Vida i obra
Ordenat sacerdot a Barcelona (1899), exercí càrrecs parroquials a Granollers, Sant Boi de Llobregat, Santa Eulàlia de l’Hospitalet i Santa Madrona de Barcelona. Llicenciat en dret canònic a Roma, posteriorment fou capellà de la Casa de Maternitat barcelonina.
Destacà per la seva tasca de catalanització i culturalització de l’Església. Se’l considera un dels grans precursors del pensament religiós, seguit per figures com Carles Cardó o Lluís Carreras.
Escriptor vigorós i treballador d’una manera molt activa en la cultura religiosa i catalana, sobretot a través de càrrecs com el de consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i el de membre fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), on treballà al costat de Fabra i Carner en la tasca d’ordenació del català. Col·laborà, amb Lluís Carreras i Josep Tarré, en la preparació de l’Eucologi del Congrés Litúrgic de Montserrat del 1915.
Com a assagista religiós, destaquen l’Estudi sobre la filosofia a Catalunya al segle XVIII (1895), primer treball de conjunt de filosofia moderna als Països Catalans, i els seus treballs sobre Jaume Balmes i Xavier Llorens i Barba. Inicià, des del començament de segle, la restauració de la pietat litúrgica a Catalunya, a través d’opuscles i fulls populars en català sobre la missa, l’evangeliari, els sagraments, les festivitats litúrgiques, etc., la incorporació de la música de Bach, amb les glosses recollides a Evangeliari (1913), i amb l’Eucologi (1915). Mantingué un epistolari amb Torras i Bages, el seu conseller i protector. Fou amic de Bofill i Mates, Nicolau d’Olwer i Carner, que reberen la influència de la seva personalitat.
Durant la Solidaritat Catalana s’ocupà públicament de l’educació religiosa a les escoles. Fou un dels fundadors de Reseña Eclesiástica. Prat de la Riba, havent seguit les seves versions bíbliques a Fulla Dominical, La Veu de Catalunya i Montserrat, li encarregà la versió de la Bíblia. Inicià una producció dels Evangelis per fascicles —evangeli de Sant Mateu (1919)—, que restà interrompuda. L’Institut d’Estudis Catalans li publicà El Gènesi (1915), El Càntic dels Càntics de Salomó (1918) i, pòstumament, l’Èxode (1925). Restaren inèdits nombrosos estudis bíblics i traduccions. Les seves traduccions, de gran qualitat lingüística i literària, foren comentades per Ruyra o Riba. També traduí la Introducció a la vida devota de Francesc Sales.
Defensà la seva personalitat literària i la seva tècnica exegètica davant els censors eclesiàstics a Vindicació documental d’unes notes al Gènesi (1915).
Bibliografia
- Figueras i Capdevila, N. (1999): “Mn. Frederic Clascar (1873-1919). Dades per a una biografia”. Quaderns de la Selva, 11, p. 261-273.
- Mas i Solench, J.M. (2005): Frederic Clascar i Sanou. Entre l’ortodòxia i la política. Barcelona, PAM.
- Massot i Muntaner, J. (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, PAM, p. 151-160., p. 41-102.
- Massot i Muntaner, J. (2006): Escriptors i erudits contemporanis. Sisena sèrie. Barcelona, PAM.