Vida i obra
Fou conseller de la Generalitat (1933, 1937 i 1946, a l’exili), ministre del govern de Madrid (1933), alcalde de Barcelona (1934 i 1936) i president del Consell Nacional de Catalunya (1940-45, a Londres). Obtingué el títol (1908) d’enginyer industrial per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Una escola que s’integrà, amb la Mancomunitat, a la Universitat Industrial de Catalunya (1914-24). De la dècada del 1920 als anys seixanta –amb la interrupció del 1939–, generà una vasta producció escrita, mig d’anàlisi històrica i econòmica, mig d’assaig, basada tant en la recerca pròpia com en els resultats publicats de la recerca d’altri.
Els principals objectes de les seves recerques foren els processos de modernització de Catalunya, i, amb menor intensitat, de Veneçuela; i, com a observador participant (i sovint, protagonista), també s’interessà pels significats de la guerra civil del 1936 i la Segona Guerra Mundial, vista des de Londres i entesa com una «gran guerra civil del món». Si bé, durant els anys 1927-29 publicà una de les seves recerques històriques més importants i més influents, L’aptitud econòmica de Catalunya (reeditada el 1983), moltes de les seves aportacions s’han publicat amb retard i en circumstàncies difícils: el treball El comerç de Catalunya amb Espanya, començat la dècada del 1930 quan fou director general de comerç del govern de Madrid (1931-32), no es publicà fins el 1959, a Mèxic, i es reedità el 1974.
Els seus treballs històrics escrits a Anglaterra i dedicats a Veneçuela (El Archivo y la casa de Miranda, 1969; El general Juan Robertson, un prócer de la independencia, 1971, i Patriotas americanos en Londres, 1978) no es començaren a publicar fins els anys 1969-71, excepte Life and Work of Miranda, que és anterior.
Un text sintètic tan bàsic com L’economia catalana. Conferència al Casal Català de Nova York (10 de juliol de 1948), no es publicà fins l’any 1992. Molts dels seus treballs anglesos i veneçolans no s’han publicat fins a partir del 1992, en les edicions no comercials de la Fundació Carles Pi i Sunyer, dirigides per Francesc Vilanova: Vuit escrits d’exili (1939-41) (1992), Reports (1939-42) (1993), Conferències al Casal Català de Londres (1941-43) (1994), El alma cordial de Cataluña (1994), etc.
Alguns dels seus treballs més importants, com ara el volum En el umbral del futuro, escrit a Caracas entre el 1968 i el 1970, romanen, incomprensiblement, inèdits. Les seves memòries de la guerra i l’exili no es començaren a publicar fins el 1975: La República y la guerra. Memorias de un político catalán (1975), Memòries de l’exili (1978), en 2 vol., i La guerra, 1936-1939. Memòries (1986). Finalment, segons els seus biògrafs, alguns textos de l’historiador s’han perdut o bé han estat destruïts.
Bona part de l’obra de reflexió històrica de la dècada del 1940 de Carles Pi i Sunyer és publicada –i, encara, de manera incompleta– els anys 1980-90, per la Fundació Carles Pi i Sunyer, en un context cultural i historiogràfic, a més, en el qual la recerca positiva –sovint, positivista– ocupa bona part de l’espai que, en altres circumstàncies, es dedica a la reflexió.
L’obra historiogràfica de Pi i Sunyer fou una de les bases de la seva intensa activitat política, i, a l’inrevés, la pràctica política –i periodística i docent– fou un motor de les seves recerques històriques. Es tracta, però, d’una activitat política en una direcció que anà de l’autonomisme de la dècada del 1920 a l’independentisme europeista, o dins d’un Commomwealth que Pi i Sunyer defensà durant la dècada del 1940. Una direcció, doncs, que, en el conjunt de la societat catalana, entre 1945-48 i 1992, ha estat políticament i electoralment molt minoritària. Així, el rerefons polític de la seva obra historiogràfica no ha sintonitzat, durant molts anys, amb les opcions polítiques majoritàries.
L’obra escrita inclou, a més de llibres (o capítols en obres col·lectives com “Cataluña”, Geografia Universal, Institut Gallach, 1930), articles de premsa diària (escriví en La Publicitat des de l’any 1922 fins al 1938 més d’un centenar d’articles i també col·laborà en Justícia Social, La Rambla, Meridià, L’Horitzó, Última Hora, etc.), articles de revista (col·laborà assíduament en la Revista de Catalunya), textos taquigràfics de conferències, transcripcions de discursos a la ràdio, apunts, diàlegs, informes (al Foreing Office), reports, guions radiofònics (per a la BBC), cartes personals, cartes obertes, memòries, notes sobre viatges (Bèlgica, Rússia), poesia, etc.
Tot plegat, amb una voluntat no ja de divulgar coneixements o informacions conegudes, sinó d’aportar-ne de nous o d’argumentar d’una nova manera. I, sempre, amb les qualitats literàries considerables que només tenen alguns grans historiadors assagistes.
Per exemple, el text Raó i sentiment de la nostra guerra, del 1938 (nova edició, dins Una veu, 1992), són unes «paraules als soldats de l’Exèrcit de la República» que, escrites pel polític Carles Pi i Sunyer, es poden llegir perfectament en clau d’historiador. El mateix succeeix amb “La posició catalana davant la idea imperial”, Revista de Catalunya (1940). F. Vilanova l’ha definit com un «llarg assaig de política internacional, de pensament polític, d’història medieval [...] una llarga reflexió política, històrica, ideològica», on la hipòtesi central és «un cert paral·lelisme entre la Commonwealth britànica, entesa com a lliga de nacions, i la corona catalanoaragonesa medieval».
A desgrat de les difícils vicissituds per les quals ha travessat la publicació i la divulgació de moltes de les reflexions històriques de Pi i Sunyer, no és difícil descobrir-ne la petjada en diferents àmbits i en diferents autors que es podrien qualificar d’influents. Per exemple, en el Jaume Vicens que el 1954 demana “història econòmica”, o en el Jacint Ros i Hombravella i l’Antoni Montserrat que, el 1966, publiquen un llibre bàsic que té un títol que és un homenatge a Pi i Sunyer: L’aptitud econòmica de Catalunya, quasi quaranta anys després, d’una altra Aptitud. Tampoc costa pensar que l’obra de Pi i Sunyer El comerç de Catalunya amb Espanya del 1959 fou un pas decisiu en les anàlisis històriques de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya que cercaven un xic de rigor analític, i que foren iniciades el 1902 per Guillem Graell. I que el pròleg de Josep M. Bricall a la reedició d’aquesta obra l’any 1974 situa les propostes d’anàlisi de Pi i Sunyer al nivell més alt.
Però la recuperació de debò de la seva figura i la seva obra, segons Pasqual Maragall, no es començà a produir fins a la publicació el 1995 del volum col·lectiu Carles Pi i Sunyer (1888-1971), coordinat per Francesc Vilanova. Un volum on Francesc Artal i Pasqual Maragall destaquen la síntesi entre «liberalisme keynesià i socialisme» de Pi i Sunyer, que enllaça bé amb la històrica tradició dualista (o dissociada) de la psicologia econòmica col·lectiva dels catalans, que el mateix Pi estudià minuciosament. Aquesta obra col·lectiva també inclou, entre altres col·laboracions, una aproximació a la bibliografia de Pi i Sunyer i un esbós biogràfic a càrrec de les seves filles i de Ricard Vinyes.
L’arxiu personal de Carles Pi i Sunyer, conservat i ordenat per les seves filles Carolina i Núria Pi-Sunyer Cuberta, es troba dipositat a la Fundació Carles Pi i Sunyer.
Lectures
- Jardí, E.: Centenari de Carles Pi i Sunyer: Barcelona 1888 – Caracas 1971, Fundació Carles Pi i Sunyer – Ajuntament de Barcelona, 1988.
- Vilanova, F. (coord.): Carles Pi i Sunyer (1888-1971), Ajuntament de Barcelona, 1995.