i Montjuïc | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Montjuïc

Els jardins de Mossèn Costa i Llobera, a la muntanya de Montjuïc
© Fototeca.cat
Muntanya (192 m) aïllada del Barcelonès, que domina el camí litoral de Barcelona al Llobregat per un penya-segat produït per una falla que ve des del vessant marítim del Tàber i es prolonga sota l’aigua a l’indret anomenat el Morrot.

En oposició al Sistema Mediterrani Català, els materials de Montjuïc —que es troba a la vora oriental del delta del Llobregat— són neozoics, del Miocè marí, detectable pels fòssils que apareixen als esvorancs de les pedreres, d’on s’ha extret jaspi i normalment gres, la pedra de Montjuïc . Durant el Pliocè ja era un illot emergit que esdevingué un tombolo amb un istme de sauló que, passat el turó de la Vinyeta (actual plaça d’Espanya), es retroba fins a les Corts. Precisament aquest bastió de roca dura -la clàssica i famosa pedra de Montjuïc, de la qual són fets els principals edificis de Barcelona fins a la meitat dels anys vuitanta del segle XX- ha estat causa de la formació de grans platges i sorrals a llevant de la muntanya, que antigament entrava dins la mar, sobre les quals s’ha edificat una bona part de la ciutat actual de Barcelona (l’antic barri de la Ribera, la Barceloneta, el Poblenou, Sant Martí, etc.) i a ponent seu, Can Tunis i la Zona Franca. Les antigues rieres de Magòria (o de Valldonzella) i la Riera Blanca o de Santa Caterina rebliren en una bona part els entrants de la mar a ponent i a llevant de la muntanya.

El Montjuïc de les èpoques històriques es presenta com un penya-segat de parets abruptes entre el cementiri del SW i el Morrot o punta de Miramar, i més suaus entre el Morrot i la Foixarda o sectors del Polvorí i de Can Clos. Les velles pedreres, llargs segles en explotació, i les modernes urbanitzacions de la muntanya, en especial a partir de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i dels Jocs Olímpics del 1992, han modificat molt el seu aspecte, que només presenta la configuració primitiva de penyal pels costats del port i de Can Tunis.

Els autors antics polemitzaren llarg temps sobre l’etimologia del nom, que pretenien derivar d’un Mons Iovis o “Muntanya de Júpiter”, mentre que la documentació referent a la muntanya, conservada des del 878, l’anomena invariablement Mons Judaicus o in Monte Judaico, nom que significa, evidentment, com els altres Montjuïcs del país, “Muntanya dels Jueus”. Des del 1091 s’esmenten en la documentació les “sepultures velles dels jueus”, les quals es trobaven a la part ponentina de la muntanya, a l’emplaçament de l’actual cementiri del SW, d’on foren tretes làpides a l’inici de la formació del Museu Arqueològic de l’Acadèmia de Bones Lletres i en especial el 1880 a càrrec de la comissió provincial de monuments. Aquest era el cementiri jueu vell. Més tard se'n féu un de nou, que estigué en ús almenys des del segle XIII fins a la destrucció del call el 1391, l’àmbit del qual es va excavar en 1945-46, a càrrec de l’Institut Municipal d’Història, a la carretera que va del Morrot al castell.

Montjuïc, però, havia estat poblat ja en època ibèrica i romana, com ho revelen les troballes guardades al Museu d’Història de la Ciutat, sobretot unes curioses rodes de carro amb llandes de ferro i altres troballes de tombes, ceràmica i fins algunes làpides. Les transformacions sofertes per la muntanya, amb l’erecció del gran castell borbònic i l’esmicolament de les pedreres, fan que no es pugui precisar l’àmbit del poblat, documentat per les troballes entre els segles III aC i II de la nostra era. En època romana i fins a l’edat mitjana el port primitiu de Barcelona era al recer de migjorn de la muntanya, a l’indret ara envaït de terres i d’edificacions.

El 1883 hi havia estat inaugurat el Cementiri Nou o del Sud-Oest.Des del principi del segle XI es construí a Montjuïc l’anomenat castell de Port, que inicialment era propietat de la família vescomtal de Barcelona. Més tard, ja en poder directe de la casa comtal, fou infeudat a un tal Berenguer Bernat (1119), a Guillem de Torrelles (1265) i a Bernat de Sarrià (1329). Als segles XIV i XV havia perdut tota la importància política i es trobava ja en ruïnes pel 1460. Sembla que es pot relacionar amb el castell l’aparició de la capella de la Mare de Déu de Port (existent el 1030), sobre l’antic port. Aquesta primitiva capella fou reconstruïda el 1716, després de la guerra de Successió. L’actual església parroquial de la Mare de Déu de Port, construïda a partir del 1939 al carrer del seu nom, vol ser una continuació de l’antiga advocació de la capella medieval.

Des del segle XV hi havia dalt de Montjuïc una torre o talaia, segurament successora de l’antic castell de Port, ja derruït, dita la torre del Farell, amb guardes permanents pagats pel Consell de Cent. Aquesta torre, que tingué un notable paper en la resistència de Barcelona contra Joan II (1472), fou reemplaçada per un fort provisional el 1640, amb motiu de la guerra dels Segadors, format per dos petits baluards i dos migs baluards, tot unit per un mur. El 1652 aquesta fortalesa passà a poder reial i fou ampliada el 1694 amb nous baluards que ocupaven tot el cim de la muntanya. Amb motiu de la guerra contra Felip V tingué un nou protagonisme: hi sofrí una forta derrota el príncep Jordi de Hessen–Darmstadt; Felip V el féu destruir el 1706. El 1751 Juan Martín Cermeño reconstruí el castell de Montjuïc , segons l’esquema de les fortificacions de Vauban, amb la clàssica forma estrellada, amb diferents fossats i fortins per a resistir qualsevol atac. El castell fou ampliat poc després i tingué guarnició pròpia fins a l’època de Carles IV.

En 1808-14 s’hi establiren les tropes napoleòniques i des del 1810 fou destinat a presó. El general Manso intentà debades de conquerir-lo el 1811. Des de Felip V, passant per Espartero i arribant a la Setmana Tràgica i a Franco, el castell ha estat sempre un instrument de repressió de Barcelona, un lloc de presons de tràgic record; s’hi han fet molts afusellaments vergonyosos com el de Ferrer i Guàrdia, el del president Companys i tants d’altres coneguts o ignorats. El 1960 fou cedit a la ciutat de Barcelona i, sense perdre del tot la presència militar, es convertí en un lloc d’esplai per a barcelonins i turistes i la seu del Museu Militar. El 2008 el castell de Montjuïc fou traspassat a l’ajuntament de Barcelona.

La muntanya de Montjuïc fou també un lloc de capelles lligades a un moderat eremitisme, com les de Sant Julià, al peu de la muntanya, vers l’actual Poble-sec, documentada entre el 986 i el segle XVII; la de Sant Fruitós, existent el 1031 i més tard dedicada o refosa amb Santa Madrona; la de Sant Ferriol, documentada entre el 1288 i el 1640, a l’indret de les pedreres; la de Sant Bertran (des del 1313 fins al segle XIX), que donà nom a les hortes de Sant Bertran, i la de Santa Madrona, santa de gran devoció ciutadana, que fou proclamada segona patrona de la ciutat, documentada des del 1403. Era lloc de peregrinacions, que fou cedit als caputxins el 1576 (passà als servites en 1582-1619). La capella fou destruïda el 1652 i reedificada el 1661, fins que fou arrasada amb el convent caputxí el 1713. Sobre l’antic emplaçament es féu una capelleta, però l’advocació passà el 1888 a la nova i gran església parroquial de Santa Madrona, del carrer de Tapioles del Poble-sec.

Montjuïc des de finals del s. XIX ençà

Amb la febre constructora de la Barcelona de mitjan segle XIX començà una explotació a gran escala de les pedreres de Montjuïc, cosa que féu que molts treballadors a partir del 1870 s’instal·lessin en cases provisionals o barraques als contraforts de la muntanya. Aquest barraquisme augmentà a partir del 1902, quan el Foment d’Obres i Construccions va adquirir un gran sector de la muntanya i va començar l’explotació en massa de les pedreres, de manera que el 1929 ja hi havia 6 478 barraques; Primo de Rivera en va fer enderrocar algunes i féu traslladar els seus ocupants a les Cases Barates.

Cal tenir present que la muntanya de Montjuïc tenia la consideració de zona militar i que des del 1858 s’assenyalà l’àrea concreta de la zona d’influència del castell, que el 1864 es fixà en tres de concretes: les dues primeres de 400 m i la tercera de 450. En la primera zona no es podia edificar, en la segona es podien tancar terrenys particulars i construir barraques de fusta, i en la tercera es podien construir habitatges amb una altura màxima de 5 m per a no obstaculitzar la trajectòria de tir dels canons. Aquesta normativa dificultava la formació del el Poble-sec , que s’anava urbanitzant i construint entre el 1858 i el 1869, any en què s’eliminaren les traves constructives de la tercera zona. Per això no s’edificà fins a 800 m del castell, només s’hi feren les barraques ja esmentades i algunes glorietes i berenadors al costat de les clàssiques fonts, com la font del Gat, la Font Trobada, la font dels Tres Pins, la font del Gos, la font del Tir o la font de la Magnèsia.

A partir del 1883 es començà a construir el Cementiri Nou o cementiri del Sud-oest, i el 1908 la ciutat va comprar l’heretat Laribal, a l’indret on s’edificà l’Escola del Bosc (1914), composta d’un gran parc amb un pavelló d’estil moresc. Aquesta compra es féu d’acord amb el projecte de l’arquitecte Amargós (fet el 1894), que projectà de transformar en parc tot el vessant septentrional de la muntanya i traçà la carretera de la plaça dvEspanya a Miramar (avingudes del Marquès de Comillas, de l’Estadi i de Miramar). Fou a partir del 1918, amb el triomf de la Lliga, que els nous dirigents pensaren en Montjuïc per a seu d’una futura gran exposició, que havia de ser inicialment una Exposició Universal d’Indústries Elèctriques i que acabà amb la gran Exposició Internacional de Barcelona . El jardiner francès Forestier féu el projecte d’enjardinar la muntanya, mentre que Puig i Cadafalch dirigia la part arquitectònica, i les plantacions Nicolau M. Rubió i Tudurí. Per a l’Exposició s’aixecaren una quinzena de palaus, una gran quantitat de pavellons, un estadi, una piscina, el conjunt de reproduccions arquitectòniques que forma el Poble Espanyol i les fonts lluminoses; tot això acompanyat de jardins i passeigs.

El centre de les edificacions fetes amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona el forma l’avinguda de Maria Cristina, que arrenca de la plaça d’Espanya, l’antiga Creu Coberta, transformada en plaça el 1908 i urbanitzada de nou amb motiu de l’Exposició Internacional. Envolten aquesta plaça la plaça de toros de les Arenes, obra d’August Font, i un conjunt d’edificacions d’obra vista, de Nicolau M. Rubió i Tudurí, construïts com a hotels per a l’Exposició, i que foren caserna de la policia molts anys, un d’ells avui enderrocat per tal de construir-hi un nou hotel. Al centre hi ha una gran font monumental obra de Jujol, ornada amb escultures de marbre i bronze fetes per Blay. Un gran hemicicle de columnes, ara en part transformat per successives reformes, flanquejava l’entrada al parc de Montjuïc o recinte de la fira, presidida per dues grans torres d’obra vista de Ramon Reventós, inspirades en el campanile de la plaça de Sant Marc de Venècia. L’avinguda de Maria Cristina té a banda i banda el Palau de les Nacions, el de Congressos, el de la Metal·lúrgia, entorn de la plaça de l’Univers, en part antics i en part renovats, on se celebren cada any els certàmens de la Fira de Barcelona i altres exposicions i certàmens comercials. Passada l’avinguda del Marquès de Comillas, comença la plaça del Gran Brollador, amb les monumentals fonts lluminoses i canviants de Carles Buïgas, que té a banda i banda el Palau d’Alfons XIII i el de la Reina Victòria Eugènia, obra de Puig i Cadafalch, amb torres que reprodueixen les del Pont Reial de València i portes de tipus barroc que copien la de l’església de Caldes de Montbui. Des d’ací comença la gran escalinata, amb baranes ornades de cascades d’aigua i vegetació, que puja fins al Palau Nacional, que presideix el gran conjunt monumental i colossalista, un edifici de línies neoclassicistes, amb una cúpula que vol recordar la de Miquel Àngel i torres compostel·lanes als extrems, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roura. Són notables els murals de la cúpula pintats per Francesc d’Assís Galí. Emplaçades en el lloc de les fonts lluminoses hi havien les quatre columnes dissenyades per Puig i Cadafalch el 1919, i que foren enderrocades el 1928 a causa de la seva catalanitat explícita. No foren restituïdes fins 83 anys més tard, en una inauguració solemne que tingué lloc el 27 de febrer de 2011.

L’any 1933, se celebrà en el recinte de l’Exposició la primera Fira de Barcelona , i el Palau Nacional es convertí en seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya , instal·lat pel seu primer director Joaquim Folch i Torres. Aquest museu, creat amb col·leccions aplegades des del 1891, sobretot de pintura i elements romànics, la major part procedents dels Pirineus catalans, arrencades i transportades entre el 1919 i el 1923 i enriquides amb l’adquisició de la Col·lecció Plandiura (1932) i altres col·leccions i adquisicions més tardanes, és avui el millor museu del seu tipus del país. Conté, ordenada cronològicament per sales i èpoques, la millor col·lecció de pintures, frontals, talles i altres elements romànics, una gran col·lecció d’art gòtic, on són representats els principals artistes de Catalunya i molts del País Valencià, Aragó, Navarra i Castella i, finalment, unes sales que contenen quadres i elements dels estils renaixentista i barroc, amb notables obres de Berruguete, Ribalta, Ribera, El Greco, Velázquez, Zurbarán, etc., i una notable mostra de Viladomat. Al mateix edifici hi ha des del 1966 el Museu de Ceràmica. Les obres dels segles XIX i XX foren separades el 1945 per a formar el Museu d’Art Modern de Barcelona a la Ciutadella. A causa dels problemes de conservació i per l’esfondrament de la claraboia central, l’edifici que acull el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) fou remodelat per l’arquitecta italiana Gae Aulenti i reinaugurat el 1995.

A la dreta del recinte del parc de Montjuïc, a l’inici del carrer de Mèxic, hi ha la Fàbrica Casa Ramona, de Puig i Cadafalch (1911), que fou caserna de policia i avui, restaurada, és un centre cultural de “la Caixa”, Caixafòrum , que acull una mostra d’art contemporani. Un xic més amunt, seguint l’avinguda del Marquès de Comillas, hi ha, a l’esquerra, el pavelló Mies Van der Rohe, que contingué la representació alemanya el 1929 i que fou reconstruït el 1980. Seguidament hi ha el el Poble Espanyol , al qual s’entra per una monumental reproducció de la porta de San Vicente a Àvila. Aquest conjunt extraordinari, reproducció dels edificis més típics de moltes regions d’Espanya, fou concebut dintre l’esperit noucentista que dominà l’Exposició i dirigit i realitzat per Miquel Utrillo i Xavier Nogués i els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós. El Poble Espanyol és un lloc de constant atracció de barcelonins i forasters, on també se celebren festes populars. Gairebé annex al Poble Espanyol hi ha l’anomenat monestir romànic català, format per la reproducció de l’església de Sant Sebastià de Montmajor, el campanar de Taradell i el claustre de Sant Benet de Bages.

Una de les peces més interessants que ornen el parc de Montjuïc és el Sant Jordi (1924) de Josep Llimona, estàtua eqüestre que presideix un mirador sobre la ciutat, amb el cavaller inclinat, en un gest ple de moviment, obra mestra de l’escultor.

La carretera que envolta el nucli central de l’Exposició fou convertida el 1933 en circuit automobilístic quan la Penya Rhin hi inicià les curses d’automòbils al passeig dels Muntanyans fins al Palau Nacional per un recorregut frondós, sobre ponts, i fins a l’antic Estadi Municipal de Montjuïc.

Vista del Palau Sant Jordi, un dels edificis emblemàtics de la muntanya de Montjuïc (Barcelona)
© C.I.C. - Moià
Aquest estadi, rebatejat modernament amb el nom d' Estadi Olímpic de Montjuïc , fou dissenyat per Pere Domènech i Roura i construït el 1929 i va ser renovat pels arquitectes V. Gregotti, F. Correa, A. Milà, J. Margarit i C. Buxadé, tot conservant-ne, però, l’antiga façana. Fou inaugurat el 1989 i és el centre del complex d’instal·lacions construïdes per als Jocs Olímpics de Barcelona. Aquest complex inclou, també, el Palau Sant Jordi (obra de l’arquitecte japonès A. Isozaqui), les piscines Bernat Picornell i el pavelló de l’INEFC (de l’arquitecte R. Bofill).

A Montjuïc també s’instal·laren el parc d’atraccions Maricel i el ransbordador aeri (1930), ambdós desapareguts després del 1936 i el Jardí Botànic de Barcelona i l' Institut Botànic de Barcelona (1931). Al decenni dels anys seixanta, coincidint amb una nova etapa d’explotació de la muntanya, fou restaurat el transbordador aeri (1963) i s’inaugurà un nou parc d’atraccions (1966-1998).

A la part alta del parc hi ha el Palauet Albéniz, construït com a Pavelló Reial el 1929. Té un sostre pintat per Salvador Dalí. En aquest indret s’hi construïren centres assistencials, com el Pavelló Audiofonològic o el Centre Pilot Arcàngel Sant Gabriel per a paràlisi cerebral.

Vers el sector esquerre del recinte de l’Exposició, abans ple de palauets i pavellons, hi ha el vell Palau Municipal d’Esports, el Mercat de les Flors en el que fou Palau d’Agricultura, obra de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas, amb ornaments neorenaixentistes de terra cuita, avui totalment renovat com a Ciutat del Teatre, i el Palau de les Arts Gràfiques, de sabor brunelleschià, obra de Raimon Duran i Reynals i Pelagi Martínez, que avui allotja el Museu Arqueològic de Barcelona , amb una bona biblioteca especialitzada. Aquest museu, inaugurat el 1934, ha estat enriquit amb aportacions notables de les excavacions del Servei d’Investigacions Arqueològiques i de l’antic Museu de Santa Àgata.

Muntanya amunt pel passeig de Santa Madrona hi ha el Teatre Grec, construït el 1929 per Ramon Reventós, que té com a mur de fons el tallat impressionant d’una antiga pedrera. S'hi fan representacions teatrals i recitals, especialment a l’estiu. Més amunt hi ha el Jardí Amargós, que enllaça amb l’antic Jardí Laribal, la font del Gat, amb el restaurant i els jardins, l’única que recorda les moltes antigues fonts de la muntanya, el Roserar, entorn d’un estany ple de nenúfars, i el Museu Etnològic , una antiga torre o vil·la de descans molt ampliada i refeta el 1973. Fou creat el 1948 i tingué cura del seu muntatge August Panyella, i, gràcies a les aplegues fetes a través de moltes expedicions, conté elements arqueològics, etnològics i antropològics de la Guinea Equatorial, l’Amèrica Central, l’Índia, el Nepal, l’Afganistan, etc. És un museu viu, que té exposicions rotatòries i de novetats, amb una gran biblioteca, laboratoris i sala d’actes.

Des del capdamunt del passeig de Santa Madrona, en direcció a Miramar, cal destacar el modern edifici de la Fundació Joan Miró , un Centre d’Estudis d’Art Contemporani, creat en virtut de la fundació feta el 1971 pel pintor, per a exposició permanent d’obres d’art, conferències, seminaris, publicacions, etc. L’edifici, lluminós, original, fou planejat per J. Ll. Sert i s’inaugurà el 1974. El camí fins a Miramar porta a l’entrada del Jardí Laribal, a l’estació del funicular que va del Paral·lel al cim del castell i del telefèric aeri.

Finalment, Miramar, en el vessant septentrional de la muntanya, ofereix unes magnífiques vistes del port i la ciutat, amb el funicular aeri que travessa el port i els jardins de plantes exòtiques que s’arrapen al penya-segat a dalt i a baix de la carretera, feta el 1916, que l’uneix al port. A l’antic restaurant de Miramar, el 1959 s’hi instal·laren els estudis de Televisió Espanyola a Barcelona fins l’any 1983 quan es traslladaren a Sant Cugat del Vallès.

Però Montjuïc fou també des de la dècada del 1920 un gran centre de barraquisme; el 1930 es calculaven uns 6 000 barraquistes, i aquesta xifra va anar augmentant els decennis successius al ritme de l’onada immigratòria. El 1957, moment àlgid del barraquisme, es calculaven més de 6 000 barraques, amb uns 50 000 habitants. Més tard, la construcció d’habitatges i cases barates i l’acció de l’Ajuntament, que sovint se serví de mitjans molt expeditius, feren baixar la xifra a 12 800 barraquistes el 1966, 347 barraques el 1971 i les féu pràcticament desaparèixer de la part interior de la muntanya el 1975. Els nuclis principals de barraques eren Jesús i Maria, Can Valero, les Banderes, Tres Pins, Sobre la Fossa i l’Estadi Municipal. La majoria dels seus habitants passaren a poc a poc als nuclis de cases barates de Can Clos, el Polvorí, la Vinya, els habitatges de Port i altres. Aquests barris, sorgits d’una manera artificial i amb una gran pobresa de mitjans, són sovint molt deficitaris quant a serveis i equipaments, i formen un contrast xocant amb la resta de la muntanya.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...