100 relats al V Concurs de Nanorelats 10alamenos9

Joana Fernández, llegint el seu relat Una cuestión de tiempo

El passat 20 de juny es va celebrar la final catalana de la V edició del Concurs de Nanorelats 10alamenos9 a la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona. El concurs de nanorelats és un concurs internacional dins del Festival de Nanociència i Nanotecnologia 10alamenos9, dirigit a estudiants de 3r i 4t d’ESO i de 1r i 2n de batxillerat, amb l’objectiu de divulgar la nanociència i la nanotecnologia. Els nanorelats, que han de tenir una extensió màxima de 200 paraules, poden ser relats d'aventures, de ciència-ficció, de fantasia, socials, etc. També poden presentar-se altres tipus d'obres escrites, com ara poesia o lletres de cançons. L'únic requisit és que l'obra presentada estigui relacionada amb la nanociència i la nanotecnologia.

En la present edició, a Catalunya s’han rebut 100 relats (60 d’ESO i 40 de batxillerat), tot un rècord! Aquesta xifra suposa més d'un 33% dels prop de 400 relats que hem rebut entre totes les edicions del concurs.

V edició del Concurs de Nanorelats a Catalunya

Com comentàvem, la present edició ha estat la més nombrosa pel que fa al nombre de relats rebuts. Aquesta participació ha estat promoguda pel professorat de ciències, i en alguns casos pels professors de la branca humanista que aposten per la interacció d'art i literatura a l'aula, de 29 escoles catalanes.

Xifres de relats presentats en les diferents seus del concurs al llarg de les cinc edicions:

En aquesta V edició els guanyadors han estat:

ESO: Una cuestión de tiempo (Joana Fernández, INS Pau Casals)

BATXILLERAT: Una apuesta arriesgada (Andrea Caballero Carrasco, INS Pau Casals)

A més, hem tingut 3 accèssits per a ESO, i 2 més per a batxillerat.

Aquests 7 relats han participat en la final del concurs internacional, que aquest any ha atorgat el premi a dos participants catalans: Lipa, la nanoheroïna, de Fosfolípid Keniata (INS Leonardo da Vinci, Sant Cugat del Vallès), en la categoria ESO, i Una apuesta arriesgada, de Daphnia (INS Pau Casals, Badalona), en la categoria batxillerat.

Des de l'organització estem molt contents per l'èxit de la present edició del concurs de nanorelats. Un concurs en què hibridem literatura i ciència dirigida al nostre jovent, una nova forma d’apropar el món de les nanotecnologies.

A continuació compartim amb vosaltres els relats guanyadors i finalistes de les dues categories.

ESO

Una cuestión de tiempo (Joana Fernández, INS Pau Casals)

«1958, Estados Unidos.

"Los principios de la física, tal y como yo los entiendo, no niegan la posibilidad de manipular las cosas átomo por átomo", declaró Feynman.

Quería comprobarlo. Él sabía que lo lograría. Sin pensárselo dos veces, entró en la cápsula del tiempo ubicada en el laboratorio de su casa.

2025, Londres.

Adentrándose sigilosamente, divisó a Agustina Salazar, una prestigiosa investigadora que estudiaba las nanofibras: átomos de carbono manipulados uno a uno para modificar su distribución en el espacio. Luchaba incansablemente por demostrar el inmenso poder de las nanofibras, que son capaces de cortar hasta un diamante. La tensión era palpable; las diez personas presentes no tenían grandes esperanzas de éxito. Un silencio sepulcral reinó en el laboratorio cuando, poco a poco, la red de nanofibras atravesó el diamante con precisión. Agustina se acercó temblorosa a este y, con un golpe seco y certero, lo dividió en finas columnas.

Satisfecha, se giró y avistó a la figura de Feynman guiñándole un ojo, demostrándole su aprobación. ¿Realmente lo estaba viendo o era producto de su imaginación y cansancio? "Qué cosas tan impresionantes llega a imaginar la mente de un científico", reflexionó, sintiendo una mezcla de inquietud y gratitud en su corazón.»

Lipa, la nanoheroïna (Fosfolípid Keniata [pseud.], INS Leonardo da Vinci)

«Em dic Lipa i m'estic morint. Soc una nanopartícula lipídica i tenia una missió crucial: lliurar el codi secret que portava en el meu interior en forma d'ARN missatger. No fa ni dues hores que he estat introduïda a l'organisme que he de protegir i, de seguida, sense perdre temps, m'he posat a navegar pel corrent sanguini.

L'artèria estava molt transitada. A més a més de les meves companyes, hi havia un munt de glòbuls vermells, plaquetes i altres nutrients molt enfeinats amb les seves respectives feines. Esquivant glòbuls blancs grandiosos i seguint el flux sanguini, he aconseguit arribar al meu destí, la cèl·lula hoste. Semblava una frontera inexpugnable, però he fet el cor fort i he decidit penetrar-hi. Un cop dins he pogut contemplar el seu interior en ple funcionament, ben bé sembla una petita ciutat.

La meva funció ha arribat a la fi i ja va sent hora d'acomiadar-se del petit, però valuós, codi que porto a l'interior. Per finalitzar la missió només fa falta que m'acabi de desintegrar per tal d'alliberar-lo i que ell continuï amb el camí. Això serà la meva fi, però haurà valgut la pena per tal d'haver salvat l'organisme.»

La dansa de les cèl·lules (Lara [pseud,], INS Leonardo da Vinci)

«Hi havia una vegada, en un regne molt diminut dins de cada ésser viu, un lloc màgic anomenat la "Discoteca Cel·lular". Aquí, al més profund de cada cèl·lula, es produïen balls sorprenents que narraven la història de la vida mateixa.
Al cor d'aquesta discoteca, hi havia la pista de ball, formada per una cadena d'ADN que componia la partitura de la vida. L'ADN era el director d'orquestra, guiant les proteïnes com si fossin ballarins. Cada proteïna tenia el seu propi estil de ball, els seus moviments precisos dictats per les notes de l'ADN. Hi havia proteïnes que es desplaçaven suaument com el vent, altres que giraven amb gràcia com les fulles a la tardor, i algunes que saltaven amb energia com espurnes d’una foguera. Però la veritable màgia passava quan les cèl·lules es dividien. Llavors, la discoteca prenia vida. L'ADN i les proteïnes es movien ràpidament, com si estiguessin seguint una coreografia secreta, assegurant-se que cada nova cèl·lula tingués la seva pròpia partitura per a la vida.
I així, en aquest ball cel·lular, es teixia la història de la vida mateixa, amb cada cèl·lula complint el seu paper en el gran espectacle de l'existència.»

La magia de lo minúsculo (Rupinder Singh Kaur, INS Can Peixauet)

«En el reino de lo minúsculo, camuflado al ojo humano,
radican las nanopartículas, pequeñas y tan únicas.
Átomos y moléculas como piezas de un rompecabezas,
forman enlaces que desafían las mismísimas destrezas.

En el aire no vital, son como el susurro ardiente,
absorben impurezas, refrescando el ambiente.
Purifican el cielo con un baile sutil,
transformando la bruma en un viento viril.

En las aguas impuras, son como gotas serenas,
con su abrazo fugaz atrapan impurezas ajenas.
Purifican los océanos, los mares y los ríos,
devolviendo a la vida su ancestral rocío.

En la medicina, son médicos sin igual,
entregan la vida con su tacto maternal.
Combaten enfermedades con su fuerza típica,
sanando el alma y el cuerpo con su música.

En la tecnología, son las reinas del tablero,
creando circuitos, potenciando entero.
En cada dispositivo, en cada innovación,
estas despliegan su magia, sin ninguna restricción.

En el cuadro del universo y desde los tiempos primordiales,
nanopartículas son guardianas ejemplares.
Donde en cada esfera, en cada función,
ellas demuestran su total perfección.»

BATXILLERAT

Una apuesta arriesgada (Andrea Caballero Carrasco, INS Pau Casals)

«Abro los ojos y una vez más veo a Ágata acariciándome. Musito suavemente y ella me mira con dulzura.

—Sé que llevamos mucho tiempo trabajando en esto, pero no debes preocuparte, hoy realizaremos la última prueba: voy a inyectarte los SPIONs —me susurró en un tono cálido.

Cinco segundos después, noto un pequeño pinchazo en el abdomen y suelto un leve quejido. Al instante, me estremezco al advertir cómo nuestros pequeños aliados, las nanopartículas de óxido de hierro, recorren mi torrente sanguíneo hasta llegar al tejido prostático. Una vez allí, identifican una célula cancerosa y atraviesan su membrana plasmática, adentrándose así en las profundidades del citoplasma. Gimoteo al experimentar un intenso cosquilleo cuando se adentran en mi interior y, una vez se han ubicado en un campo magnético e incrementan la temperatura de la célula, percibo que una intensa vibración se apodera de mi organismo, desorientándome por completo.

De repente, siento una opresión en la parte baja del abdomen: la célula cancerosa se comprime y desaparece, llevándose consigo mi último suspiro.

—Mi pequeño ratoncito, lo hemos conseguido… Próxima parada, el cuerpo humano.»

Quin nanoproblema més gran! (Joana Ginesta Campaña, INS Infanta Isabel d'Aragó)

«—On som, Marina? —vaig exclamar—. Tot em dona voltes! Quin mareig! Ja et vaig dir que utilitzar aquella màquina per reduir-nos a mida nanomètrica era perillós i podia tenir efectes secundaris.
— És igual! Ja som on volíem arribar. Estem dins l’ADN del Guiu —va respondre la Marina emocionada.
—De debò? —vaig preguntar sobtada, ja que no em podia creure que un experiment de la Marina hagués sortit bé—. Doncs va, busquem els triplets que hem de substituir, que aquesta caixa pesa molt.

La Marina i jo vam recórrer la llarga cadena d’ADN del nostre company Guiu a la recerca d'aquell triplet que tant li fallava i, per tant, li impedia sintetitzar bé proteïnes.

Després d’hores caminant sense parar vam trobar allò que tant anhelàvem. El famós triplet que tants maldecaps ens havia donat.
Vam celebrar durant 10 minuts la nostra troballa, però al cap d’uns instants ens vam adonar que el treball encara no estava completat.
—Marina, ens oblidem del més important! Deixar la nanocaixa sobre el triplet perquè aquesta el repari! —vaig dir amb certa angoixa.
—Ja l’he col·locat! Però, i ara, com tornem? —va dir la Marina espantada.

Ens havíem quedat atrapades dins l’ADN del Guiu.»

A la velocitat d’una nanopartícula (Gabriela Denisa, INS Guissona)

«Sota un cel vermellós, aquí, al cim d'una muntanya i enmig del no-res, em sento ben petit. Contemplo el meu voltant a escala nanomètrica i puc veure totes les estructures moleculars i atòmiques dels arbres, de la terra, del foc, i més. M’imagino canviant el color a tots aquests elements i fent que les pedres siguin de color lila. Se m'eriça la pell, ja que he descobert un món invisible, ple de màgia i completament encantador. De sobte, torno a la realitat i observo amb detall com el cel plora llàgrimes de foc. Penso, desconsoladament, en la terrible crueltat de la guerra. Aleshores m'adono que tot aquest món apoteòsic pot ser aniquilat en qualsevol instant, a la velocitat d'una nanopartícula.»