És una de les seves obres més representatives i més ben acollides. Com en altres drames de l’autor, hi ha interès a estigmatitzar el fals orgull i l’arribisme social, als quals oposa les virtuts populars encarnades per la protagonista.
La història mostra com una noia és salvada d’un casament que no desitja gràcies a la intervenció de la dida, que exerceix de veritable mare enfront de la madrastra, que la vol casar amb un germà seu pel propi interès. Un cop descoberta la intriga, la pubilla es casa amb qui veritablement estima i el patrimoni familiar queda preservat. Soler aconsegueix crear en aquesta obra una de les figures més emblemàtiques de la dramatúrgia catalana, que tingué una especial continuïtat més endavant en el teatre de Josep Maria de Sagarra: el tipus de la mestressa dipositària de l’ordre ancestral, que s’acaba imposant als elements disgregadors, ja sigui un hereu escampa o una nora intrigant. Al seu costat, hom troba el tipus popular del calçasses, en la figura de Roc, i el fatu Joan, el nuvi amb qui volen casar la Roseta, el personatge més ridícul de l’obra per les seves pretensions de noblesa.
L’autor aprofita per a satiritzar els qui volen ascendir socialment al marge dels seus mèrits i, indirectament, satiritza la figura de Ferran VII. Hi són de destacar també el cap de casa honest i bona persona, però víctima innocent de les intrigues de la segona dona, interessada i egoista, i la parella d’enamorats ingenus i resignats, incapaços de revoltar-se contra la decisió paterna pel deure d’obediència.
El mèrit de l’obra cal buscar-lo en l’equilibri entre el component humorístic, la sentimentalitat melodramàtica i la intriga, mantinguda fins a l’últim moment. La versió castellana del text, de Federico Urrecha, no s’arribà a estrenar. Josep Feliu i Codina aprofità l’argument i el títol de l’obra per escriure una novel·la en què reflectia les formes de vida en les masies catalanes del final del segle XVIII i començament del XIX.
Bibliografia
- Carbonell, J. (1960).