Vida i obra
Fundador de l’arqueologia catalana moderna (vg. arqueologia antiga), fou un dels més prestigiosos prehistoriadors mundials. Exercí el seu mestratge tant a Europa com a Amèrica, i realitzà síntesis de la prehistòria d’ambdós continents. Emmarcat dins del catalanisme noucentista, detingué diversos càrrecs públics i polítics; fou rector de la Univeritat Autònoma de l’època republicana (1933-39), de la qual fou fundador, i conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Fill únic de Pere Bosch i Padró i de Dolors Gimpera i Juncà, família benestant de Barcelona, el seu tarannà restà marcat per les arrels familiars liberals, catalanistes i cultes, que en feren un nen singular, acostumat a tractar amb figures de l’àmbit literari com Víctor Català i Jacint Verdaguer, a escoltar Wagner al Liceu i a llegir, per consell de la seva mare, la Història de Catalunya, de Bori i Fontestà. Fou també la seva mare qui influí especialment en el seu interès general per la cultura i també arran d’una visita a Empúries, on quedà fortament impressionat per l’arqueologia. El seu pare, amic de la família Monturiol, li inculcà les idees liberals i republicanes, juntament amb els conceptes de seny i ordre.
Inicià els seus estudis al Liceu Políglota, institució escolar de gran prestigi i d’ideologia catalanista, on feu una gran amistat amb els germans Carles i Ferran Soldevila, que durà tota la vida. Prosseguí els estudis de batxillerat a l’Institut Balmes, on conegué Manuel Carrasco i Formiguera, juntament amb el qual i amb altres companys inquiets, formà una acadèmia, a part dels estudis oficials, i començaren a llegir tota mena de llibres, a assistir als concerts de l’Orfeó Català i al Teatre Romea. Bosch, en les seves Memòries, confessa que la seva infància i la primera joventut fou una època feliç i despreocupada, al marge d’una ciutat que vivia una enorme tensió econòmica i política, amb atemptats socials, episodis sinistres com el Procés de Montjuïc i mobilitzacions obreres.
Ingressà a la universitat i feu la carrera de dret, que acabà en quatre anys. Seguí per lliure la carrera de filosofia i lletres, amb la intenció de dedicar-se a la filologia grega. Aquesta especialitat i el marc cultural en què es desenvolupà la seva formació (s’introduí en el món de la poesia de la mà de Jaume Bofill i Josep Carner, i entre les seves lectures figuraven el Glossari, de Xènius, i la Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba) el situaren en el corrent noucentista procliu al regeneracionisme polític catalanista.
L’any 1909 finalitzà els estudis universitaris de dret i marxà a Madrid per fer el doctorat d’aquesta especialitat i dret de lletres. Malgrat uns primers treballs sobre els Cors d’Ifigènia a Àulide, El dret de guerra hel·lènic i Els poemes de Baquílides, el seu interès es decantà cada cop més per la història. El curs 1912-13 finalitzà la carrera d’història amb la presentació d’una brillant tesi doctoral, El problema de la cerámica ibérica, que fou traduïda a l’alemany i publicada en la revista Memnon i li valgué el premi Raoul Dusseigneur, de l’Acadèmia d’Inscripcions de París, i el premi Rivadeneyra de la “Biblioteca de Autores Modernos”.
Suspeses les oposicions a Arxius, Francisco Giner de los Rios el convencé que demanés una beca per a anar a Berlín a estudiar filologia i mitologia gregues. Allà conegué Wilamowitz-Möllendorf, que l’aconsellà que es dediqués a la història antiga i a la prehistòria, ja que a l’Estat espanyol feia molta més falta un investigador i ensenyant d’aquestes disciplines que un professor de grec. A Berlín entrà com a voluntari al Museu de Prehistòria, on classificà ceràmica, inventarià i aprengué tècniques que l’allunyaren cada vegada més de la visió artística que es tenia a Espanya, i a Catalunya, de les restes antigues. També rebé la influència del corrent culturalista historicista de G. Kossinna i A. Erlaugen, i conegué Adolf Schulten, a qui considerà sempre el seu mestre.
Després d’un breu servei militar a Barcelona com a “soldat de quota”, retornà a Berlín totalment enfervorit, estada que fou interrompuda per l’inici de la Primera Guerra Mundial. A Catalunya es considerà germanòfil per les seves manifestacions i l’amistat amb alemanys com Obermaier, Schulten i Wernert.
L’any 1915 entrà com a professor dels Estudis Universitaris Catalans (EUC), institució fundada al marge de la universitat oficial. També s’acabaven de crear l’Institut d’Estudis Catalans (1907-08) i el Servei d’Excavacions Arqueològiques (1915). En aquest marc començà les seves primeres excavacions al Matarranya i a impartir lliçons d’arqueologia a les golfes del Palau de la Generalitat.
L’any 1916 oposità per segona vegada a càtedra i guanyà la d’història antiga i medieval de la Universitat de Barcelona, si bé només es dedicà a la prehistòria, la història antiga i l’arqueologia. Al voltant del Seminari de Prehistòria –model universitari que importà de la seva experiència a Alemanya–, formà ràpidament un grup de deixebles que foren la base de l’arqueologia catalana durant molts anys i que instituïren una manera especial de veure i estudiar l’antiguitat, el que s’anomena “escola d’arqueologia de Barcelona”. Cal destacar-ne Ll. Pericot, A. del Castillo, J. de C. Serra i Ràfols, J. Martínez Santa Olalla i J. Maluquer de Motes.
Un cop obtinguda la càtedra i mentre desenvolupava la seva activitat en la universitat, que Bosch considerava completament obsoleta, inicià els primers passos per a la seva renovació, que finalment el portaren, l’any 1933, a crear la Universitat Autònoma de Barcelona, substituta de la fins llavors existent UB. També fou remarcable la seva participació en el II Congrés Universitari Català, l’any 1918, en una línia totalment oposada al tarannà general. La formulació política moderna de l’autonomia de Catalunya entrava en contradicció amb la renovació tècnica institucional de Bosch lligada a la Mancomunitat, i més concretament al Servei d’Excavacions.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, Bosch acceptà la direcció del Museu de Belles Arts. També participà activament en l’Exposició Internacional del 1929 com a assessor en la construcció del Poble Espanyol; realitzà diorames sobre Altamira i sobre un santuari ibèric i aconseguí que se celebrés a Barcelona el IV Congrés Internacional d’Arqueologia.
Acabada la dictadura, entrà en una forta contradicció personal i professional entre el que havia estat la seva actuació cientificoadministrativa i les seves idees polítiques. Ingressà a la Lliga Regionalista de Cambó. Fou la primera vegada que Bosch es manifestà clarament fora de l’àmbit exclusiu de la recerca i es comprometé políticament. Després de la proclamació de la Segona República se separà d’aquest partit.
A la dècada de 1930-40, fou nomenat degà de la UB, i l’any 1933, un cop atorgada l’autonomia a aquesta universitat per la Generalitat, n’esdevingué rector (1933-39). Ateses les característiques de la UB, amb veritables perspectives de renovació, Bosch es dedicà inicialment a la labor gerencial en detriment de la científica i realitzà actes simbòlics que en el seu moment foren veritablement renovadors: transformà la biblioteca i canvià els horaris lectius, establí matèries obligatòries i optatives, atorgà la cooficialitat al català i el castellà, que podien ser usats indistintament pels alumnes i els professors, i promogué cursets per a treballadors i alumnes sense recursos econòmics, denominats Estudis Universitaris Obrers.
A partir del 1931 el Servei d’Excavacions Arqueològiques reinicià les excavacions a Empúries i esdevingué l’eix oficial de l’arqueologia catalana, sempre sota la direcció de Bosch, que es convertí en el dissenyador i cap de l’organització a Catalunya d’aquesta disciplina.
Involucrat de manera molt tangencial en els fets d’Octubre del 1934 fou, no obstant això, processat i condemnat per un tribunal militar i passà un mes i mig als vaixells presó Ciudad de Cádiz i Uruguay. Això el portà a militar en el partit Acció Catalana, ja que considerava demagògica Esquerra Republicana de Catalunya. Després de l’aixecament militar, al juliol del 1936, deixà les excavacions d’Empúries i es reincorporà al rectorat com a comissari rector; també fou nomenat comissari de les excavacions de Catalunya.
Per requeriment de Manuel Azaña actuà en una missió prop dels ambaixadors d’Anglaterra i Bèlgica amb la finalitat d’aconseguir el suport internacional a la causa republicana, tot explicant que la Generalitat de Catalunya s’esforçava a salvar vides, restablir l’ordre i salvaguardar el tresor artístic. No ho aconseguí. Els fets de Maig el sorprengueren a Praga. En retornar rebé l’oferiment d’una conselleria, tot i pertànyer a Acció Catalana i contra el parer dels consellers de la CNT. En absència d’aquests, fou nomenat en un carrèc veritablement difícil i compromès: conseller de Justícia. Inicialment, les tasques del nou conseller foren organitzatives: revisà els processos irregulars i humanitzà les presons. Però les seves propostes programàtiques s’esfondraren amb l’arribada del Govern de la República a Barcelona, amb el qual la Generalitat no s’entengué. Bosch es lamentà de la insensibilitat del Govern espanyol, que confonia Castella amb Espanya, i del seu afany imperialista. Aquestes opinions sorgiren en una conferència pronunciada a València amb el títol d’“España” i en la seva obra El problema de las Españas, on exposà les seves tesis federalistes i alhora integradores de les diverses maneres de “pensar” l’Estat.
Quan veié que la guerra es perdia, començà els preparatius per a l’evacuació tant del patrimoni cultural com del personal de presons. Es reuní amb Companys a Agullana i passà la frontera amb la seva família.
Amb altres intel·lectuals exiliats reprengué immediatament l’edició de la Revista de Catalunya. Bosch i Gimpera aprofità una invitació de la Universitat d’Oxford per a marxar de França. Aviat decidí anar a Amèrica: arribà primer a Colòmbia, on conegué l’afusellament de Companys, i d’allà marxà a Mèxic, on fixà definitivament la seva residència. L’etapa americana durà una trentena d’anys. Es naturalitzà mexicà per exercir com a professor a la universitat. Llavors, i sense oblidar les seves arrels, s’integrà plenament en les tasques universitàries i de recerca mexicanes. L’any 1943 es creà a Mèxic la Junta Española de Liberación, de la qual formà part.
Nomenat cap de la Divisió de Filosofia i Ciències Humanes de la UNESCO, entre el 1948 i el 1952 residí a París. En aquest breu parèntesi europeu, l’any 1950 presentà una proposta per a crear la Union International des Sciences Préhistoriques et Protohistoriques (UISPP), que nasqué l’any 1955 i avui encara és el màxim organisme internacional de prehistòria, i el 1974 en fou nomenat president d’honor perpetu.
Establert novament a Mèxic, no deixà, però, d’assistir als diferents congressos internacionals de la Union International des Sciences Anthropologiques et Ethnologiques (UISAE), de la UISPP, d’americanistes, panafricans, etc. i esdevingué el prehistoriador català i espanyol de més renom internacional. Tant en aquestes trobades com per correspondència continuà en contacte amb alguns dels seus deixebles i altres prehistoriadors espanyols, i a vegades establí pugnes aferrissades definitivament perdudes, de caràcter científic, sobre diversos problemes de la prehistòria europea. Entre d’altres, defensà fins a la seva mort tesis totalment periclitades sobre la cronologia paleolítica de l’art llevantí o sobre l’extensió i la influència de la cultura d’Almeria.
A Mèxic, el 1953 fou designat investigador de l’Instituto de Historia de la UNAM i, el 1973, de l’Instituto de Investigaciones Antropológicas de la mateixa universitat. Dedicà una gran atenció a la prehistòria americana i rebé un gran nombre d’honors d’organismes europeus i americans: president d’honor de la Société Préhistorique Française, Foreign Fellow de l’American Anthropological Association, membre d’honor de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, doctor honoris causa de la Universitat de Heidelberg i premi Fray Bernardino de Sahagún de l’INAH de Mèxic.
En el terreny ideològic Bosch fou un home contradictori, que no deixà de creure sincerament en l’acció pretesament equànime de l’intel·lectual que actua en el seu camp professional i al mateix temps en el públic.
Bandejat durant anys per la ciència oficial espanyola, fou recuperat al final del franquisme com a valor simbòlic des del punt de vista polític. Bosch fou un home científicament i humanament molt vital. La seva formació a l’estranger –parlava l’alemany, l’italià, el francès i l’anglès–, el seu tarannà participatiu i el seu pensament eminentment sintètic en una època en què tot estava per fer en el terreny de la recerca científica (primer a l’Estat espanyol i després a Mèxic) n’han fet una figura científica admirada profundament. Llevat d’excepcions (Casassas 1986) les seves biografies han caigut en el panegíric més fàcil, tant pel que fa a la seva actitud política com científica.
El seu fons escrit relacionat amb el Museu d’Arqueologia de Barcelona roman en aquesta institució, avui Museu d’Arqueologia de Catalunya, en recuperar-se el mateix nom que tingué en l’època de Bosch.
Algunes de les obres més destacades de Bosch foren: “La cultura ibérica del bajo Aragón”, IV Congrés Internacional d’Arqueologia (1929); amb Serra i Ràfols: “Études sur le néolithique et l’énéolithique de France”, Revue Anthropologique (1925-27); Etnologia de la Península Ibèrica (1932); El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España (Mèxic 1945); amb Serra i Ràfols: Corpus Vasorum Antiquorum, Espagne fasc:3 Musée Archéologique de Barcelone (1951-57); “Todavía el problema de la cerámica ibérica”, Cuadernos del Instituto de Historia (1958); El problema indoeuropeo (1960); “La cronología de las Pinturas Rupestres Levantinas”, Wenner-Gren Foundation for Anthropological Research, Symposia Program at Burg Wartenstein (1960); “La Cultura de Almería”, Pyrenae (1969); Paleontología de la Península Ibérica. Colección de trabajos sobre los Celtas, los Iberos, Vascos, Griegos y Fenicios (1974), i Prehistoria de Europa. Las raíces prehistóricas de las culturas de Europa (1975).
Entre les obres no arqueològiques cal esmentar La Universitat i Catalunya (1971) i El problema de las Españas (1981). A més, també són destacables les seves Memòries (1980).
Lectures
- COMAS, J.: “Bibliografía de Pedro Bosch-Gimpera”, (XXXI-XLIV), a GENOVÉS, S. (ed.): A Pedro Bosch-Gimpera en el septuagésimo aniversario de su nacimiento, UAM, Mèxic 1963.
- COMAS, J. (ed.): In Memoriam Pedro Bosch-Gimpera 1891-1974, Instituto de Investigaciones Antropológicas, UNAM, Mèxic 1976.
- CASASSAS I YMBERT, J.: “Pere Bosch Gimpera: la virtut de l’oportunitat”, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Bar-celona, Diputació de Barcelona, 1986, p. 23-29.
- MARAGALL, J.: “Bosch Gimpera, ayer y hoy”, Destino: En la muerte de Bosch Gimpera, 1934, 1974, p. 11-12. — “Pere Bosch Gimpera i la Universitat”, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, p. 36-42.
- PERICOT, L.: “Algunos de mis recuerdos de Bosch Gimpera”, Destino: En la muerte de Bosch Gimpera, 1934, 1974, p. 9-10.
- PEYPOCH, I.: “Pere Bosch Gimpera, biografia bàsica”, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, p. 11-18. P. Bosch Gimpera/R. Olivar Bertrand. Correspondència 1969-1974. Ed. Proa, Barcelona 1978. PLA, J.: Homenots, vol. XVI de l’Obra Completa, Barcelona 1970, p. 9-47.
- RIPOLL I PERELLÓ, E; CARRERAS, T.: “Bibliografia del Prof. Pere Bosch Gimpera”, Pere Bosch Gimpera (1891-1974). Fundador del Museu d’Arqueologia de Barcelona, Diputació Provincial de Barcelona, 1978, p. 33-52.
- TARRADELL, M.: “Bosch Gimpera y la Escuela de Arqueología de Barcelona”, Destino: En la muerte de Bosch Gimpera, 1934, 1974, p. 13.