Vida
La seva formació s’inicià a València, al col·legi de nobles regit pels jesuïtes, i posteriorment estudià matemàtiques i música a la Universitat de Salamanca. Ingressà en la Companyia el 1745; professà el 1763.
La seva tasca docent s’inicià en el camp de la retòrica, les matemàtiques i la geometria. El 1763 fou nomenat professor de matemàtiques i director tècnic de l’Escola d’Artilleria de Segòvia.
A la primavera del 1767, arran de l’ordre d’expulsió dels jesuïtes de la Península, es traslladà a Roma, i se secularitzà aquell mateix any. Estudià matemàtiques, filosofia i música. El 1773 ingressà a l’Accademia degli Arcadi de Roma.
Durant el seu sojorn romà gaudí d’una pensió de la corona espanyola i participà en moltes acadèmies. L’any 1798 retornà a València, on vivien els seus germans, però el 1801 una nova ordre d’expulsió d’antics jesuïtes, l’obligà una altra vegada a exiliar-se a Roma, d’on ja no es mogué.
El musicòleg
A la seva primera estada a Roma estudià música seriosament amb Felice Masi, mestre de capella de l’església dels Sants Apòstols, i començà el seu interès real pels temes musicals.
La seva obra més important és Dell’origine e delle regole della musica, colla storia del suo progresso, decadenza e rinnovazione (Roma 1774), que suscità una forta polèmica amb G.B. Martini, el més eminent teòric italià del segle XVIII. L'obra fou traduïda al castellà (1796-97) per F. Gutiérrez, mestre de capella de La Encarnación de Madrid , en tres volums amb esmenes i afegits.
L'any següent publià el Dubbio di Antonio Eximeno sopra il saggio fondamentale, prattico di contrapunto del reverendissimo padre maestro Giambattista Martini (Roma 1775), on donava resposta a les crítiques formulades pel pare G.B. Martini.
Eiximeno fou el portaveu a Itàlia de les doctrines estètiques de Rousseau —a favor de l’expressió del sentiment i del llenguatge natural i que rebutjaven l’aplicació estricta dels principis matemàtics a la música— i s’oposà a les doctrines científiques de la música sustentades per Rameau, Tartini, Euler i d’Alembert. Segons Eiximeno, la música ha de prescindir de regles complicades i ha de basar-se en el plaer auditiu. Les seves teories i els seus plantejaments causaren molta controvèrsia.
A causa de la vinculació genètica que establia entre llenguatge i música, Eiximeno ha estat considerat com a un precursor del nacionalisme musical, d'una forma excessiva.
L'escriptor
En l’àmbit literari és autor de poesies en llatí i castellà, de textos dramàtics en castellà i de la novel·la satírica, Don Lazarillo Vizcardi: sus investigaciones músicas con ocasión del concurso á un magisterio de capilla vacante, recogidas y ordenadas. Novela sobre motivos de contrapunto y canto llano, sobre les aventures d’un músic, que no fou publicada fins el 1872, a València, gràcies a F.A. Barbieri, el qual hi escriví el pròleg. L’obra és un atac despietat i burleta a les actituds escolàstiques i pedants de bona part dels músics contemporanis. Aquesta obra influí en l’evolució de l’estètica musical de la darreria del segle XVIII i en el Romanticisme primitiu.
A més de les obres de caràcter musical, publicà treballs en moltes altres disciplines: literatura, filosofia, matemàtiques. És destacable l’opuscle Lo spiritu de Macchiavelli (1795), traduït per ell mateix al castellà amb l'afegit 'reflexiones de D. Antonio Eximeno sobre el elogio de Nicolás Maquiavelo, dicho en la Academia Florentina por el señor Juan Bautista Baldelli en el año 1794' (València 1799), que fou prohibit per la Inquisició.
En diverses de les seves obres introduí consideracions crítiques sobre literatura, especialment sobre el teatre barroc. Fou indiscutiblement una de les figures més importants de la cultura espanyola del segle XVIII. L’amplitud dels seus interessos i coneixements, així com la seva innegable capacitat per a generar polèmiques, li donaren molta notorietat.
Bibliografia
- Bono Guardiola, M.J.): “El espíritu de Maquiavelo de Antonio Eiximeno”, dins Expulsión y exilio de los jesuitas españoles. Alacant, 1997, Universitat d’Alacant, p. 331-345.
- Fabbri, M.: “Un romanzo dell’illuminismo spagnolo: il Lazarillo Vizcardi”. Spicilegio Moderno, 4, 1975, p. 39-63.
- Fuster, J.P.: Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días. València, Imprenta y Librería de Ildefonso Mompié, vol. II, 1827-1830, p. 319-326
- Guzmán Ozamiz, M. de i Garma Pons, S.: “El pensamiento matemático de Antonio Eximeno”. Llull, 3, 1980, p. 3-38.
- Miguel y Canuto, J.C. de: “Voces españolas, ecos italianos: los jesuitas expulsos y la polémica sobre el teatro barroco”, dins El teatro español del siglo XVIII, vol. II, Lleida, Universitat de Lleida, 1996, p. 625-651
- Otaño, Nemesio; Campo, Conrado del: El P. Antonio Eximeno: estudio de su personalidad a la luz de nuevos documentos. Discurso leído por el Sr. D. Nemesio Otaño y contestación del Excmo. Sr. D. Conrado del Campo, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando; Ferga, Madrid
- Pedrell i Sabaté, Felip: P. Antonio Eximeno: glosario de la gran remoción de ideas que para mejoramiento de la técnica y estética del arte músico ejerció el insigne jesuíta valenciano, Unión Musical Española, Madrid 1920
- Picó Pascual, M.Á.): El padre José Antonio Eximeno Pujades. València, Institució Alfons el Magnànim, 2003.
- Risposta al giudizio delle Ephemeride Letterarie di Roma del di 19 di marzo 1774 sopra l’opera di D. Antonio Eximeno, Brouchard e Gravier, Roma ? 1774
- Saylor, Ladson Jonathan: Antonio Eximeno’s "Del origen y reglas de la música con la historia de su progreso, decadencia y restauración" (1796, Spanish edition), U.M.I., Dissertation Services, Ann Arbor, Michigan 1994