Fill d’Enric Jardí i Miquel. Doctor en dret per la Universitat de Barcelona, formà part del grup clandestí Front Universitari. Després fou lletrat de l’Ajuntament de Barcelona i també exercí d’advocat. Vinculat a algunes filials de l’Institut d’Estudis Catalans, conreà simultàniament la crítica i la història de l’art, la biografia, sobretot de polítics contemporanis, i la història d’algunes institucions. Des del 1948 fou redactor d’Ariel, revista clandestina d’art i literatura.
Es dedicà als temes artístics, sobretot en els primers llibres, que, entre d’altres, inclouen Nonell i altres assaigs (1957) i Urbanisme (1962). Posteriorment edità Esquema d’una sociologia de l’art (1962) i des del 1969 publicà una sèrie de monografies generalment molt il·lustrades, en què predominava la divulgació sobre l’erudició estricta, com ara: Nonell (1969), Torres-Garcia (1973), Joaquim Mir (1975), Josep Amat (1975), en col·laboració amb Rafael anzano i Julio Trenas; Jaume Mercader (1977); Gimeno (1985); Nou conversacions amb J.Mercadé (1985); Paul Klee (1990); Calsina (1990); Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (1992); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la mar (1992), i Togores (1993).
En el camp de la teoria i la història de l’art cal esmentar els assaigs Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (1963), Les arts plàstiques a Catalunya en el segle XIX (1973), El Noucentisme (1980), El Noucentisme a Catalunya (1983), El cartellisme a Catalunya (1983), Els moviments d’avantguarda a Barcelona (1983) i Art i poder (1989) i la síntesi L’art català contemporani (1972), que coordinà.
Com a historiador de la literatura s’inicià amb una obra discutida i força treballada, Antoni Puigblanch: els precedents de la Renaixença (1960). És també autor de Materials per a l’estudi de la història de la literatura catalana (1985).
Després s’especialitzà en personatges del segle XX especialment polèmics i marginats; en aquest sentit publicà: Eugeni d’Ors (1976), considerada la seva millor obra, fruit d’una recerca àmplia i dels records familiars; Tres diguem-ne desarrelats: Pijoan, Ors, Gaziel (1966); Quatre escriptors marginats: Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech (1985) i una breu biografia, Quim Borralleras (1979).
Quant al gènere biogràfic, s’especialitzà en figures del catalanisme: El doctor Robert i el seu temps (1969, premi Aedos 1968); Prat de la Riba, home de govern (1973), escrita en col·laboració amb J.M. Ainaud; Les doctrines jurídiques, polítiques i socials d’Enric Prat de la Riba (1975), i El pensament de Prat de la Riba (1983). Així mateix, publicà: Francesc Macià. El camí de la llibertat (1977), Francesc Macià. President de Catalunya (1981), Francesc Macià (1991), Lluís Companys, president de la Generalitat (1991) i Companys i el 6 d’octubre (1997). També escriví la primera biografia d’un arquitecte, que també fou president de la Mancomunitat: Puig i Cadafalch arquitecte, polític i historiador de l’art (1975). Cal afegir-hi Cambó, perfil biogràfic (1995) i Centenari de Carles Pi Sunyer (1988).
En l’àmbit més general de la història destaquen obres com Ciutat de les bombes (1964), un breu resum sobre el terrorisme anarquista a Barcelona abans del 1936; Els presidents de Catalunya (1977); Mil famílies catalanes (1977); La Nació i l’Estat (1987); Els Folch i Torres i la Catalunya del seu temps (1995), història d’una nissaga, i El desastre colonial a Catalunya (1998), sobre la guerra del 1898.
Edità, així mateix, històries d’institucions o grups, com ara Història dels Quatre Gats (1974), Història del Cercle Artístic de Sant Lluc (1976, premi Josep Pla) i Història del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1989).
En conjunt, l’obra d’Enric Jardí, irregular en alguns punts, ha acumulat una gran quantitat d’informació contemporània i n’han fet síntesis ben elaborades de divulgació amb rics elements erudits. El 2001 es publicà la seva darrera obra, El meu pare i el seu món. El 1998 rebé la Creu de Sant Jordi.
Bibliografia
- Ainaud de Lasarte, J.M. (1999): “Enric Jardí, en el record”. Sd’O, 469, p. 22-23.
- Castells, F. (1976): “Enric Jardí, llibres i premis”. Sd’O, 199, p. 41-45
- Cirici i Pellicer, A. (1980): “Entorn del Noucentisme en ocasió d’un llibre”. Sd’O, 255, p. 51-57.
- Medina, J. (1988): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.): Història de la Literatura Catalana. Part moderna. Barcelona, Ariel, vol. 11, p. 285-300.
- Murgades, J. (1980): “Assaig de revisió del noucentisme”. Els Marges, 7, p. 35-53.
- Sarsanedas, J. (1999): “Enric Jardí, un regraciament”. Sd’O, 469, p. 24-25.