Concentrà la seva activitat de recerca en la història de la medicina i en l’Edat Mitjana a la ciutat de València. Fou membre, entre d’altres, de la RABLB, de la Reial Acadèmia de Medicina de València i de la RAH de Madrid, així com director del Centro de Cultura Valenciana des del 1915. Després de dues dècades dedicat a la professió mèdica, cap a quaranta anys, s’anà concentrant en els estudis històrics a partir de l’elaboració de diferents biografies sobre destacats metges valencians (Apologia del Dr. D. Vicente García Salat, 1896; Recuerdo apologético del Maestro en Medicina Domingo Ros de Ursins, 1902) i d’un estudi sobre Linneo i la influència dels seus estudis taxonòmics a Espanya (Linneo en España, 1907). En un moment en què la història de la medicina es feia essencialment a partir de fonts impreses, engegà una línia de treball innovadora, capbussant-se en els arxius a la recerca de fonts directes. Durant molts anys treballà en el buidatge de referències sobre metges valencians en els registres notarials, per tal de redactar un diccionari biobibliogràfic que mai no arribà a publicar.
Sense abandonar mai la història de la medicina, s’endinsà progressivament en els estudis sobre la València medieval, centrant-se particularment en la configuració urbanística de la ciutat. Investigador tenaç dels arxius de València i Barcelona, consumat paleògraf autodidacte, dedicà tots els seus esforços a la recopilació minuciosa, gairebé obsessiva, de dades sobre la fesomia de la ciutat. El seu treball s’emmarca dins la tradició historiogràfica positivista interessada no tant en l’anàlisi dels processos històrics sinó en l’exacta situació topogràfica de les coses i la precisa definició dels seus límits, però molt correcta en l’execució i molt rigorosa en la contrastació de les dades. L’únic defecte seria l’exigüitat de la seva producció en comparació amb l’enorme abast del seu arxiu personal de documentació. En La judería de Valencia (1913) feu un estudi del call fixant amb precisió els límits dels diferents recintes del barri hebreu, els portals i els edificis més destacats; repetí l’experiència en La moreria de Valencia (1925). Les investigacions sobre la morfologia urbana de València el dugueren a indagar sobre la configuració del solar original de la ciutat, publicant Ensayo sobre topografía preurbana de Valencia (1922), un curiós treball on combinà dades geomorfològiques amb elucubracions a partir de fonts clàssiques. Al III CHCA (1923), presentà un extens treball (La urbe valenciana en el siglo XIV) sintetitzant bona part de les seves investigacions sobre la València medieval, publicat en forma de llibre (1924), obra de referència obligada amb una certa vocació didàctica, com posa de manifest el diccionari de termes sobre urbanisme medieval que obre el treball. Li seguí una síntesi de la ciutat musulmana i la seva evolució després de la conquesta cristiana. Es tracta d’un compendi metòdic que passa revista a tots els edificis i espais singulars de la ciutat i on inclou nombroses referències sobre topònims de carrers.
Dedicà, també, diferents treballs a l’estudi de l’assistència hospitalària i al tractament de la malaltia en època medieval: El mal de sement (1922), Boticarios y farmacias en Valencia en los siglos XIV y XV, Hospitales de Valencia en el siglo XV (1927) i Historia de la Antigua y Real cofradía de Ntra. Sra. de los Inocentes y Desamparados (1923), origen de l’hospital dels folls i germen de l’Hospital General. Home de profunda vocació religiosa, s’interessà en la història de l’orde franciscà, del qual era terciari, publicant una Memoria historica de la Tercera Orden Franciscana en Valencia (1915). Col·laborà amb certa freqüència en premsa escrita, particularment en el diari Las Provincias i al seu almanac anual, on publicà articles sobre topografia urbana de València.
Part del seu arxiu personal, en concret el fons dedicat als metges valencians, ingressà els anys seixanta en el Departament d’Història de la Ciència de la Universitat de València. Es tracta d’una col·lecció heterogènia de notes i transcripcions de documents, l’original dels quals en molts casos ha desaparegut, la qual cosa multiplica el seu valor. El departament ha engegat la catalogació del fons i la seva publicació en CD-Rom. La seva figura, no obstant això, no ha tingut el biògraf que mereix, i només destaca una obra, feta en vida de l’autor, pel seu amic Pedro Gómez-Ferrer Martí (El investigador histórico y médico valenciano D. José Rodrigo Pertegás, 1903).