Tot i que en alguns casos aquest procés arrencà al s. XI, en realitat no fou fins ben avançat el s. XIII que adquirí una certa concreció jurídica. La creació d’un espai físic dedicat a arxiu fou un procés lent, ja que inicialment se seguí la pràctica d’aplegar els documents més essencials en còdexs o cartularis. La proliferació de llibres copiadors data ja del s. XIII, alguns dels quals eren veritables còdexs que reunien els privilegis, com és el cas de Puigcerdà, Solsona, Girona, Barcelona, Cervera, Tàrrega o Manresa. Sembla que els documents més rellevants es guardaven a les arques de privilegis com a mostra de la voluntat de garantir la confidencialitat i la conservació dels més emblemàtics. Per això, l’accés al contingut de l’arca era, generalment, regulat amb minuciositat, de manera que per a accedir-hi calia el concurs de dues, tres i, fins i tot, quatre persones distintes cadascuna de les quals detenia una clau sense la qual no era possible obrir-la. L’arca, una o més, es podia traslladar quan els primers governs municipals no disposaven d’una casa de la ciutat on aplegar-se. En el moment en què es consolidà una casa del comú o del consell, l’arca i els armaris tancats amb pany i forrellat constituïren la clau de volta del sistema de conservació i en la mesura que augmentaren les sèries documentals generades per la creixent activitat de govern es dotà el municipi d’un espai específic per a l’arxiu (Saragossa, Terol, Cervera, Girona, Reus, Tortosa, Olot, Barcelona, València, Alacant, Cullera, Albaida, entre altres [vg. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Arxiu de la Paeria de Lleida, Arxiu Municipal d’Oriola, de Castelló, de Cocentaina, de Girona, de Sueca, de Tarragona, de València, de Vila-real i arxius municipals de Perpinyà]). La custòdia de la documentació municipal recaigué inicialment en distintes figures politicoadministratives en la mesura que la consolidació d’un professional amb caràcter estable era un procés lent i dificultós. En aquest sentit, és difícil trobar un encarregat d’un arxiu amb vocació de permanència al llarg de l’Edat Mitjana: Barcelona tenia l’any 1359 un oficial encarregat de l’arxiu, i alguns municipis comptaven amb personal, però en un règim d’absoluta provisionalitat. Quant al tractament, hi ha constància que es feren uns primers inventaris als s. XIV i XV, però no fou fins al s. XVI que es convertí en una pràctica usual. Amb tot, durant el s. XVIII es produí un canvi notable en el món dels arxius municipals. En aquesta època es consolidaren els espais físics dedicats als arxius, es multiplicaren els projectes d’organització dels documents, s’augmentà el nombre d’arxivers i, sobretot, es produí un canvi transcendental: aparegué la noció d’arxiu com a bé cultural i, d’acord amb el desenvolupament de la crítica històrica, s’estengué l’ús dels arxius amb motivacions estrictament historicoculturals. El creixement econòmic i demogràfic del set-cents tingué correlació amb un increment remarcable de la producció de documents, de manera que hi hagué la necessitat d’organitzar-los adequadament —sobretot en el darrer terç del segle—. Això es produïa en un context presidit per la dissolució del règim senyorial que es traduí en un recurs continuat als documents i títols de propietat per tal de dirimir plets davant els tribunals. El síndic personer de la municipalitat gironina Narcís Ferrer i Cos reflectí aquesta preocupació general quan l’any 1782 denuncià en un informe a l’Ajuntament que s’havien perdut nombrosos plets per manca de documents acreditatius i sol·licità que l’arxiu fos organitzat amb urgència. Així, l’augment del volum de documents i de la presència de professionals, juntament amb una creixent sensibilització per les pèrdues de tipus econòmic que comportà un arxiu desorganitzat, desencadenaren un cert floriment quantitatiu dels instruments de descripció, generalment índexs i inventaris. D’aquest període cal destacar els inventaris duts a terme a València (1732), Campanet (1769), Alacant (1772), Alaior (1799) i en diverses viles catalanes (Tàrrega, Cervera, Lleida, Manresa, Palafrugell, Sabadell). D’altra banda, el relleu que prengué la concepció de l’arxiu com a instrument per a la investigació restrospectiva produí dos fets remarcables que, en certa manera, s’autoalimenten. D’una banda, es produí la transició dels sistemes de classificació orgànics als que es basaven en criteris temàtics, que semblaven més útils per a la investigació, com és el cas de l’Arxiu Municipal de Gandia l’any 1792. Aquest canvi de concepció del sistema de classificació desfeu antigues classificacions orgàniques històriques i produí, amb el temps, evidents dificultats de reconeixement de les sèries i els fons documentals. D’altra banda, aparegueren els primers usuaris que acudiren als arxius amb l’objectiu bàsic de redactar corpus diplomàtics o ressenyes històriques. La proliferació dels índexs per matèries o dels inventaris ordenats alfabèticament constitueix la prova més contundent del pes que adquirí l’arxiu com a patrimoni històric.
Pel que fa a l’època contemporània, els arxius municipals patiren les destruccions ocasionades per la guerra del Francès i l’accés als documents continuà essent molt restrictiu, de manera que sovint s’eliminaven documents i s’adoptaven pràctiques secretistes. A la darreria del s. XIX es produí un creixement de les places d’arxivers municipals, sobretot a les viles cap de província, però no fou fins els anys 1913 i 1919 que, amb l’aprovació de lleis que permetien que els municipis poguessin desenvolupar institucions de cultura pròpies, es produí un salt qualitatiu perceptible. A Catalunya, aquestes noves disposicions permeteren un rellançament del catalanisme i a Barcelona s’inicià el procés que acabà amb la constitució de l’Arxiu Històric de la Ciutat (1919-24) com una obra emblemàtica. Aquest període florent tingué el seu contrapès a la dècada del 1920 amb els intents, per bé que no reeixits, de l’Estat per sotmetre els fons dels arxius municipals a la seva tutela. L’efímera Segona República i la Guerra Civil Espanyola tancaren, amb un balanç esfereïdor quant a la destrucció d’arxius, un cicle que, amb dificultats, havia permès una certa vitalitat del sector. A Catalunya, el servei de salvament dels arxius encapçalat per Agustí Duran i Sanpere servà en condicions segures, als refugis de Viladrau i en algunes capitals catalanes, la part més substancial del patrimoni documental català. Durant el franquisme es generalitzà una situació d’abandó dels documents dels municipis i una política de control que responia majoritàriament a l’interès de fomentar el conreu d’una història ditiràmbica i oficialista. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics (1979) el sector arxivístic municipal experimentà una transformació sense precedents: augmentà espectacularment el nombre de professionals, s’agençaren els locals destinats a arxius, es millorà substancialment el tractament dels fons i s’eixamplà la base social dels usuaris en integrar-hi altres documents de procedència privada d’interès historiogràfic i documents visuals (bàsicament fotografies), documents gràfics i l’impuls atorgat a la recuperació de la premsa històrica.
Lectures
- ALBERCH, R.: “Arxius i arxivística a les comarques gironines”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXIV, 1994, p. 521-601.
- CASADEMONT, M.: “Unde veniunt ac quo vadunt archiva”, Lligall. Revista catalana d’arxivística, 4, 1991, p. 57-93.
- CERDÁ, J.: Los archivos municipales en la España contemporánea, Gijón 1997.
- —.Archivos municipales españoles. Guía bibliográfica, Gijón 1999.
- Comissió del Servei d’Arxius de Normes per a la Classificació de la Documentació Municipal: Normes per a la classificació de la documentació municipal, Barcelona 1989.
- GARCÍA RUIPÉREZ, M.; FERNÁNDEZ, M.C.: Los Archivos Municipales en España durante el Antiguo Régimen, Conca 1999.
- PLANES I ALBETS, R.: La descripció dels arxius municipals catalans fins a la fi del segle XIX: l’Arxiu de la Ciutat de Solsona, Barcelona 1993.
- SERRA I CAMPDELACREU, J.: El Archivo Municipal de Vic. Su historia, su contenido y su restauración, Vic 1879.