Les proves de raid es divideixen en etapes o fases, consistents a completar grans distàncies cronometrades. Els genets travessen diversos tipus de terreny i obstacles naturals (rases, turons escarpats o passos d’aigua) i han de dosificar l’esforç del cavall i mantenir un ritme adequat. En acabar cada fase, una revisió veterinària determina si el cavall pot passar a l’etapa següent. En aquesta prova s’avaluen les condicions físiques del cavall i se’n controlen les pulsacions per minut i la reducció de la freqüència cardíaca per sota de l’especificada per l’organització. Si no supera la prova, el genet i el cavall són desqualificats. Després de cada inspecció veterinària, el cavall ha de descansar entre 20 i 45 minuts i alimentar-se. El binomi guanyador d’un raid és el que arriba al final del recorregut en el menor temps possible complint les condicions veterinàries establertes a l’inici de la prova. En competicions internacionals, la distància total que cal completar és de 160 km, dividits en quatre fases. Les categories de competició, determinades en relació amb l’experiència dels genets i la distància del recorregut (40, 60, 80, 120 i 160 km), són safari, infantil, caçadors i experts. La cadira de muntar de raid és més lleugera i còmoda que en altres disciplines hípiques, per poder resistir llargs trajectes.
Els orígens d’aquesta modalitat esportiva tingueren lloc als Estats Units l’any 1955, quan un grup de genets realitzà una travessa d’un dia que anys més tard prengué el nom de Copa Tevis. Una dècada després s’inicià la pràctica de raid a Europa, però no fou fins el 1982 que passà a ser una disciplina reconeguda oficialment per la Federació Internacional d’Esports Eqüestres. Entre els genets catalans més destacats trobem Àlex Luque, Berta Pujadas, Alejandra Dachs, Raquel Busquet, Bernat Casals (campió estatal), Xavier i Anna Casellas, Mònica Comas, Miquel Vila (campió del món i d’Europa), Ignasi Casas, Maria Álvarez, Jaume Puntí i Maria Uriarte.