Resultats de la cerca

Mineral que cristallitza en el sistema tetragonal La forma dels cristalls és una combinació de prismes i piràmides, però sovint es presenta en masses o grànuls Té una duresa 6 i una densitat 2,56-2,77 que augmenta amb el contingut de calci És de color generalment blanc o gris, però també pot ésser de color de rosa, groc o blau De fet, l’escapolita no és un sol mineral, sinó una sèrie que va dels exemplars rics en sodi varietat marialita als rics en calci varietat meionita Hom els troba típicament en les calcàries metamòrfiques

Hom en troba mostres als llibres de l’Antic Testament, però els més interessants de l’antiguitat són els epitalamis grecs, sobretot els de Safo, Teòcrit i Anacreont A la literatura llatina, els més notables són els de Catul L’epitalami llatí té una variant popular, no exempta de poesia però inferior qualitativament a la variant culta del gènere n'escriviren també Estaci i diversos poetes cristians A l’època del Renaixement el conreu de l’epitalami adquirí un nou impuls, que continuà posteriorment n'escriviren Ronsard, Tasso, Gil Vicente, Spenser, Donne, Martínez de la Rosa i Apollinaire,…

Emigrà a Cuba, on publicà No desterro 1913 i Vento mareiro 1915, amb els quals s’inicià en la poesia d’intenció política i social Tornà a Galícia el 1915, i publicà Da terra asoballada 1917 La seva obra posterior rebé la influència del Modernisme i s’inspirà en els mites cèltics Reuní en A rosa de cen follas 1927 la seva lírica amorosa, i a Camiños no tempo 1949 la seva poesia liriconarrativa El 1958 publicà el poema Samos Conreà també el teatre, amb A man da santiña 1920 i O Mariscal 1926, escrita en collaboració amb AVillar Ponte

Es formà musicalment a la collegiata de Gandia Organista i mestre de capella a Algemesí 1825-30 i organista, a partir del 1831, de la parròquia de Sant Nicolau de València Emigrà a França el 1840 i s’acredità a Gueret Llemosí com a professor de piano i de cant Més tard anà a París, on es relacionà amb Chopin, Auber i altres músics romàntics Visqué a Madrid, on publicà una Gramática musical 1852 És autor d’una missa amb acompanyament orquestral, himnes, motets, villancicos , una òpera — La rosa mágica 1853— i la sarsuela Tres para uno 1856

Realitzà un vast treball de camp per Occitània, la Catalunya del Nord i els Pirineus i mantingué intercanvis molt actius amb botànics catalans, principalment amb Simó i Pons amb qui preparà cinc fascicles d’una exsiccata del gènere Rosa 1895-1900 És autor de la Flore descriptive et illustrée de la France, de la Corse et des contrées limitrophes 1900-06, molt utilitzada encara avui i que serví de model per a la Flora de Catalunya de Joan Cadevall i Diars juntament amb Joseph Soulié publicà una Florule du Val d’Aran 1913, a la qual afegí un suplement el 1922

Es casà amb Rosa Vicent i Canals, neboda de Joan Pau Canals i Martí baronia de la Vallroja Joan Pau Canals i Martí , a la fàbrica del qual treballà El 1783 l’arrendà i s’establí pel seu compte Posteriorment adquirí un magatzem al carrer de Sant Pau, de Barcelona, el qual, per la seva capacitat, fou habilitat normalment, des de l’any 1790, per a celebrar-hi balls populars, aviat coneguts amb el nom de “balls de patacada”, pel tracte familiar que s’hi estilava Després de la guerra del Francès, esdevingué un dels fabricants més destacats de Barcelona

Format en una acadèmia barcelonina, fou premiat a la Triennal de Milà per uns cartells i a la Biennal de Venècia Membre del Cercle Artístic de Sant Lluc i del FAD Fent equip amb Josep Fernández i Gual i Josep Mir i Virgili, participà al I Saló d’Artistes Decoradors 1936 Després de la guerra civil de 1936-39, en societat amb Mir, realitzà el Saló Rosa i el Dique Flotante Féu marqueteries murals per als magatzems Sears, la sèrie L’expansió catalana casa de la ciutat de Barcelona i la Taula de Canvi i El consolat de Mar, al Banc Condal

A Moscou fundà, amb altres artistes, el grup de la Rosa Blava A París 1908 s’interessà pel fauvisme , i el 1911 exposà teles cubistes al Salon des Indépendants El 1919 reorganitzà la Section d’Or amb AGleizes i AArchipenko La seva pintura presenta una recerca de formes esquemàtiques, allò que ell mateix anomenà “síntesi plàstica de l’espai” Els seus temes són la natura, les ciutats, els animals i els homes Villefranche-sur-mer 1915 Musée National d’Art Moderne, París El 1939 abandonà la tècnica de l’oli i pintà a la caseïna grans composicions La caiguda d’Ícar 1940-41

Ha publicat els poemaris Súria 1962, Hologramas  1969, Telepoemas  1970, Hora 1991, Rosa secreta 1992, Ètiques 2000, en edició catalana i portuguesa, així com Pluralogo 1996 i Speguligoj 1998, en esperanto Publicà els reculls de contes Monção 1963 i A Literatura indo-portuguesa , amb el seu marit Manuel de Seabra premi Abílio Lopes do Rego de l’Academia das Ciéncias de Lisboa Traductora al portuguès, català, castellà i esperanto, és coautora, amb M de Seabra, del Diccionari portuguès-català  1985 i del Diccionari català-portuguès 1989 Com a pintora feu la primera exposició el 1965 a Londres…

Actor del Teatre Nacional de Budapest, n'arribà a ésser director Excellent coneixedor de l’escena i autor prolífic, excellí sobretot en els drames populars dels quals fou el creador, amb inclusió de música i cançons i mescla d’elements tràgics i humorístics Cal destacar-ne, entre altres obres, Szököltt katona ‘El desertor’, 1843, Két pisztoly ‘Dues pistoles’, 1844, Csikós ‘El pastor’, 1846 i Cigány ‘El gitano’, 1853 Escriví també drames històrics, com A trónkereso ‘El pretendent al tron’, 1868, i comèdies, com Rózsa ‘Rosa’, 1840, que obtingué el gran premi de l’acadèmia, Liliomfi…