Vida i obra
Filòsof i historiador. Feu servir també els pseudònims F. Vallhonrat, Fratello, fray Junípero i Fhater Basilio, i el nom i cognoms civils. Estudià als maristes de Rubí fins que ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona (1915-24), que abandonà per incorporar-se als frares menors caputxins de Manresa (1924). Enviat a fer els estudis a Roma, obtingué el doctorat en filosofia per la Pontifícia Universitat Gregoriana i el diploma de biblioteconomia per la Biblioteca Vaticana. L’any 1940 es doctorà en ambdós drets a la Pontifícia Universitat del Laterà. Ordenat capellà (1927), fou destinat com a docent de filosofia a Olot (1927-33), i com a vicedirector i, després, director del teologat de Sarrià (1934-36), càrrec que compatibilitzà amb la direcció de la revista Criterion (1934). En acabar la Guerra Civil Espanyola fou novament director de la casa d’estudis de Sarrià (1943) i tornà a editar Criterion (1959), convertida ara en una publicació periòdica de temes monogràfics, però sense el format de revista per evitar problemes amb el govern franquista, que la prohibí deu anys més tard (1969). La seva dedicació primerenca a estudiar Ramon Llull (1931) li valgué la concessió del títol de magister de l’escola lul·liana. Durant vint anys (1948-68) fou secretari de redacció de la revista dels caputxins Estudios Franciscanos. De la seva preocupació per la societat en són testimonis la fundació de l’Obra de Cercles Obrers i d’Estudis Socials (1933-35), que no reeixí a consolidar-se, la fundació de l’entitat Franciscàlia ajudat del també caputxí Sever de Montsonís i Josep M. Piñol (1948), i la part activa en la Caputxinada (1966). Formà part del capítol general extraordinari dels frares menors caputxins que revisà i adaptà les Constitucions a l’esperit i les directrius del concili II del Vaticà (1968).
La seva aportació a la historiografia té dos eixos principals: Catalunya i el seu orde. Pel que fa a la història de Catalunya, destaquen El P. Bernardí de Manlleu embajador de Cataluña en la Corte de Felipe IV (1962) i l’edició de Les Corts Catalanes de Pau Claris (1976). A una qüestió prèvia, que afecta també els altres ordes religiosos, fa referència la seva tesi, publicada sota el títol Reforma de regulares en España a principios del siglo XIX. Estudio histórico-jurídico de la bula “Inter graviores”, 15 de mayo 1804 (1943), i entre les moltes obres dedicades a l’orde caputxí cal esmentar-ne: Necrologi dels frares menors caputxins de la província de la Mare de Déu de Montserrat de Catalunya (1945), Un segle de vida caputxina 1564-1644 (1978), Els caputxins a la Barcelona del segle XVIII (1984) i Expansió cultural del franciscanisme a Catalunya en la dècada 1926-1936 (1985).
La mort li sobrevingué de cop i per això deixà molts temes manuscrits i notes preparades que han esperonat i servit els historiadors actuals de l’orde, com Valentí Serra de Manresa. La seva atenció, encara que menor, a la problemàtica verdagueriana, que havia manifestat en diversos articles, és la base de La última hora de la tragedia: hacia una revisión del caso Verdaguer (1958), que provocà la polèmica amb J. Bonet i Baltà. Com a devot fill de sant Francesc publicà també Art pessebrístic. Paisatge-estil-símbol (1946), amb què culminà una sèrie d’articles sobre aquest tema. L’aportació historiogràfica de Basili de Rubí inclou també un gran nombre de ressenyes publicades en Apostolado Franciscano, des del 1940, en Estudis Franciscans, des del 1927, i en Criterion, en les seves dues etapes.
Lectures
- Analecta Ordinis Fratrum Minorum Capuccinorum, 102, Roma 1986, p. 227. Raurell, F. (ed.): “Miscel·lània P. Basili de Rubí”, Paraula i Història, Barcelona 1986.
- VALENTÍ SERRA DE MANRESA: “Basili de Rubí. Esbós biogràfic”, Recerca, 23, 2000, p. 18-19. — L’aportació del P. Basili de Rubí a la historiografia franciscana. Valoració i Balanç, “Jornades d’Estudis Franciscans. Juny 2000”, Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona 2001.