns sectors de l’univers català coprotagonitzaran moltes de les revolucions liberals americanes i europees. A poc a poc, anem sabent que la contribució catalana a la Resistència francesa davant la invasió nazi, i també a tots els fronts de la Segona Guerra Mundial de 1939-45, fou important. I que la modèlica -i discutida- Transició democràtica espanyola no s’entén sense els moviments socials que articulà l’Assamblea de Catalunya del 1971. En canvi, és menys conegut que fou decisiva la participació catalana en la descoberta del telègraf elèctric (1795), de la vacuna contra el còlera (1885) o del sistema de conservació i transport de la sang per a les transfusions (1936). Tampoc no és gaire conegut que l’inspirador de la llei d’educació argentina del 1884 (que establia, per primera vegada en un gran estat del món, l’ensenyament públic, obligatori, gratuït, mixt i neutral) fou el metge mataroní Joan Bialet Massé.

Crèdits

Direcció científica

Víctor Hurtado

Francesc Roca i Rosell

Textos

Francesc Roca i Rosell

Edició

Roser Pubill i Porta

Redacció

Núria Garcia i Caldés

Correcció

Pilar Serra i Llimona

Àngels Ferrand i Aranda

Pau Gassiot i Sandaran

Laura Moliné i Grau

Olga Vidal i Jiménez

Disseny gràfic

Azcunce | Ventura

Responsable de la cartografia

Víctor Hurtado

Realització cartogràfica

Andreu Grau i Caño

Il·lustració

Gemma Roset i Colomer

Producció

Lluís Huguer i Flo

Pau Bosch i Pérez

Direcció editorial

Jesús Giralt i Radigales

Podem parlar de la catalanitat del món?

El poble català sempre ha sentit l’impuls de conèixer altres països, pobles i cultures. A escala individual d’una manera permanent, i ocasionalment a escala col·lectiva, aquesta tendència l’ha dut a sortir del redós familiar –a vegades confortable, a vegades no gens–, a veure món i conèixer altres països, pobles i cultures, a relacionar-s’hi i, sovint, acabar establint-s’hi temporalment o definitivament. Un cop a fora, els catalans han deixat empremtes, a voltes significatives, de la seva manera de fer individual o col·lectiva en tots aquells aspectes propis de l’activitat humana. La bibliografia d’obres que fan referència a la presència catalana al món és relativament abundosa. Entre aquesta bibliografia hi ha un cert nombre de monografies dedicades a catalans amb una obra preeminent realitzada lluny de Catalunya, alguns reculls, més o menys extensos, de “catalans universals”, algun repertori molt complet de catalans establerts a les Amèriques en l’època colonial o desterrats a conseqüència de la guerra civil, i a una escala més col·lectiva la presència catalana a les ribes de la Mediterrània durant l’expansió mercantil i militar dels segles XIV i XV, els exilis polítics conseqüència de la guerra de Successió i, ja més tardanament, la participació dels catalans en les conteses bèl·liques europees del segle XX.

En aquesta bibliografia hi faltava, però, una obra de conjunt que cobrís amb aspiracions d’exhaustivitat totes les èpoques i tots els aspectes d’aquesta projecció catalana en el món. Una obra en què es mostrés tant l’acció individual d’algunes personalitats molt singulars com la de determinats grups i col·lectius. I això en camps tan diversos com el comerç, la política, l’art, l’activitat científica o tècnica, etc. Amb Catalans al món. Atles de la presència catalana al món, Enciclopèdia Catalana ha volgut dur a terme aquesta obra de conjunt que testimonia la permanent pulsió universalista de la nostra cultura i que sembla especialment oportuna en un moment en què des de diverses tribunes molt influents s’alcen veus que pretenen caricaturitzar-la titllant-la de parroquial i tancada. 

La idea inicial de l’obra la va tenir Francesc Roca, economista i historiador, persona dotada d’una inexhaurible curiositat intel·lectual. Amb paciència d’entomòleg, minuciositat detectivesca, perseverança indefallent i un entusiasme encomanadís, Roca ha escorcollat pacientment arxius recòndits, ha redescobert llibres oblidats i documents introbables fins que ha reeixit a reconstruir fets, vides i miracles d’un nombrós cens de
catalans que han deixat petja important en els indrets més diversos del nostre planeta. Aquest preciós material, en gran part desconegut –i el conegut mai no aplegat de manera ordenada i sistemàtica–, podria haver-se mostrat de manera convencional, a través d’un relat circumstancial dels fets, però ha estat triada una altra opció, la de transferir una gran part de la informació damunt d’un repertori de cartografia ad hoc tal com és pràctica habitual en els atles temàtics. Aquesta tria no és trivial, perquè els recursos cartogràfics atorguen unes possibilitats expositives que, d’una banda, estalvien la part més feixuga de certes descripcions i, de l’altra, permeten de copsar de manera molt intuïtiva les informacions més rellevants dels diversos temes que són tractats en l’obra. La cartografia, per tant, és una part fonamental, amb un rang equivalent al de les descripcions literàries. L’artífex d’aquesta part és de Víctor Hurtado, també economista i historiador, que té una acreditada reputació com a expert en cartografia històrica dels Països Catalans. Col·laborant estretament amb Francesc Roca, Hurtado ha sabut traduir de manera creativa i convincent, sobre els diversos mapes, plans i esquemes que constitueixen la part gràfica de l’obra, tota la informació que era susceptible de ser cartografiada.

En l’apartat del disseny i la maquetació, l’obra ha comptat amb la col·laboració inestimable de Dolors Ventura. I per últim, i com a mestra concertadora de tot el projecte, l’editora Roser Pubill ha vetllat amb molt
d’ofici i extremat tacte perquè aquest arribés a bon port. 

Deixem ara a judici dels lectors de decidir si hem atès els objectius que preteníem d’assolir.

Jesús Giralt i Radigales
DIRECTOR EDITORIAL D’ENCICLOPÈDIA CATALANA

Un atles per a comprendre

Aquest Atles té un doble objectiu: descobrir els secrets de la continuïtat i el creixement de la societat catalana durant 1 000 anys i conèixer algunes de les contribucions d’aquesta societat a la configuració del món contemporani.

Si sortim de les explicacions generalitzades sobre els grans mecanismes que configuren les societats, sorgeixen, ràpidament, unes dificultats enutjoses, que tendim a bandejar pel camí més fàcil. Aquest camí és, sovint, tornar a les certeses generalment admeses. Encara que es basin en molts casos en els tòpics sorgits de l’atzar de la circulació de les idees, o, el que és pitjor, en la imposició d’argumentacions.

Un focus d’atracció

Des de la meitat dels anys noranta, l’èxit de la societat dels Països Catalans es manifesta en què han esdevingut un focus d’atracció molt important (si més no, quantitativament) per a molta gent originària de molts punts del món. De tot arreu. No són pas l’únic focus d’atracció, però sí un dels més importants d’Europa. 

Aquesta atracció és conseqüència del fort procés de creixement integrador d’aquesta societat, i és visible en cinc tipus d’immigracions diferents. Aquestes migracions tornen a dir-nos que la gent que pot votar, i, ben entès, la que no pot fer-ho, vota, sovint, amb els peus, marxant. La crisi iniciada el 2008 ja ha començat a modificar aquests processos. Els cinc tipus d’immigracions són d’arreu: 

  1. La immigració econòmica, que ja havia estat molt forta històricament, s’ha disparat. Amb les novetats que l’actual tercera onada de creixement econòmic del segle XX (que continua al XXI) els nous immigrants vénen de:
    1. Les economies de plantació americanes o asiàtiques (d’estats com República Dominicana, Equador-Perú-Bolívia o Filipines).
    2. Les economies de recol·lecció subsaharianes (de Mauritània, Mali o Senegal).
    3. Les economies ramaderes dels països islàmics que conserven trets seminòmades (del Marroc al Pakistan).
    4. Les economies de l’Europa perifèrica (de Romania a Rússia).
    5. Ajuden a definir aquest nou fenomen fortíssim migratori: els processos de reagrupament familiar, la universalització dels serveis de sanitat pública, educació i informació, i –com succeí a les dues onades anteriors– els matrimonis mixtos.
  2. El turisme, que va tenir els seus inicis amb els primers viatgers romàntics del segle XIX (i els visitants de l’Exposició Universal del 1888) i comença a afermar-se en 1920-30, originari del món ric europeu, i de les Europes d’Ultramar. Aquell turisme ha esdevingut multiforme. Per exemple, en poc temps, el turisme de creuer amb base al port de Barcelona –que no existia abans del 1992– ha esdevingut, en volum, un dels cinc primers d’arreu del món.
  3. Els estudiants, investigadors i professionals procedents de la Unió Europea, però també de les altres Europes, del Japó i de la resta del món. S’ha multiplicat el nombre d’estudiants –europeus i no europeus– i de professionals i executius de les multinacionals, o d’altres organitzacions, instal·lats per un temps, que pot ser llarg, als Països Catalans.
  4. Els exiliats, la immigració política que té com a destí les terres catalanes és, de nou, important. El seu origen ha estat la proliferació de dictadures militars a molts estats del Sud (que, en alguns casos, com Argentina-Xile-Uruguai, tenien una llarga tradició democràtica).
  5. Els comerciants, artesans, petits fabricants, procedents de les grans economies de regadiu d’Àsia-Pacífic, i, també d’Àsia-Índic (Xina, la Unió Índia).

Rebuig 

Curiosament, aquest procés ha coincidit amb el creixement dels dèficits del sector públic de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears com a conseqüència de l’actuació creixent de l’estat central espanyol. Aquest estat, d’ençà dels anys 1960-1970, ha continuat optant per seguir invertint a la regió de Madrid i a molts altres punts de fora dels Països Catalans. L’atracció de l’àrea catalana es dóna a desgrat de la no-inversió o, si es vol, del rebuig de fet de l’estat central.

En realitat, els únics territoris on l’estat espanyol no inverteix ni amb relació al que recapta ni amb relació a les necessitats d’empresaris i treballadors són, justament, els territoris de llengua catalana de l’antiga Corona d’Aragó: Catalunya, les Balears i el País Valencià (l’estat francès tampoc no ha inclòs la Catalunya del Nord, ni Occitània, dins de les seves prioritats inversores). 

Tòpics

Les poques explicacions donades per a comprendre aquestes migracions i aquests canvis econòmics i demogràfics són, lamentablement, tòpiques:

  • Els salaris baixos. Com si els salaris no fossin més baixos a la major part de l’Europa del Sud, del Nord d’Àfrica i més enllà.
  • El clima. Com si no hi hagués altres àrees de característiques mediterrànies, amb una climatologia molt semblant. La combinació terra-mar o mar i cel no és pas exclusiva de la Mediterrània catalana.
  • La permissivitat. Com si una certa tolerància permissiva fos exclusiva de les terres catalanes.
  • La forta inversió estrangera. Com si les grans multinacionals només invertissin als Països Catalans.

Calen altres explicacions. L’única forma de trobar-les, és triar i resseguir alguns dels itineraris del llarg creixement econòmic de la societat catalana del segle XX. Pensant que ha estat sempre una societat abocada al món. És a dir: explicar com una societat que, des dels seus inicis, ha estat, durant 1 000 anys, fortament connectada, sempre, a tots els nivells, amb moltes altres societats del món.

Vuit etapes

En aquest Atles es proposa mostrar els itineraris escollits, entre molts de possibles, com a trajectòries que defineixen el desenvolupament de vuit etapes històriques successives.

Per a donar un nom, un rètol, a aquestes etapes s’ha oscil·lat entre els conceptes polítics (nació, imperi, estat, dictadura, democràcia), els conceptes socioeconòmics (comercial, revolució urbana, globalització) i els conceptes referents a la cultura (societat moderna, Il·lustració). Les solucions adoptades volen ser integradores. Cada etapa és definida per tres elements: un títol conceptual, dues dates que n’assenyalen l’inici i el final, i un marc geogràfic. Per a definir aquest marc hem utilitzat les fórmules: “Entre ... i ...”, o bé: “De ... a ...”. En un cas (l’etapa III), una altra fórmula: “Fer les Europes i fer les Amèriques”. Dins de cada etapa hi ha una selecció, d’entre les moltes possibles, dels mapes temàtics que contribueixen a definir-la. No són els únics mapes possibles, però tots ells responen a la voluntat d’explicar, amb ulls catalans, el món, sabent que la perspectiva catalana és polièdrica, que inclou multitud de punts de mira (que, en alguns casos, són veritables visions de conjunt), que no hi ha una única cosmovisió. 

Una selecció

Si en els atles d’història de Catalunya que s’han anat confegint la darrera vegada que Catalunya apareix en els mapes del món es troba al segle XV, amb els consolats de mar, en aquest atles, el punt de partida inicial és quasi el punt final dels anteriors. La història brillant de Catalunya no acaba el 1479, o el 1492, o el 1516, sinó que, des d’aleshores i fins ara mateix, continua la història d’una societat que ha anat esdevenint cada cop més atractiva cada cop per a més gent, més diversa i procedent de més lluny.

Tota selecció és problemàtica. Molts mapes possibles han quedat fora d’aquest atles. En alguns casos, perquè la informació disponible era inexistent o escassa: ha calgut fer recerca d’hemeroteca i d’arxiu, anant a les fonts. En altres casos, ben a l’inrevés, la informació era excessiva, tumultuosa. Ha calgut ordenar-la i sintetitzar-la. Ara bé: quan un mapa ha estat considerat important i la informació era escassa o confusa, l’hem confegit igualment. Encara que calgui com deia el poeta barroc, “fer de les pedres, pa”, treure la informació de les pedres.

Però, les dificultats no han estat únicament informatives: han estat també conceptuals, analítiques. Ha calgut trobar explicacions a processos tan importants com poc o gens (o mal) explicats. I, cartografiar i il·lustrar, aquestes explicacions.

Un equilibri

La selecció que presentem pretén ser equilibrada en tots els aspectes: geogràfic (ja que el Mare Nostrum no és l’únic mar català), sectorial (ja que les especialitzacions productives han anat variant), temàtic (l’economia, l’ensenyament, la sanitat, la política, l’art han marxat de bracet), humà (les grans figures –polítics i militars, però, també, empresaris o artistes– es barregen en aquest atles amb els fenòmens de massa).

L’equilibri es vol mantenir, també, en un altre pla: el temporal. Alguns mapes volen explicar fenòmens de llarga durada. Per exemple, el capítol d’“Els parlaments” o el d’“Els presidents americans d’origen català”. En canvi, altres mapes se centren en esdeveniments puntuals: el pont del riu Neva o la Vaga dels Tramvies. La selecció inclou, sobretot, mapes que descriuen i interpreten fenòmens molt diversos (des de la colonització de Califòrnia fins a les adopcions internacionals). Però, s’hi inclouen, també, les aportacions singulars de la geopolítica liberal catalana d’alguns analistes destacats: d’Alfred Sauvy o Nicolau M. Rubió a Jaume Vicens o Romà Perpinyà Grau.

ETAPES 

I. EL NAIXEMENT D’UNA NACIÓ (800-1300). Entre els Pirineus i la Mediterrània 

La primera part de l’Atles és dedicada a explicar els orígens llunyans de la societat catalana: els comtats i els monestirs de les valls dels Pirineus que són, alhora, un escut, una defensa, una barrera per a l’Europa cristiana, i un pont, un passadís entre dues grans cultures: la grecollatina cristiana i la musulmana (que integra moltes tradicions, inclosos elements de la cultura hindú).

Les capitals politicoreligioses d’aquestes valls pirinenques i de les terres del pla són molt llunyanes. Primerament foren Aquisgrà i Bagdad. Després, amb menys intensitat, Roma i Còrdova.

L’enllaç entre la muntanya pirinenca i el mar esdevindrà molt fort: les seus episcopals, com també les viles noves i les viles franques, en són testimoni. Aquesta connexió és a l’origen d’una de les nacions més antigues d’Europa. La seva continuïtat ha demostrat, durant més de mil anys, la seva rotunda eficàcia.

II. REVOLUCIÓ URBANA I IMPERI COMERCIAL (1300-1492). De la Mediterrània a l’Atlàntic 

A partir d’un cert moment, el mar s’incorpora decididament a la història catalana. La Mediterrània occidental primer, la Mediterrània oriental després i, aviat, l’Atlàntic, fins al cap Boixador, a l’Àfrica occidental. La diagonal Catalunya-Mallorca-Menorca-Sardenya-Sicília-Malta-Tunis-part de Grècia-Alexandria esdevé l’eix central d’unes intenses relacions comercials. El blat, que és la base de l’alimentació catalana, arriba a les costes catalanes en vaixell. I els teixits de llana, els productes de la metal·lúrgia, el paper, el vidre, el corall, etc. són exportats per mar.

La segona part d’aquest Atles explica la formació de xarxes politicocomercials i les institucions, començant per la Corona, el Parlament i les Generalitats, d’aquest primer Commonwealth mediterrani. En formaren part 7 estats (Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sicília (amb Malta), Nàpols i Sardenya), ciutats, ducats, consolats de mar i de terra. L’imperi confederal català és la primera organització de la història humana que adopta el model d’imperi marítim en xarxa sense prescindir dels territoris base de la muntanya, els rius i el pla.

I la societat catalana generarà la primera filosofia europea no escrita en llatí (Ramon Llull), la primera novel·la moderna (Tirant lo Blanc), una fita de l’escriptura poètica (Ausiàs Marc), un gran autor bilingüe (Anselm Turmeda, que escriu en català i àrab), el codi marítim que es farà servir durant cinc segles (Llibre del consolat de mar), el primer banc públic de la història (la Taula de Canvi).

III. DINS LA CONSTRUCCIÓ DE SOCIETATS MODERNES (1492-1714). Fer les Europes i fer les Amèriques

Relativament aviat, al segle XIV, comença l’aventura atlàntica catalana (n’és testimoni l’Atles català de la Biblioteca Nacional de París). A partir del 1492, l’aventura catalana esdevindrà, també, una aventura nord-europea i americana. Els navegants i cartògrafs d’origen català treballaran per a cinc corones: Catalunya-Aragó, Castella, Portugal, el Regne Unit i els Estats Pontificis, i per a moltes ciutats estat italianes, holandeses i europees.

La Catalunya moderna i la societat catalana contemporània no es podrien entendre sense Europa i sense Amèrica. En el benentès que hi haurà dues Amèriques: l’Amèrica urbanitzada, escolaritzada i democràtica, dita ‘Europa d’Ultramar’ (Canadà-Estats Units sense el Sud-nord de Mèxic, i Uruguai-sud de Brasil-Argentina-Xile) i l’Amèrica de les economies de plantació del Carib i els Andes, poc urbana, amb altes taxes d’analfabetisme, i amb restriccions i malformacions de la democràcia. Les connexions de la societat catalana seran tant amb una Amèrica (Nova York, San Francisco, Montevideo, Buenos Aires, São Paulo) com amb l’altra (l’Havana, Santiago de Cuba, Cartagena de Índias, Bogotà, La Guaira, Caracas). Alhora, representants de la Generalitat de Catalunya són presents en el moment de la formació del mapa de l’Europa moderna, definit a la pau de Westfàlia (1648), que posava fi a la guerra dels Trenta Anys (dins de la qual cal situar la guerra dels Segadors). Seixanta anys més tard, amb el tractat d’Utrecht (1713),
que tancava en fals la guerra de Successió a la corona hispànica, els 7 estats de la Confederació catalanoaragonesa (Catalunya, Aragó, Balears, València, Sicília, Sardenya i Nàpols) foren integrats a cinc altres estats (Castella, França, Anglaterra, Àustria i Savoia). Només restà independent el Principat d’Andorra. No fou “la fi de la nació catalana”, però sí l’inici de dificultats de llarga durada. Per exemple, el 2008, les úniques quatre comunitats autònomes de l’estat espanyol amb dèficit (o espoliació) fiscal són: Madrid (que no compta ja que es financia a si mateixa), Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

IV. IL·LUSTRACIÓ SENSE ESTAT PROPI (1714-1810). De l’Atlàntic al Pacífic

Els sectors més dinàmics de la societat catalana també són presents en alguns dels avenços dels temps de la Il·lustració setcentista: des de la botànica fins a l’urbanisme, la pedagogia, l’òpera o la telegrafia elèctrica. A desgrat que, a partir de 1707-1715, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, comencen a ser unes societats sense estat propi.

Mentrestant, paradoxalment, comencen a ser unes societats imprescindibles per als seus veïns. Tal com va descobrir en aquell moment l’agudesa del geni de Voltaire i com segueix succeint al segle XXI. Per exemple, un català fou el primer europeu que aconseguí entrar a la ciutat sagrada de la Meca, o un altre fou el metge que inventà el telègraf elèctric.

Els il·lustrats catalans, valencians, mallorquins i menorquins participaran de forma destacada en múltiples comeses, d’Aràbia a l’Atlàntic i el Pacífic. Els trobem a la governació del virregnat del Perú, en alguns aspectes de la construcció de Mèxic, en la fundació de l’estat de Califòrnia, en l’exploració d’Alaska. I, també, en la descoberta de moltes illes, de molts corrents i de moltes cultures de l’oceà Pacífic.

V. LES REVOLUCIONS LIBERALS (1810-1931). De Mataró-Reus al Con Sud 

Als segles XVI-XVIII, les revoltes de les Germanies i dels Segadors enfront l’absolutisme dels cèsars de l’estat modern feien preveure la bona sintonia que hi hauria, al segle XIX, d’amplis sectors de la societat catalana amb la ventada de les revolucions liberals europees i americanes.

Al darrere d’aquests sectors hi havia, cal no oblidar-ho, l’especialització exportadora de l’economia catalana: l’aiguardent, el paper, la revolució cotonera, els inicis de la revolució agroalimentària, la indústria editorial, el que se n’ha dit, la Catalunya atlàntica. I, hi havia també, l’inici de la Renaixença literària i artística, les primeres passes del catalanisme polític i un fort cosmopolitisme que es tradueix en la construcció de tres idiomes universals, o en l’adhesió a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT).

En aquest Atles, alguns mapes dibuixen aquesta bona sintonia política. Amb ressons que, des de Mataró, Barcelona, Reus, etc., arriben a les terres del Mar del Plata (avui: Con Sud), als ports del mar Carib, fins a l’illa de la Reunió, o fins a l’arxipèlag de les Filipines o Austràlia. Alguns dels missatges més significatius del catalanisme polític naixent s’adreçaran, justament, a alguns dels moviments d’alliberament nacional de l’Europa perifèrica, l’Amèrica hispànica i l’Àfrica del Sud. 

VI. LA PRIMERA GLOBALITZACIÓ (1897-1936). Entre Manhattan i Melbourne

Al final del vuit-cents, a cavall de les línies de navegació a vapor transoceàniques i de les xarxes del telègraf elèctric, s’inicia la Primera Globalització. La societat catalana s’hi inserirà plenament, de forma positiva. I amb un cert èxit. Com? Pel camí de noves especialitzacions productives en sectors com l’automòbil, la beguda, l’alimentació, les noves/velles tecnologies de la construcció, l’edició i el periodisme. I pel camí de participar activament, amb aportacions originals, en els tres grans corrents culturals de l’època: el Modernisme, el Noucentisme i les Avantguardes. 

Paral·lelament, s’estrena la via de la regionalització politicoadministrativa que exigeix el creixement de les funcions i dels recursos de tot tipus de l’estat modern. La fórmula catalana adoptada tindrà, primer (1914), un nom modern, Mancomunitat, i recuperà, després (1931), un nom clàssic, Generalitat. Alhora, dels territoris dels Països Catalans sortiran, en direcció a molts punts del món, tècnics, futurs empresaris i artistes. I tècnics i multinacionals estrangeres s’hi instal·laran. Així, mentre Barcelona Traction Light & Power, l’empresa coneguda com La Canadenca, electrificarà Catalunya, la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat (CHADE), fundada a Berlín i dirigida per Francesc Cambó, electrificarà la regió de Buenos Aires i molts punts del Con Sud. I, si bé els primers immigrants catalans a Austràlia comencen tallant canya
de sucre, n’hi haurà alguns, com Esteve Morell, que esdevindrà el batlle d’una gran ciutat com Melbourne.

VII. DICTADURA O DEMOCRÀCIA (1923-1975). De l’Europa autoritària a la Unió Europea

A l’Europa liberal dels anys 1920, sorgeixen règims autoritaris i dictadures –i el feixisme inicialment italià– basats en els nous mitjans de comunicació de massa (la ràdio, el cinema, el cartell, la megafonia). Són un reflex de la por que certs grups d’alguns sectors socials tenen de la democràcia.

La primera dictadura espanyola, 1923-30, i la segona, a partir del 1939, seran contràries al doble procés de globalització/regionalització. La primera dictadura suprimirà la Mancomunitat, i la segona, la Generalitat (que, com a institució sense cap recurs, seguirà del 1939 al 1977, a l’exili europeu i americà). Però, cap de les dues dictadures no podrà interrompre el llarg creixement econòmic de la societat catalana iniciat al darrer terç del segle XVII, que fa un salt al XIX, i que s’ha estès durant tot el segle XX.

La revolució democràtica del 1931 durà al vot de la dona. Des de sempre les catalanes (i també la major part d’europees) podien ésser unes dones amb propietats pròpies. Des de les revolucions liberals, havien pujat als escenaris del món, començant per París, i havien tornat a entrar, amb veu pròpia, al món de la literatura. El 1932, les dones catalanes ja van organitzar una votació paral·lela en el referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va ser un gran èxit.

Els anys 1930, es comença a concretar, amb participació catalana, la idea d’uns Estats Units d’Europa democràtics, d’una Unió Europea (i d’una Unió Euromediterrània). Aquesta idea no donarà els seus primers passos fins després de les guerres europees del període 1936-45 (la guerra d’Espanya, i la seva continuació, la Segona Guerra Mundial). La societat catalana participa en tots aquests processos, ja que, l’endemà del 1945, es començarà a dir que “Espanya és el problema, Europa, la solució”. I que un Commonwealth llatí és possible. D’altra banda, des dels anys 1950, alguns catalans especialment lúcids pensaran a incloure el Sàhara –i el seu subsòl, ple de riqueses– en l’horitzó de la pau al món.

VIII. LA SEGONA GLOBALITZACIÓ (1969- ...). Les xarxes mundials i governs locals

La Segona Globalització en terres catalanes es basa, com la Primera Globalització, en uns nous processos d’especialització productiva en sectors com l’automoció, la moda, la ‘indústria de forasters’, els nous materials de construcció, la biomedicina, les arts escèniques. Les exportacions poden arribar molt lluny (com els automòbils, el cava o Les Tres Bessones) o poden ser in situ (com és el cas de la indústria turística interna).

El gas natural, el petroli, l’urani, la soja, certes fruites, els televisors o els ordinadors poden venir de molt lluny. Però, el fet nou són les xarxes: els gasoductes, els cables telefònics, les antenes i les xarxes de xarxes: Internet. L’extrema complexitat de la Segona Globalització fa inservibles els vells estats vuitcentistes com el francès o l’espanyol (que intenten perviure fent un curiós “nacionalisme d’estat”) i demana governs i administracions locals: municipals, metropolitans, regionals o nacionals. O microestats com el d’Andorra, que té representació a l’ONU. Alhora, altres tipus d’organitzacions tornen a tenir, o comencen a tenir, protagonisme: les universitats, les empreses flexibles, les caixes i cooperatives, les fundacions, els consells economicosocials i les múltiples associacions cíviques de tota mena.

Curiosament, el vell nacionalisme cultural/lingüístic d’ar relherderià o alemany es manté i guanya adeptes. El nacionalisme francès d’estat fort definit per Renan continua, per bé que adopti, sovint, la via de la banalització, contínua. I, el nacionalisme ètnic i bel·licista de les burgesies agrariocomercials de tota l’Europa oriental, i d’algun sector burgès hispànic, ha crescut. 

El quart nacionalisme, el dels petits estats democràtics del centre i del nord d’Europa que rebutgen les solucions militars i s’afanyen a competir i exportar, partint dels seus recursos humans nascuts els anys 1920-30, pren més volada durant la Segona Globalització. Ha esdevingut, alhora, el preferit per les nacions sense estat de l’Europa occidental.

Francesc Roca
PROFESSOR DE LA FACULTAT D’ECONÒMIQUES DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

La cartografia

Des del punt de vista cartogràfic cal fer unes quantes consideracions. Els mapes que apareixen a l’atles són tributaris en tot moment del discurs textual. De fet els mapes il·lustren uns continguts formats pel títol, l’entradeta, el text i les fotografies de cada tema. El conjunt de l’atles forma una unitat on és molt difícil destriar els mapes dels textos que els acompanyen. La mateixa distribució de la cartografia dins la pàgina incrementa aquesta vinculació entre mapa i text, la qual fa que en cap moment el mapa es pugui considerar com una peça autònoma. Tot i així, cadascun porta un títol propi i conté una llegenda específica. 

Des d’un punt de vista més tècnic, hem de dir que les bases cartogràfiques escollides, la Robinson, la Mollweide i la Buckminster tenen sempre una unitat que es va repetint al llarg de tot l’atles. En canvi, la complexitat dels continguts ha fet que fos absolutament impossible mantenir una unitat d’escala en el conjunt dels mapes. La distribució geogràfica i la concentració de la gran majoria dels topònims ens ha obligat a fer grans ampliacions i, fins i tot, en molts casos, hem hagut de separar arbitràriament els continents en benefici d’una exposició o presentació millor del mapa dins la pàgina. No cal, per tant, cercar en els mapes escales gràfiques o direccions del nord geogràfic.

En tot moment hem volgut donar homogeneïtat en el tractament de signes, símbols o fletxes direccionals. Hem respectat, amb tot rigor la jerarquia de tipus i cossos de lletra i la uniformitat en la utilització dels colors. Amb relació a aquests darrers, podem dir que en cap moment hem abusat dels colors neutres i que, àmbits com la Corona d’Aragó, l’imperi Hispànic o certs països europeus que es van repetint al llarg de l’Atles, mantenen una unitat cromàtica. Finalment, tenint en compte el seu caràcter històric, hem estat molt respectuosos amb les fronteres i límits del moment històric considerat, llevat d’aquells casos en què s’ha pretès mostrar una evolució cronològica amb una base cartogràfica atemporal.

Llegir més...