Vida i obra
De família tortosina, s’hi establí a Tortosa a partir de la mort del seu pare (1582). Estudià a Barcelona, i el 1605 fou ordenat de sacerdot a Vic. Un any després obtingué per oposició la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, que conservà tota la vida. Es doctorà en teologia a Tortosa el 1622.
Al llarg de la seva vida, es relacionà amb importants personalitats catalanes, com ara Francesc Robuster, bisbe de Vic, al qual serví com a familiar, o Pere de Montcada, bisbe de Girona, de qui fou apoderat i secretari.
Conegut amb el nom poètic de Garceni, i sobretot com el Rector de Vallfogona —que correspon al càrrec parroquial que conservà tota la vida i amb el qual es van divulgar les seves obres, tan impreses com manuscrites—, adquirí una gran fama després de la seva mort i es convertí en un personatge mític; però ni una suposada estada a Madrid, cridat per Felip IV, ni la seva amistat amb Lope de Vega, ni el seu enverinament a causa de les enveges que el seu numen poètic suscitava no descansen en cap dada prou contrastada.
Fou l’introductor de l’estètica barroca en la literatura catalana, seguint els models conreats pels autors castellans del seu temps, tant en l’aspecte formal com en la temàtica, tot i que generalment ho feu amb una intenció humorística. De vegades conreà una poesia retòrica, artificiosa i elegant (com el sonet A una hermosa dama de cabell negre... o les Dècimes d’un galant a les llàgrimes d’una dama...), però són més nombroses les sàtires contra vicis morals o modes literàries (Diuen que és mort l’interès, Què se’m dóna que l’Amor) i les composicions obscenes o grolleres (Per a curar de real, Senyora mia, Maleta de convent, gruta d’hostal), que, imitades per molts autors catalans del segle XVII, foren finalment objecte de menyspreu en l’època contemporània, englobades sota el terme despectiu de vallfogonisme. A la expressiva senzillesa de la llengua catalana, és ple de tòpics literaris —cultismes, jocs de paraules, estirabots— que ell mateix satiritzà.
Entre les obres més ambicioses destaquen el poema Desengany del món, en dècimes, i l’Oració panegírica a Felip de Berga, amb una estructura polimètrica que fa correspondre a cada forma mètrica un to divers. Ell mateix ridiculitzà els excessos retòrics del barroc —aspecte important, més enllà de la sinceritat de la crítica, perquè reflecteix una consciència d’estil evident— en composicions com Refereix son amor, satiritzant als poetes. Escriví també una comèdia sobre la vida de santa Bàrbara (1617), a imitació de la comedia de santos castellana, que ha arribat molt fragmentàriament, tot i que completada per un poeta anònim. A la catedral de Girona, el 1621, pronuncià una oració fúnebre amb motiu de les exèquies de Felip III. Hom ha defensat la hipòtesi, poc demostrada, que Vicent Garcia fos l’autor del Quixot d’Avellaneda.
La seva obra poètica es divulgà a través dels cançoners manuscrits, a partir de la compilació que en feu Baptista Mirambell sota el títol Recreo i Jardí del Parnàs (1631). El 1703 n’aparegué la primera edició impresa, intitulada L’harmonia del Parnàs. L’edició tingué un èxit notable i fou reimpresa aquell mateix any.
Posteriorment en foren fetes noves edicions, una el 1770 (prohibida per la inquisició el 1782) i deu durant el segle XIX. En tots aquests reculls, les poesies autèntiques de Vicent Garcia es presenten barrejades amb algunes composicions d’altres autors de la seva generació. El problema de les falses atribucions ha dificultat tradicionalment la valoració de conjunt de la seva producció; sigui com vulgui, l’admiració que suscità la seva obra, extraordinària al llarg de l’època moderna, es mantingué fins a mitjan segle XIX, moment a partir del qual fou blasmada pels erudits de la Renaixença per raons sovint extraliteràries. Se l’acusà d’immoral i de vulgar, d’usar un llenguatge castellanitzat i ple de tòpics, i de no expressar amb les seves poesies el veritable sentiment poètic. Bona part d’aquestes acusacions han estat corregides o matisades actualment: una major exactitud en les atribucions i l’abandó de determinats prejudicis ha permès descobrir la riquesa i la propietat del seu llenguatge, i la desaparició de les prevencions antibarroques ha propiciat que avui se l’analitzi amb més justícia.
Avui, la seva obra interessa més com a testimoniatge de la seva època i dels corrents literaris imperants que per la qualitat intrínseca de les composicions —notable, això no obstant, en moltes de les de tema cortesà i amorós i en algunes de satíriques—.
Insistint en aquesta imatge de personatge novel·lesc i còmic, Frederic Soler escriví l’obra teatral Lo rector de Vallfogona (1871, 1874, 1908), i Feliu i Codina una novel·la amb el mateix títol (1876).
Erròniament, s’ha documentat aquest autor amb el nom de Francesc Vicent Garcia i Torres.
Bibliografia
- Corbella, R. (1976) El Rector de Vallfogona i els seus escrits. Barcelona, Josep Martí Morera.
- Garcia, V. (2000) La Armonia del Parnàs. (Edició facsímil 1703). València / Barcelona, Universitat de València / Universitat de Barcelona.
- Grilli, G. (1979) Vicenç GarciaI, Francesc: Sonets. Barcelona, Edicions 62.
- Piludu, C. (1996) “Francesc Vicent Garcia e la poesia spagnola del barocco. Continuità e rottura nell’opera dell’autore catalano”. Annali della Facoltà di Scienze della formazione dell’Università di Cagliari, Nuova serie, XIX/1, p. 295-325.
- Rossich, A. (1988) Francesc Vicent Garcia. Història i mite del Rector de Vallfogona. Barcelona, Edicions 62.
- Rossich, A. i Querol Coll, E. (1999) “Noves dades biogràfiques del poeta Vicent Garcia”. Nous Col·loquis, III, p. 99-124.