Locució que indica, en un sentit ampli, el coneixement necessàriament limitat que hom pot arribar a posseir de Déu.
Des de Nicolau de Cusa (De Docta Ignorantia, 1440) ha passat a significar la necessitat de conèixer la impotència de la raó enfront de la veritat (intel·lectual) absoluta, per tal d’assolir la saviesa perfecta (Déu).