Vida
Ha estat una figura cabdal en la història i la cultura catalanes per la seva dilatada obra de lingüista, que ha abraçat l’etimologia, la lexicografia, l’onomàstica, la gramàtica històrica, la dialectologia, la història de la llengua, la normativa, l’edició de textos i la traducció.
Era el més gran de vuit germans, fills de l’escriptor, polític i economista Pere Coromines i Montanya i de Clementina Vigneaux, pedagoga que fundà la primera escola Montessori de Catalunya.
Estudià dret i filosofia i lletres a Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge. Foren mestres seus Joaquim Balcells, Jaume Massó i Torrents, Lluís Nicolau d’Olwer i Carles Riba. Completà estudis de lingüística a Montpeller (1927) amb Maurice Grammont i Georges Millardet, on l’envià el seu pare per evitar que fos empresonat per la seva implicació en els fets de Prats de Molló. Continuà la formació a Madrid (1928) amb Menéndez Pidal i Américo Castro; a Zuric (1929) amb Louis Gauchat, Arnald Steiger i Jakob Jud, i a París (1930) amb Oscar Bloch, Mario Roques, Paul Boyer i Antoine Meillet. Es doctorà a Madrid amb un treball sobre Vocabulario aranés (1931).
Pompeu Fabra l’introduí, el 1930, a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, concretament a l’Oficina d’Onomàstica i Toponímia, a l’Oficina de Lexicografia i en la redacció del Butlletí de Dialectologia Catalana (1931-36). Alhora treballà com a professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona fins el 1939. Preparà també la Miscel·lània Fabra, prevista per al 1937 i que es publicà el 1943 a Buenos Aires.
Al final de la Guerra Civil Espanyola s’exilià. S’establí de primer a París, on impartí un curs de lingüística catalana a l’École Pratique des Hautes Études. Ben aviat anà a l’Argentina, on fou professor a la Universitat de Cuyo, a Mendoza, fins el 1946, data del seu nomenament com a professor a la Universitat de Chicago, on s'estigué professà fins a la jubilació. Des del 1952 combinà les activitats docents amb estades de recerca científica a Catalunya.
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950, a partir del 1952 recorregué els països de parla catalana per als seus estudis toponímics i antroponímics. Des del seu retorn de l’exili, esdevingut el 1967, s’establí a Pineda de Mar, on dugué una vida dedicada exclusivament al treball científic, al marge de les institucions acadèmiques i polítiques, malgrat el reconeixement públic i els ajuts econòmics dels últims anys.
Tenia un profund domini del català, del castellà i de l’occità, tant en l’aspecte de la història documental i literària com de la dialectologia; coneixia a fons la bibliografia fonamental de la romanística, i també la lingüística indoeuropea (cèltica, llatina i germànica) i la lingüística aràbiga.
Doctor honoris causa de la Sorbona (1978), entre els nombrosos guardons que li foren concedits destaquen la Medalla d’Or de la Generalitat (1980), el Premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1989) —reconeixement que acceptà per poder-se sufragar la feina, però que aprofità per criticar la situació de discriminació de la llengua catalana—, el Premi Sanchis Guarner (1989). Amb motiu del seu norantè aniversari se li tributà un homenatge públic i acadèmic: Acte d’homenatge a Joan Coromines amb motiu del seu 90è aniversari (1995). El mateix any rebé el Premi Nacional al Foment de l’Ús de la Llengua Catalana atorgat per la Generalitat de Catalunya per l’acabament de l’Onomasticon Cataloniae. El 1996 rebé el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes.
El 1997 creà la Fundació Pere Coromines, d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació Lingüística que, malgrat dur el nom del seu pare pel seu desig exprés, és dedicada sobretot a l’estudi, l’edició i difusió de l’obra de Joan Coromines. Entre altres, des del 1998 l’entitat ha publicat els epistolaris amb Pompeu Fabra (1998), Francesc de Borja Moll (2000), Josep Pla (2001), Joan Fuster (2002), Carles Riba (2002), amb exiliats catalans d’Amèrica (2003), Joan Sales (2004), Josep Maria de Casacuberta (2005), Pere Coromines (2006), Manuel Sanchis Guarner (2006), Ramón Menéndez Pidal (2006) i Lluís Nicolau d’Olwer (2008).
Obra
De la feina feta a les oficines d’Onomàstica i Toponímia i de Lexicografia, de l'Institut d'Estudis Catalans, sortiren la Llista dels noms dels municipis de Catalunya, publicada per la Generalitat de Catalunya el 1933, i Per al recull dels noms de lloc de Catalunya, publicat per l’IEC el 1936. També col·laborà amb Manuel Sanchis i Guarner i d’altres, en l’elaboració de la Llista de noms dels municipis de llengua valenciana, publicat el 1935.
A més d'aquests nomenclàtors, entre els treballs de la primera època cal destacar els estudis en el camp de la dialectologia: el vocabulari aranès, l’estudi sobre el pallarès de Cardós i la Vallferrera (1936) i les aportacions als mots catalans d’origen aràbic (1937) i als topònims catalans d’origen germànic (1944).
Dues constants bàsiques en la seva extensa producció són, d’una banda, la lexicografia i l’etimologia i, de l’altra, l’onomàstica (toponímia i antroponímia). Aquestes constants es concreten en dues grans obres, les bases de les quals havia començat a establir en els anys 1930-36: el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i l’Onomasticon Cataloniae.
Quant a la lexicografia i etimologia, a més d'El Diccionari etimològic..., obra monumental de caràcter històric, crític, comparatiu i, sobretot, etimològic, en nou volums (1980-91), publicà el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-57), precursor de l’anterior i que conté informacions fonamentals sobre el català, que amplià posteriorment amb la col·laboració de José A. Pascual: Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, 1980-91, en sis volums. En aquest camp publicà també Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), en dos volums, i un Tractat de gramàtica històrica catalana, que havia començat a redactar amb J. Gulsoy, no publicat en el moment de la seva mort.
Quant a l’onomàstica, i el 1931 inicià l'altra gran empresa científica, l’Onomasticon Cataloniae: els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana recull onomàstic exhaustiu de les terres catalanes, tractats des d’una perspectiva etimològica i lingüística. Es tracta d'un recull exhaustiu dels topònims i antropònims —el nombre dels quals passa de 400.000— dels Països Catalans, publicat en vuit volums (1989-97).
Aquests dos diccionaris són una obra científica imprescindible, només a l'abast del seu profund coneixement de la llengua catalana, la seva àmplia intel·ligència lingüística, el domini de totes les llengües romàniques i de la lingüística indoeuropea i semítica, així com de la seva tenacitat, capacitat de treball i la seva intuïció —de vegades genial i de vegades discutible—, a més de l’habilitat i sensibilitat estètiques i de la forta personalitat. Una obra immensa, de la qual només es pot qüestionar l’estil insòlit de la redacció i la inclusió de materials personals aliens a l’etimologia i la història de la llengua.
Entre 1965-70 publicà els Estudis de toponímia catalana, en dos volums, en el qual són remarcables les seves contribucions sobre toponímia preromana, sobretot pirinenca. També és autor de: Toponímia d’Andorra (1955), Du nouveau sur la toponymie occitane (1973), la Toponímia antiga de les Illes Balears (1980), en col·laboració amb J. Mascaró i Passarius.
En el camp de l’estudi i edició de textos realitzà diversos treballs, com l’edició fragmentària del manuscrit 44 de la Bibliothèque Nationale de París: Les vides de sants rosselloneses (la primera edició, en castellà, el 1945), que constitueix un treball important per a la gramàtica històrica catalana, inclòs en el recull d'articles Lleures i converses d’un filòleg (1971). El text sencer fou publicat per Charlotte S.M. Kniazzeh i Edward J. Neugaard, a Vides de sants rosselloneses, amb prefaci i aportacions de J. Coromines, 1977.
També edità el Libro de buen amor, de Juan Ruiz (1967), el Llibre de les dones, de Francesc Eiximenis (1981) —dos volums redactats en col·laboració amb F. Naccarato—, l’obra de Cerverí de Girona (Narrativa, 1985; Lírica, 1988, en col·laboració amb B.S. Fitzpatrick) i els Versos proverbials de Guillem de Cervera (1991), en el qual veié un poeta diferent de Cerverí, contra el que ha establert la crítica.
Publica reculls d’estudis dispersos, com són els dos volums de Tópica hespérica. Estudio sobre los antiguos dialectos, el substrato y la toponímia romances (1972), on el camp d’investigació és eixamplat (Castella, els Pirineus, els països de substrat cèltic, els Alps, Itàlia i àdhuc substrats autòctons de Sud-amèrica), i l’obra en tres volums Entre dos llenguatges (1976-77), amb algun treball inèdit, que és a mig camí entre l’erudició i la divulgació. En aquesta última obra s’hi apleguen treballs inèdits i d’altres ja publicats, com l’edició de les Homilies d’Organyà (en col·laboració amb Joseph Gulsoy) i algunes notes sobre prosificacions de suposats poemes didàctics en el Llibre de les dones d’Eiximenis.
Coromines s’encarregà de l’edició i del pròleg de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1956), que havia restat inacabada amb la mort del mestre. També traduí i anotà El Latín familiar, de Johann Baptist Hofmann (1958), i El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó (1990), reelaboració de la seva tesi doctoral, presentada a Madrid el 1931 (Vocabulario aranés).
A banda dels estudis de caràcter erudit, es dedicà a la divulgació de temes de llengua amb la publicació del volum El que s’ha de saber de la llengua catalana, aparegut en anglès el 1950 amb motiu dels Jocs Florals de la llengua catalana que havien de tenir lloc a Nova York el 1951. El volum aparegué en català el 1954 i el primer capítol en castellà el 1956, amb el títol d’El idioma catalán.
Durant els anys cinquanta acabà algunes traduccions iniciades pel seu pare, entre elles, diverses obres de Terenci (Comèdies de Terenci, 1936-60, en 4 volums) i, el 1970, publicà la traduccó del sànscrit al català de la Vikramórvaçi o Úrvaçi donada en premi de l’heroisme, de Kālidāsa. Deixà inèdit un Tractat de gramàtica històrica, que havia començat a redactar amb J. Gulsoy.
S’encarregà de l’edició de les obres del seu pare, a qui admirava amb passió: les Obres completes, que inclouen unes Notes biogràfiques i bibliogràfiques sobre Pere Coromines (1972), i els Diaris i records (1974-75), tres volums editats en col·laboració amb Max Cahner. Tambéi revisà la publicació de l’Obra completa en castellano (1975).
Pòstumament, també s’han publicat Itineraris. Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva (2014), que aplega els documents provinents del seu extensíssim treball de camp lexicogràfic, i Llengua i pàtria (2014), recull dels seus textos més polítics.
Bibliografia
- Acte d’homenatge a Joan Coromines amb motiu del seu 90è aniversari, Publicacions UB, Barcelona 1995.
- Badia i Margarit, A.M.: “El Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines”, Serra d’Or, 248, 1980, p. 32-35.
- Cahner, M.: Pròleg a Joan Coromines, Entre dos llenguatges, vol. 1, p. V-XXIII, Curial, Barcelona 1976.
- Colón, G.: Elogio y glosa del diccionario etimológico hispánico, Société de linguistique romane, Estrasburg 1981. Separata de Revue de linguistique romane, tom 45, 177-178, 1981.
- Ferrer, J.; Pujadas, J.: Joan Coromines 90 anys, Curial, Barcelona 1995.
- Ferrer, J.; Pujadas, J.: Àlbum Joan Coromines, Ajuntament de Pineda de Mar – Curial, Barcelona 1997.
- Ferrer, J., Ferrer, J., Pujadas, J.: Pompeu Fabra i Joan Coromines. La correspondència dels anys de l’exili, Fundació Pere Coromines, Barcelona 1998.
- Ferrer, J., Ferrer, J., Pujadas, J.: Epistolari: Joan Coromines, Francesc de Borja Moll, Fundació Pere Coromines, Barcelona 2000.
- Joan Coromines [monogràfic], Serra d’Or, 447, 1997, p. 19-27.
- Massot i Muntaner, J.: “Joan Coromines, filòleg”, Llengua i Literatura, 8, 1997, p. 609-618.
- Pla, J.: Homenots: vuitena sèrie, Obres completes, vol. 27, Selecta, Barcelona 1958.
- Solà, J. (ed.): L’obra de Joan Coromines. Cicle d’estudi i homenatge, Caixa de Sabadell, 1999.