i Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X | enciclopèdia.cat

Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X

Sumari de l’obra

Presentació

Del romà al romànic és la versió digital de l’obra del mateix nom que Enciclopèdia Catalana va publicar el 1999, de la mà de Pere de Palol, director científic, i d’Antoni Pladevall, director tècnic. Aquesta obra està plantejada com un volum previ al gran projecte de la Catalunya romànica

Presentació dels directors

La majoria dels historiadors moderns de l’art català comencen les seves obres o treballs sobre aquest tema amb l’estudi de l’art romànic o dels seus precedents més immediats, que s’inclouen en el concepte imprecís de preromànic. Les etapes més reculades i les seves manifestacions artístiques existents al país es deixen com a temes d’arqueologia o bé com a reflex d’uns corrents externs desvinculats en la seva gestació i desenvolupament de la gent que en aquells temps vivia en els territoris de la futura Catalunya.

Aquesta posició, com tot estudi o plantejament seriós, mereix el nostre respecte, però estem convençuts que difícilment es pot entendre el floriment de l’art romànic —a partir del pas del primer mil·lenni—, i menys encara les realitzacions sovint dispars i heterogènies del que s’ha convingut a anomenar preromànic, sense un estudi de les etapes històriques que el van precedir. Són moltes les influències d’obres i realitzacions artístiques d’èpoques anteriors, les quals es van integrar en els tempteigs de l’època preromànica i en la síntesi del que coneixem com a romànic.

Així ho van entendre ja J. Puig i Cadafalch i els seus companys A. de Falguera i Sivilla i J. Goday i Casals, autors de la primera síntesi del nostre romànic, la gran obra L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18), de tres volums, quan van destinar la major part del primer volum a inventariar i estudiar el que havia quedat de l’arquitectura romana al país, i fins i tot les estructures que aleshores es coneixien de l’època ibèrica que l’havia precedit.

Un criteri semblant és el que ha mogut la direcció de Catalunya Romànica o els responsables de l’ambiciós projecte d’estudi de detall i de síntesi del romànic català, dut a terme els anys 1984-98, a plantejar-se la necessitat de fer precedir aquella obra del volum que ara teniu a les mans. Al llarg dels darrers decennis, els grans progressos experimentats per l’arqueologia clàssica i altmedieval del nostre país posen cada vegada més en evidència la influència de les etapes artístiques anteriors al romànic en el seu floriment i en moltes de les seves realitzacions, tant artístiques com arquitectòniques. Aquesta constatació és la que ha fet néixer aquest volum, que s’ha convingut a titular Del romà al romànic. El nom és potser massa genèric, però el considerem prou ampli per a reunir en una estreta síntesi totes les notícies històriques i les aportacions de l’arqueologia que puguin ajudar a conèixer millor el llegat de l’art romà, la seva continuïtat i les seves modificacions en contacte amb el cristianisme i la seva perduració o influència durant el període germànic o visigòtic, fins a la seva interrupció per la conquesta musulmana. Després caldrà veure encara què es va conservar i incorporar del món romà a les primeres realitzacions dels pobles germànics establerts en el marc geogràfic de l’antiga romanitat arran de les invasions.

El desconeixement d’aquests períodes i de les obres que s’hi van dur a terme i hi van influir ha portat moltes vegades a errors evidents o a afirmacions gratuïtes. Molts medievalistes s’estalviarien hipòtesis rebuscades, i a vegades clares incongruències, si coneguessin millor el món residual romà i la persistència al llarg dels segles de moltes de les seves realitzacions. Aquest fet aporta sovint nova llum per a entendre la continuïtat de certs establiments humans i la situació real de la demografia a l’inici de l’edat mitjana. Cada vegada és més atractiva l’anàlisi dels lligams entre la darrera romanitat i el món medieval.

Així doncs, es feia necessari aplegar totes les obres d’art i d’arqueologia del territori català que van precedir els segles del romànic i que són, en bona part, el seu fonament. És, en certa manera, el mateix que s’ha fet en els camps de la política, del pensament, de la demografia, de la legislació, de l’economia i en tots els aspectes que ajuden a configurar i a entendre les estructures de les societats humanes dels segles posteriors.

Per això el propòsit fonamental d’aquest volum, que es pot considerar un precedent o volum zero de Catalunya Romànica, és el d’analitzar, amb la més moderna i avançada metodologia arqueològica, les obres d’arquitectura i d’art, com també els senzills utensilis i tots els elements de la vida pública i privada des de l’època final de la romanitat fins a les primeres obres medievals fetes després de la restauració del país pels carolingis, cosa que ha obligat a fer-ne un inventari al més complet possible i un delicat treball de síntesi. Per aquesta raó, el pes principal de l’obra ha anat a càrrec de professors del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, sota la direcció dels qui signen aquestes ratlles. No obstant això, d’acord amb el criteri seguit sempre per la direcció d’aquesta obra i per la casa editorial, no s’ha exclòs ningú que pogués aportar informació o treballs concrets sobre algun jaciment o monument determinats, amb especial atenció als responsables d’excavacions o estudis especialitzats. El mateix podem dir dels estudiosos o especialistes en la història, la vida i la cultura d’aquells períodes.

Limitant-nos ja al contingut específic d’aquest volum, el seu punt de partida se situa en el moment històric de la baixa romanitat, que coincideix amb la ràpida expansió del cristianisme, un poderós ingredient que transformarà l’herència romana i farà de fil conductor per agermanar les etapes inicial i final dels períodes aquí tractats. Aquesta dinàmica de continuïtat és un dels atractius més poderosos de tota l’època que s’estudia.

És un tòpic ja tradicional parlar dels misteris o enigmes de les societats de pas, de les anomenades èpoques incertes. Per això hem pres com un risc i a la vegada com un repte el fet d’endinsar-nos en èpoques i temps en què la intuïció i la realitat documental no sempre semblen anar d’acord.

Es parteix, doncs, de la transformació de l’imperi Romà durant la baixa romanitat cristiana, a partir de Dioclecià, un moment en què una duplicitat d’elements demogràfics i polítics condiciona unes estructures de poder que intenten aprofitar i organitzar els nous temps de la màquina administrativa de l’Imperi. És un temps en què és normal parlar de la crisi de la societat romana des de la seva realitat política i econòmica, i en què s’insisteix en la fragilitat i desfeta de les estructures de poder construïdes i madurades al llarg dels anys de la pax augusta. S’han analitzat aquests plantejaments, pràcticament tots ells vàlids, però cada vegada hi ha més tendència a veure de manera més optimista la transformació del Baix Imperi enfront del pessimisme dels analistes i glossadors de les glòries tradicionals romanes.

Amb tot, sempre es torna a les hipòtesis de valoració que posen en evidència la decadència manifesta cap a la fi dels segles de la romanitat, sense per això deixar de reconèixer alguns elements positius en aquells moments de transformació. La decadència de l’època final de l’Imperi és evident, però també és evident que va deixar una infinitat de formes que havien de ser decisives per a crear les noves realitats polítiques medievals.

Com és lògic, en el camp d’aquestes interpretacions, hi té un paper decisiu la ideologia de què parteix cada autor. És sota aquesta òptica que cal sospesar les dues posicions oposades, de Lot i de Piganiol i Marrou, sobre el tema abans apuntat de la decadència de l’imperi Cristià o dels christiana tempora. Per al primer, tota la decadència de l’imperi Romà és culpa del cristianisme; per als segons, en canvi, és el cristianisme l’únic que ha salvat l’esperit de l’antiga romanitat. Per a nosaltres no és vàlida una posició tan negativa com la de Lot, però tampoc no es pot negar una evident davallada d’un món polític, ideològic i artístic, coincidint amb la cristianització en els darrers segles d’existència de l’imperi Romà. Per als més optimistes, la fissura o evident ruptura política del món romà és analitzada d’acord amb la transcendència “medieval” de les institucions i de les formes del món que el succeïren.

Dins de l’òptica d’aquesta obra, en el llarg camí vers la medievalitat cal considerar tres elements: els canvis estructurals durant la decadència de l’estat Romà, l’aparició del cristianisme com una ideologia religiosa poderosament introduïda en la societat i, finalment, la irrupció dels pobles germànics, que donen el cop de gràcia a Roma.

Pel que fa al primer d’aquests elements o canvis estructurals, no solament cal sospesar-ne l’aspecte extern o polític, sinó també la seva gran influència tant en la màquina administrativa com en els seus administrats. L’aparició del cristianisme va influir en el pensament polític i també, d’una manera decisiva, en l’organització territorial. Alguns autors consideren tan forta la seva incidència sobre la vida de Roma, que el ja esmentat Lot va presentar el cristianisme com “una malaltia que va minar la salut de l’Imperi”. Finalment, cal no oblidar mai que el cop de gràcia a l’imperi Romà va ser obra dels pobles germànics que en diferents moments i sota variades formes, des del seu paper d’aliats i d’exèrcit al servei de Roma fins a l’ocupació real i efectiva del seu territori, van posar fi a l’Imperi i, davant la impossibilitat de crear o ressuscitar una gran màquina o estructura de poder semblant a la romana, organitzaren dominis o regnes d’extensió més reduïda.

Aquestes premisses o consideracions serveixen per a marcar des de l’aspecte historicopolític les grans etapes que s’intenten estudiar en les introduccions històriques del primer gran període o primera part d’aquest llibre, que va del Baix Imperi i la introducció del cristianisme a la fi del regne visigòtic (segles IV-VII). Per això, la història del Baix Imperi i les solucions que s’intentaren donar per a pal·liar la seva evident crisi a partir de Dioclecià i de Constantí, són el punt de partida. Segueix un segon moment, el qual apareix vinculat a l’anterior en l’àrea socioeconòmica, molt més que en la política, que correspon al regne dels visigots, els quals es van imposar a la resta de pobles invasors de la nostra parcel·la de l’Imperi.

Aquestes dues èpoques, en el camp de l’art i de l’arqueologia moltes vegades són pràcticament indestriables per diverses raons. En primer lloc, cal recordar que la desfeta del món visigòtic per la invasió àrab va arribar quan tot just s’hi havia elaborat una forma cultural i de culte unificadora, que no tingué temps d’implantar-se en molts indrets del regne —sobretot en províncies tan arrelades en el món romà— per la seva repentina destrucció. No es pot oblidar, a més, que els pobles germànics eren nòmades i, per tant, no tenien arquitectura, de manera que durant molt de temps les realitzacions arquitectòniques van continuar essent plenament paleocristianes o heretades de Roma. Finalment, quan s’hagué realitzat la unificació del país sota l’ègida de Toledo i es va crear una arquitectura, diguem-ne oficial, ja dintre del segle VII, aquesta no tingué temps d’imposar-se per la prompta desfeta del regne. Això fa que basíliques iniciades al segle V continuessin en ple ús fins a l’època sarraïna, com ho revela el jaciment del Bovalar, aquí àmpliament estudiat, i s’intueix igualment en altres indrets.

Això, però, ja no és tan evident en aspectes artístics, com en l’orfebreria i fins en la decoració escultòrica, on la influència del món germànic o visigòtic és més palesa. L’arqueologia demostra clarament l’existència i l’ús fins a èpoques molt avançades d’objectes de filiació clarament romana, però també n’hi ha d’altres, tan abundants o més, d’influència plenament visigòtica. Això es remarca sobretot en el camp dels objectes litúrgics, al qual correspon la major part dels elements que s’han conservat.

Aquestes són algunes de les aportacions dels treballs recollits en aquesta obra i que enllacen o defineixen dues grans èpoques o etapes; també es fa un ampli ús d’un altre camí clàssic en l’arqueologia per a precisar l’època o el moment de la construcció i vida d’indrets, edificis o centres de població no documentats o d’èpoques imprecises: l’estudi de la ceràmica que s’hi troba. El mètode no té res d’original, però a casa nostra revesteix un valor especial per circular entre nosaltres abundant ceràmica d’importació, en especial ceràmica sigil·lada cristiana d’importació del nord d’Àfrica, ben datada, i que, per tant, permet situar molt bé cronològicament els llocs on es troba.

A través dels treballs introductoris i de síntesi, i de manera particular en les fitxes de cada jaciment o element artístic, desfilarà enriquida amb il·lustracions, molt sovint inèdites fins ara, tota l’organització humana: ciutats, vil·les rurals, divisions territorials, vies de comunicació, així com necròpolis, basíliques o esglésies, baptisteris, etc., de les èpoques anteriors a la desfeta àrab, alguns d’aquests elements abandonats des d’aleshores, altres de refets o amb continuïtat de poblament després de la restauració cristiana. Aquesta es va produir a casa nostra a partir de les dues últimes dècades del segle VIII i aquest serà el punt de partença de la segona part de l’obra.

Tot un seguit d’estudis temàtics sobre l’evolució històrica, tant des del punt de vista polític com religiós, cultural, social i econòmic, presentarà la reconstrucció del país sota l’ègida carolíngia entre els segles VIII i X.

Aquesta part no recollirà anàlisis detallades o fitxes de monuments o jaciments perquè el seu estudi ja es va incloure a Catalunya Romànica. Aquí, tanmateix, se’n fa una síntesi, que s’ha intentat que fos al més àmplia possible, per demostrar el seu paper de pont entre el món antic, tractat aquí per primera vegada, i el món romànic.

Amb aquests estudis es pretén donar unes pautes i una base documental per a conèixer més extensament els fonaments de l’alta edat mitjana i destacar l’herència o vinculació amb el món de l’antiguitat, gràcies als testimonis que s’han conservat al país i a molts d’altres que s’han perdut per incúria o destrucció premeditada.

No sempre s’ha pogut donar resposta als interrogants o qüestions que ens plantejàvem a l’hora d’emprendre aquest treball, ja que molt material de base ens ha arribat molt desfet i sovint mal estudiat al moment del seu descobriment o excavació. Eren altres temps i moltes vegades els investigadors estaven mancats de mitjans i de bona metodologia.

Els lectors jutjaran si el material aplegat i el seu estudi es correspon amb l’esforç i la il·lusió que van moure a fer aquesta obra. En qualsevol cas es tracta d’una primera síntesi, els errors o llacunes de la qual es podran esmenar en obres successives. Obrir nous camins és sempre engrescàdor, ampliar-los i adreçar-los mai no és tan difícil si la ruta ja ha estat oberta. Aquesta podria ésser la tasca de noves generacions d’investigadors.

 

 

Direcció d’obra

Pere de Palol i Salellas

Director

 

 

Antoni Pladevall i Font

Director tècnic

 

 

Coordinadors d’àrea

LA CULTURA I LA LITÚRGIA VISIGÒTIQUES

Cristina Godoy i Fernández, arqueòloga-Uhiversitat de Barcelona

L’ESCULTURA MONUMENTAL I DECORATIVA

Milagros Guàrdia i Pons, historiadora de l’art-Universitat de Barcelona

LES CIUTATS I L’URBANISME LES CERÀMIQUES

Josep Maria Gurt i Esparraguera, arqueòleg-Universitat de Barcelona

LA MONEDA

Teresa Marot i Salsas, arqueòloga-Gabinet Numismàtic de Catalunya

EL TERRITORI I EL MÓN RURAL

Rosario Navarro Sáez, arqueòloga-Universitat de Barcelona

ELS EDIFICIS RELIGIOSOS i ELS BRONZES LITÚRGICS

Pere de Palol i Salellas, arqueòleg-professor emèrit d’arqueologia cristiana i medieval de la Universitat de Barcelona

EL MÓN FUNERARI i ELS BRONZES D’INDUMENTÀRIA

Gisela Ripoll i López, arqueòloga-Universitat de Barcelona

REDACTORA EN CAP

Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, historiadora

REDACTOR

Carles Puigferrat i Oliva, historiador

Autors i col·laboradors

Autors i col·laboradors

Jesús Alturo i Perucho, Josep Amengua I i Batle, Maria-Dolors del Amo i Guinovart, Xavier Aquilué i Abadías, Joan-Vianney M. Arbeloa i Rigau, Albert Bacaria i Martrus, Joan Badia i Homs, Jaume Barrachina i Navarro, Josep Baucells i Reig, Julia Beltrán de Heredia Bercero, Carme Berlabé i Jové, Màrius Bernadó i Tarragona, Jordi Bolòs i Masclans, Charles Bonnet, Josep Maria Bosch i Casadevall, Josep Burch i Rius, Jaume Buxeda i Garrigós, Antoni Caballé i Crivillés, Jordi Camps i Sòria, Jordi Casanovas i Miró, Pere Castanyer i Masoliver, Jordi Castellví, Manuel Antonio Castiñeiras González, Miguel-Angel Cau Ontiveros, Alexandra Chavarria i Arnau, Dolors Codina i Reina, Montserrat Comas i Solà, Marta Darder i Lisson, Joan Enrich i Hoja. Jordi Enrich i Hoja, Miquel Estradé i Ciurana, Montserrat Farreny i Agràs, Joan-Eusebi Garcia i Biosca, Montserrat Garcia i Noguera, Margarida Genera i Monells, Cristina Godoy i Fernández, Ezequiel Gort i Juanpere, Milagros Guàrdia i Pons, Esther Gurri i Costa, Josep Maria Gurt i Esparraguera, Ramon Járrega i Domínguez, Albert López i Mullor, Jordi López i Vilar, Immaculada Lorés i Otzet, Josep Maria Macias i Solé, Carles Mancho i Suárez, Ricardo Mar Medina, Lluís Marí i Sala, Teresa Marot i Salsas, Josep Maria Marquès i Planagumà, Benigne Marquès i Sala, Albert Martín i Menéndez, Jesús Massip i Fonollosa, Jaume Massó i Carballido, Montserrat Mataró i Pladelasala, Alfred Mauri i Martí, Joan-Josep Menchón i Bes, Maria-Dolors Molas i Font, Antoni-Abel Moro i García, Andreu Muñoz i Melgar, Rosario Navarro Sáez, Josep Maria Nolla i Brufau, Imma Ollich i Castanyer, Pepita Padrós i Martí, Josep Maria Palet i Martínez, Pere de Palol i Salellas, Joaquim Pera i Isern, Arturo Pérez Almoguera, Lluís Pinol, Antoni Pladevall i Font, Pere Ponsich, Anna Maria Puig i Griessenberger, Ferran Puig i Verdaguer, Carles Puigferrat i Oliva, Ester Ramon i Sariñena, Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, Josep Anton Remolà i Vallverdú, Víctor Revilla Calvo, Santiago Riera i Mora, Gisela Ripoll i López, Eduard Riu i Barrera, Jordi Roig i Buxó, Gabriel Roura i Güibes, Antoni Roviras, Jordi Sagrera i Aradilla, Jordina Sales i Carbonell, Cristòfor Salom i Garreta, Josep Maria Salrach i Marès, Francesc Tarrats i Bou, Immaculada Teixell i Navarro, Lluís To i Figueras, Joaquim Tremoleda i Trilla, Sergi Vidal i Álvarez, Alfons Vidal i Taboada, Albert Villaró i Boix, David Vivó i Codina, Terence Rodney Volk.

Fotografies

Joan-Albert Adell i Gisbert, Ajuntament de Guissona, Xavier Aquilué i Abadías, Arqueociència S.L, Joan-Vianney M. Arbeloa i Rigau, Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, Arxiu CODEX, Arxiu fotogràfic de l’àrea d’intervenció arqueològica del Museu de Mataró, Arxiu fotogràfic del Museu Comarcal de la Conca de Barberà, Arxiu de la Secció d’Arqueologia Urbana de I’Ajuntament de Barcelona, Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu Fotogràfic, Francesc Bedmar, Biblioteca Apostolica Vaticana, Biblioteca de Catalunya, Biblioteca Capitolare di Verona, Biblioteca Nacional de Madrid, Ramon Boladeras (Rambol), Jordi Calafell, Jordi Calveras, Jordi Camardons i Caralt, Jordi S. Carrera, Albert Cartagena, Manel Casanovas, Jordi Castellví, Montserrat Catalán i Balagué, Centre d’Estudis Martorellencs, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Chomon, Jep Colomé, Miquel Crusafont i Sabater, Jordi Enrich i Hoja, Robert Farré, Joan Farré i Roig, Rosa Feliu, José Garrido, Margarida Genera i Monells, Luis Gonzálvez, Josep-Oriol Granados i García, Milagros Guàrdia i Pons, Institut Amatller d’Art Hispànic, Miquel Llonch, Gemma Llop, Jordi López, Albert López i Mullor, Carles Mancho i Suárez, Ramon Manent, Josep Maria Marlés i Monteagudo, Teresa Marot i Salsas, Àngela Martí i Santanach, Albert Martín i Menéndez, Alfred Mauri i Martí, Marta Mérida, Jordi Merino i Serra, Ramon Muro, Museo de Zaragoza, Museu Comarcal de la Noguera, Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona, Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries, Museu d’Arqueologia de Catalunya - Girona, Museu d’Art de Girona, Museu de Badalona, Museu del Suro de Palafrugell, Museu de Mataró, Museu de Terrassa, Museu d’Història de Catalunya, Museu d’Història de Girona, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Museu Diocesà de Tarragona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Josep Maria Nolla i Brufau, Josep Oliveras, Emili Pablo i Garganta, Pepita Padrós i Martí, Pere de Palol i Salellas, Pep Parer, Arturo Pérez Almoguera, Photo Jamin, Anna Maria Puig i Griessenberger, Ferran Puig i Verdaguer, Miguel Raurich, Àngel Rifà, Josep-lgnasi Rodríguez i Duque, Jordi Roig i Buxó, Albert Roig i Deulofeu, Andreu Roura, Joan Sagristà, Albert Saludes, Montserrat Saludes, Josep Maria Santesmasses, J. Serra, Ramon Serra, Gabriel Serra i Llimona, Pere Serres, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Servei d’Arqueologia Urbana de Barcelona, Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Miquel Solà i Dalmau, Franch Tellosa, Jordi Todó, Umberto Tomba, Francesc Tur, Francesc Tuset, Ferran Vallès i Banús, Joan-Lluís Valls, Sergi Vidal i Álvarez, Ramon Viladés i Llorens, Albert Villaró i Boix, Pere Vivas.

Planimetria i dibuixos

Maria-Dolors del Amo i Guinovart. Arqueociència S.L, Pere-Lluís Artigues i Conesa, Julia Beltrán de Heredia Bercero, Pedro Manuel Berges Soriano, M. Berty. Mònica Blasco, Charles Bonnet, L. Bousquet, Josep Burch i Rius, Pere Castanyer i Masoliver, Jordi Castellví, Miguel-Angel Cau Ontiveros, Joan Francesc Clariana, òscar Curulla, Joan Enrich i Hoja, Lluís Esteva i Cruanyes, Domènec Ferran i Gómez, M. Ferré, Antoni Fonollà, Margarida Genera i Monells, Sabine Got Castellví, Roger Grau, J. Guitert, Esther Gurri i Costa, Josep Maria Gurt i Esparraguera, Theodor Hauschild, Albert López i Mullor, Josep-Maria Macias i Solé, Lluís Marí i Sala, Montserrat Mataró i Pladelasala, Alfred Mauri i Martí, Antoni Abel Moro García, Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries, Rosario Navarro Sáez, Xavier Nieto. Josep Maria Nolla i Brufau, Imma Ollich i Castanyer, Pere de Palol i Salellas, Neus Peregrina i Pedrola, Rodrigo Pita Mercé, Marta Prevosti, Anna Maria Puig i Griessenberger, Josep Anton Remolà i Vallverdú, E. Revilla. Víctor Revilla Calvo, Marià Ribas i Beltran, Eduard Riu i Barrera, Francesc Riuró, Jordi Roig i Buxó, Jordi Sagrera i Aradilla, Maria Sardà. José Sarrate, Helmut Schlunk, Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, Servei de Recerca Històrica del Govern d’Andorra, TED’A (Taller Escola d’Arqueologia de Tarragona), Xavier Tió, Joaquim Tremoleda i Trilla, Francesc Tuset, Universitat de Girona, Albert Villaró i Boix, David Vivó i Codina

Cartografia

Bibiana Agustí i Farjas, Ajuntament de Mataró, Maria-Dolors del Amo i Guinovart, Joan-Vianney M. Arbeloa i Rigau, Antoni Caballé i Crivillés, Alexandra Chavarria i Arnau, Antoni Fonollà, J. Guitart, Esther Gurri i Costa, Josep Maria Macias i Solé, Teresa Marot i Salsas, Joan-Josep Menchón i Bes, Jordi Merino i Serra, Daniel Miquel, Antoni-Abel Moro i García, Andreu Muñoz, i Melgar, Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries, Museu de Mataró, Rosario Navarro Sáez, Josep Maria Nolla i Brufau, Josep Maria Palet i Martínez, Pere de Palol i Salellas, Patronat Municipal de Cultura de Mataró, Joaquim Pera i Isern, Arturo Pérez. Almoguera, Antoni Pladevall i Font, Anna Maria Puig i Griessenberger, Ferran Puig i Verdaguer, Santiago Riera i Mora, Gisela Ripoll i López, Jordi Sagrera i Aradilla, Servei d’Arqueologia de la Ciutat de Barcelona

Correcció

Àngels Ferrand i Aranda, Anna Figueras i Adell, Violant Juan i Latorre, Iolanda López i Vivancos, Pilar Serra i Llimona, Xavier Solsona i Brillas, Josep Subirats i Ballús

Coordinació general

Josep M. Ferrer i Roca

Direcció editorial

Jesús Giralt i Radigales

Llegir més...