Resultats de la cerca

Davanter format en els equips inferiors de l’Igualada Hoquei Club, debutà a la màxima categoria la temporada 1994-95 Posteriorment jugà a l’equip italià de Novara 1999-2000 i el Futbol Club Barcelona 2000-03, i retornà a l’Igualada la temporada 2003-04 Aconseguí cinc Copes d’Europa 1996, 1998, 1999, 2001, 2002, quatre Lligues espanyoles 1997, 2001, 2002, 2003 i una d’italiana 2000, com també una Copa italiana 1995 i dues Copes del Rei 2002, 2003 Formà part de la selecció catalana que guanyà el mundial B de Macau 2004

Ingressà al Centre d’Esports Sabadell l’any 1920, juntament amb els seus germans Tena I i Tena III Jugà durant vuit temporades com a davanter centre i interior, abans d’incorporar-se al Reial Club Deportiu Espanyol, on jugà tres temporades 1928-31 Fou campió de Catalunya i d’Espanya 1929, i marcà el primer gol en la final contra el Real Madrid Disputà 26 partits a la Lliga i marcà 8 gols Retornà breument al CE Sabadell, on es retirà 1931 Jugà dos partits amb la selecció de Catalunya

A Barcelona, l’orde fou autoritzat 1632, i s’installà 1636 al pla d’en Llull, on obrí església pública malgrat l’oposició de la parròquia de Santa Maria del Mar En produir-se la revolta del 1640, l’orde es refugià a Madrid retornà amb la victòria castellana del 1652 i aprofità l’entrada a Barcelona de Joan d’Àustria per obrir al públic el seu convent 1653 En construir-se la Ciutadella passà 1720 al convent de Sant Sebastià Desaparegué el 1835 i el convent fou adquirit per la Junta de Comerç

El 1895, al capdavant de les seves tropes i com a cap del partit radical, es féu amb el poder convocà una assemblea constituent que el nomenà president 1897-1901 Malgrat el seu radicalisme verbal, la seva política no fou sinó la materialització del capitalisme naixent El 1901 fou substituït en la presidència per Leónidas Plaza El 1906 es féu novament amb el poder fou altra vegada president constitucional 1907-11 Hagué d’exiliar-se a Panamà, però retornà al país, on fou derrotat i empresonat i, poc temps després, assassinat

Defensà l’arrianisme extrem, cosa que li valgué la deposició al concili de Sàrdica 343 Proposà la fórmula homoiúsios és a dir, ‘el fill és només semblant al Pare’ acceptada als sínodes de Selèucia 359 i Constantinoble 360 Obligat per l’emperador Jovià a signar 363 el credo de Nicea, retornà, però, a l’arrianisme pur i fou deposat novament el 365 Escriví comentaris a l’Eclesiastès i a d’altres llibres bíblics, dels quals només es conserven fragments Un grup de teòlegs seguidors seus, durant algun temps 357-361, s’anomenaren acacians

Professà al convent d’augustinians de Valladolid 1878 i anà a les Filipines el 1884, on entrà en contacte amb el moviment de l’església filipina independent de Gregori Aglipay Abandonà la vida religiosa el 1900 i polemitzà contra l’Església Catòlica fins el 1910, que hi retornà Des d’aleshores visqué al convent de Würzburg i es dedicà a escriure i a polemitzar contra els seus antics amics És autor de més de deu obres historicopolèmiques, en castellà, sobre temes de les Filipines i els seus problemes religiosos

Format a la càtedra de Casals i Vernis, estudià a l’Académie des Beaux-Arts de París Concorregué a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1896 i a la del 1907 El 1906 retornà de París i s’establí a Sarrià Barcelona Exposà, individualment, a la Sala Parés el 1914 i, collectivament, a l’Exposició de Primavera del 1932 És autor, entre d’altres, de Vell captaire a la porta d’una església, Sant Josep i el nen Jesús, Sant Francesc i de diversos retrats d’Alfons XII

Guanyà la càtedra d’anatomia de l’escola de veterinària de Còrdova 1859, exercí a Saragossa 1860 i a Lleó 1864 i retornà a Saragossa, on dirigí l’escola de veterinària 1901-08, i s’hi jubilà 1909 Destacà com a anatomista veterinari, disciplina de la qual publicà les obres següents Elementos de anatomía descriptiva en cuadros sinópticos 1867, Elementos de anatomía general 1870 i Tratado de anatomía descriptiva de los animales domésticos 1876, entre d’altres llibres bàsics d’estudi, emprats per diferents generacions de veterinaris de tot l’estat

Fill de Khilderic II i de Bliquilda En morir el seu pare 675, fou reclòs en un monestir, on rebé el nom de Daniel, però a la mort del rei Dagobert III fou proclamat rei pels magnats neustrians i s’oposà al majordom de palau d’Austràsia Carles Martell, que el derrotà prop de Lieja 716 i el 1719 Tot i així, a la mort de Clotari IV d’Austràsia 719, Carles Martell li retornà el tron i el reconegué com a rei amb una forma purament nominal de tot el regnum francorum

Fou canonge de Sant Joan de Perpinyà i vicari general de la diòcesi d’Elna El 1789 fou diputat del clergat als estats generals Oposat a la Constitució Civil del Clergat, s’exilià, i s’establí a Barcelona 1792, on féu d’intermediari entre el bisbe d’Elna, exiliat a Itàlia, i els sacerdots rossellonesos emigrats com ell Per consell del bisbe, s’adherí al govern de Napoleó i retornà al Rosselló El nou bisbe, AFde Laporte, el nomenà, el 1803, representant seu a la diòcesi d’Elna