Vida i Obra
Net de Joaquim Rubió i Ors i fill d’Antoni Rubió i Lluch, dels quals fou deixeble. Cursà els primers estudis al Col·legi Miró i el segon ensenyament al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on coincidí amb Lluís Nicolau i d’Olwer i Ferran Valls i Taberner (1896-1902). Participà en el Primer Congrés Universitari Català (1903), ingressà en l’Associació Catalana d’Estudiants (1903) i en la Federació Escolar Catalana (1904). El 1906 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 es doctorà a la Universidad de Madrid amb una tesi sobre la Crònica de Bernat Desclot.
Seguidament inicià la seva col·laboració a l’Institut d’Estudis Catalans i a les tasques docents i d’investigació del seu pare. El 1908 fou nomenat secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans. Assistí a les lliçons que el seu pare impartia a la Càtedra de Literatura Catalana dels Estudis Universitaris Catalans, i, a partir del curs 1911-12, el substituí eventualment com a professor; el curs 1925-26 en prengué el relleu definitiu, fins a la integració de la Càtedra, el 1932, dins la Univesitat de Barcelona, que durant la Segona República passà a denominar-se Universitat Autònoma (1933-39).
El 1909 aconseguí la plaça (no remunerada) d’auxiliar interí de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. El 1910, ja com a professor, impartia les assignatures de bibliologia, literatura espanyola i paleografia. El 1931 impartí l'assignatura de literatura catalana que, per primera vegada, havia estat inclosa oficialment als programes, fins a l’acabament de la Guerra Civil Espanyola.
En 1912-13 fou lector de filologia hispànica i impartí cursos de llengua i cultura espanyola a la Universitat d’Hamburg. L'estada li permeté realitzar recerques sobre manuscrits lul·lians a les biblioteques de Munic, Berlín, Colònia, Bonn, Dresden i (Tirol), així com iniciar-se en els mètodes alemanys de la filologia romànica i la biblioteconomia. Redactà un compendi de la classificació decimal de Brussel·les.
De retorn a Barcelona, s’incorporà a les seves tasques anteriors i sota l'impuls de la Mancomunitat de Catalunya i, a proposta d’Enric Prat de la Riba, organitzà i fou nomenat director de la Biblioteca de Catalunya, oberta al públic el 1914. També creà l’Escola de Bibliotecàries (1915) i li foren confiats els ensenyaments de bibliologia i biblioteconomia, i fou l'encarregat de crear la xarxa de Biblioteques Populars, que dirigí del fins al 1939 .
El 1924, instaurada la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït, juntament amb la majoria de professors, de l’Escola de Bibliotecàries, que no fou restablerta fins el 1930, any en què n’esdevingué director. El 1926, d’altra banda, encapçalà la represa de la revista Estudis Universitaris Catalans, en l’elaboració de la qual participava des de la seva creació, com també de l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. La publicació del Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, que dirigí (1914-32), fou una contribució important als estudis bibliogràfics i bibliològics.
Compromès amb la República, al juny del 1931 fou designat membre del Consell de Cultura de la Generalitat i, un cop iniciada la Guerra Civil Espanyola, cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat i responsable del patrimoni bibliogràfic. Entre el 1936 i el 1939 traslladà la Biblioteca de Catalunya a l’antic Hospital de la Santa Creu i contribuí decisivament a la salvació del tresor bibliogràfic de Catalunya. El 1937 organitzà i dirigí el Servei de Biblioteques al Front, que permeté que al començament del 1938 uns 50 000 llibres fossin distribuïts entre el front i la rereguarda.
En acabar la guerra, destituït de tots els seus càrrecs, entrà a l’editorial Salvat (1939-67), fins que es jubilà i se centrà en les seves investigacions a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i en els seus treballs d’erudició.
Participà, però, des del primer moment, en les activitats culturals catalanes que foren represes dins la més estricta privadesa. El 1942 intervingué en la reconstitució clandestina de l’IEC (hi ingressà com a membre de la Secció Historicoarqueològica, de la qual esdevingué president el 1958) i també dels Estudis Universitaris Catalans, dins els quals impartí classes de literatura catalana fins al 1959, inicialment al seu propi domicili. D’altra banda, el 1948 fou nomenat cap de la Secció de Literatura Catalana del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, i el 1953 inaugurà, a Madrid, la Cátedra Juan Boscán de Lengua y Literatura Catalanas a la Universidad Central. Al cap d’un any feu el mateix amb la Cátedra Milá y Fontanals a la UB, dedicada als estudis de filologia hispànica, dins la qual s’incloïa la catalana. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1957), el 1960 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia Española. Intervingué en el Congrés de la Cultura Catalana clandestí a Barcelona (1964) i participà en la Caputxinada (1966).
El 1967, la revista Estudis romànics li dedicà dos volums d’homenatge amb motiu dels seus 75 anys i, el 1977, el Llibre d’homenatge amb motiu del I Congrés de Cultura Catalana, del qual havia estat designat president d’honor.
El 1969 li fou concedit el primer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1978, la Generalitat restaurada el nomenà director honorari de la BC i de l’Escola de Bibliologia, i el 1980 li fou concedida la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
Pòstumament se n’editaren les obres completes en tretze volums, més un índex sistemàtic (1984-2004).
L'historiador de la literatura
La seva tasca com a historiador de la literatura catalana ha tingut un altre caire important, que és l’ensenyament de la literatura catalana. Prestà especial atenció als aspectes culturals de la literatura i completà la investigació pròpiament literària amb un intens treball d’arxiu, en el qual trobà l’ajut de J. M. Madurell i Marimon. Aquesta sòlida base documental és causa que la seva obra sigui de gran interès per a la història de la cultura.
Entre les obres més importants sota aquest aspecte cal esmentar De l’Edat mitjana al Renaixement: Figures literàries de Catalunya i València (1948), la part destinada a la literatura catalana dins la Historia general de las Literaturas hispánicas de G. Díaz Plaja (1949-58), que per primera vegada presenta una àmplia i minuciosa sistematització de la literatura catalana des dels seus orígens fins al final del segle XVIII. Documentos para la Historia de la Imprenta y Librería en Barcelona (1474-1553) (en col·laboració amb J. M. Madurell) (1955); També cal elmentar els estudis que figuren en l’edició de les Obres essencials de Ramon Llull (1957-60), que aporten una visió profunda del pensament lul·lià; el recull d'articles La cultura catalana del Renaixement a la Decadència (1964); i Documentos para la Historia de la Universidad de Barcelona. I. Preliminares (1289-1451) (obra començada per Antonio de la Torre) (1971).
Publicà també nombroses monografies sobre cròniques catalanes i en especial sobre la de Desclot (tema de la seva tesi doctoral), Ramon Llull, l’humanisme a Catalunya, la prosa cancelleresca, la cultura en temps d’Alfons el Magnànim, les causes de la decadència literària a Catalunya, el primitiu teatre valencià, antiga bibliografia i tipografia catalanes, la Renaixença catalana del segle XIX, etc. Publicà texts d’Hug de Sant Víctor (traducció d’A. Canals) (1910), del manuscrit 129 de Ripoll (1911), d’A. Turmeda (1913), La lògica en rims del Gazzali glosada en rims per Ramon Llull (1914). Així mateix, fou responsable de les publicacions Revista dels Llibres (1925-26) i Estudis Universitaris Catalans des del 1925 fins al 1936. Prologà edicions castellanes de Diego de San Pedro, Garcilaso de la Vega i Cervantes. El 1948 publicà Vida española en la época gótica.
Jordi Rubió i la historiografia
Al llarg de les quatre primeres dècades del segle XX, i al marge dels treballs sobre biblioteconomia que anà realitzant, les seves investigacions de caràcter històric se centraren en l’inventari i la catalogació de manuscrits, seguint les directrius de Rubió i Lluch, i a donar a llum nous documents i noves obres de la literatura i la cultura catalanes, sobretot de l’Edat Mitjana, amb especial atenció a Ramon Llull (sobre el vessant literari del qual publicà diverses monografies en la postguerra). Així, l’autor prolongava la línia d’investigació documentalista —característica del positivisme— que ja havia practicat el seu pare i, pionerament, Milà i Fontanals. I d’aquí ve la seva col·laboració en la confecció dels dos volums de Documents per a la història de la cultura catalana mig-eval (1908 i 1921) i del Diplomatari de l’Orient català (1301-1409): col·lecció de documents per a la història de l’expedició catalana a Orient i dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1947). Durant aquestes dècades, a més, edità una gran quantitat de recensions i articles breus en publicacions com el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya i La Revista dels Llibres.
Fou durant la postguerra que Rubió i Balaguer publicà la majoria dels seus treballs de tema històric, principalment d’història literària. Eren uns treballs que partien de les seves infatigables recerques documentals en arxius i biblioteques: «Un dia un amic meu», explicà Rubió, «em preguntava quin interès trobava jo en la revisió de folis i folis de registres dels arxius, o en la lectura de pàgines avorrides de pròlegs i censures de llibres, o bé de relacions de solemnitats públiques dels segles barrocs. “Cerco ambients”, vaig contestar-li. “Llavors”, va dir ell, “no feu estudis de literatura sinó d’història”. Confesso que, en aquest cas, tot és història per a mi.» (OC VIII, 27). D’aquestes paraules es dedueix que les seves investigacions s’encaminaven, més que cap a la confecció final d’una “història de la literatu-ra”, cap a la reconstrucció de la “història de la vida literària” d’una època, i, més enllà encara, de la seva “vida cultural”. De fet, això implicava estudiar, al costat dels grans noms i les grans obres literàries d’una època, el conjunt de les seves manifestacions culturals escrites, per humils o de poca qualitat que fossin: només així era possible d’arribar a reconstruir del tot un “ambient”. En les seves investigacions, a més, partia d’un enfocament que té molt de sociològic, en la mesura que es fixava en els processos de producció i difusió dels textos (com en la seva introducció als Documentos para la historia de la imprenta y la librería en Barcelona, 1474-1553, de Josep M. Madurell), i també en els de la seva recepció (per a estudiar els quals resseguia inventaris de biblioteques particulars i públiques, els esments en cartes i documents, etc.), tot amb l’objectiu de reconstruir la seva “vida” dins el conjunt del cos social. Aquest és l’origen de treballs, datats els anys cinquanta i inclosos en el volum La cultura catalana del Renaixement a la Decadència (1964), com “L’ambient literari de la Catalunya del segle XVI” o “Notes sobre els llibres de lectura espiritual a Barcelona des de 1500 a 1530”. Dins la perspectiva sociològica de moltes de les seves recerques, Rubió tenia sempre present la interrelació entre la realitat cultural, la realitat social i la realitat literària. Per això, com a investigador literari, s’emparava en les dades històriques sobre la vida cultural i social d’una època; i, alhora, com a historiador de la cultura, no podia deixar de servir-se dels textos i de les obres literàries per a intentar comprendre els diversos factors de la societat que estudiava. Aquest darrer enfocament és el que determinà un dels seus treballs historiogràfics més remarcables: Vida española en la época gótica (1943), resultat de la tasca d’un historiador, però que es fonamenta sobretot en els coneixements d’un estudiós i erudit de la literatura. La reconstrucció històrica d’un ambient literari i cultural li permetia situar les obres dins el seu context. I això implica considerar-les des d’un cert relativisme històric, en observar-les des de la perspectiva dels factors que, al seu moment, van poder condicionar-les (els del seu “ambient”) —amb una metodologia semblant a la d’historiadors literaris i culturals coetanis com Erich Auerbach i Ernst Robert Curtius—. D’aquí ve la importància que concedia a la recerca de fonts i influències, característica de la metodologia positivista. Això no obstant, tenia present que els textos estan condicionats per unes circumstàncies històriques i un ambient cultural i literari, sovint són també el resultat de «la síntesi vital dels impulsos interiors i de les influències de l’ambient elaborada en l’ànima [de l’escriptor]» (OC II, 305). Calia tenir igualment en compte, doncs, aquests “impulsos interiors”, que són la manifestació de la “personalitat”de qui escriu. I de l’endinsament de Rubió en els textos a la recerca de l’element humà, personal i original, provenen dos retrats psicològics tan apassionants com els que confegí, basant-se en documentació arxivística, en la monografia “Alfons el Magnànim i la reina Maria. L’espiritualitat, la voluntat i el caràcter en dos reis del Renaixement” (1959). Amb aquest plantejament l’autor defugia i superava el sec objectivisme positivista. I ho feia, a més, amb relació a un dels períodes de la cultura catalana que més l’atragueren —a l’igual del seu pare—: el Renaixement, i l’anomenat “humanisme català”, del qual fixà les bases historiogràfiques sobre les quals s’ha fonamentat el seu posterior estudi.
De tot l’immens bagatge de coneixements que havia anat acumulant a la primera meitat del segle XX —en bibliografia i bibliofília; en la recerca, catalogació i divulgació de manuscrits i documents; en historiografia de l’Edat Mitjana i en l’estudi de la literatura catalana medieval i moderna—, i de tots els seus principis metodològics, Rubió en feu una síntesi parcial en la que pot ser considerada la primera gran història general de les lletres catalanes: Literatura catalana, publicada en castellà, en diverses parts, entre el 1949 i el 1958, dins la monumental Historia general de las literaturas hispánicas dirigida per Guillem Díaz-Plaja i traduïda al català (ampliada amb un apartat sobre la Renaixença), amb el títol d’Història de la literatura catalana, els anys 1984-86. En aquesta obra estableix tres grans períodes, bo i seguint la pauta de Rubió i Lluch i Milà i Fontanals: l’Època medieval (segle XII - inici del segle XVI), la Decadència (segles XVI-XVIII) i la Renaixença (segle XIX). El primer període el subdividí en tres: “Orígens i època dels trobadors” (segle XII), “Època nacional” (segles XIII-XIV) i “Renaixement” (coincidint amb els regnats de Martí l’Humà i Ferran d’Antequera; per bé que en la introducció indica un altre subperíode, el “Pre-renaixement”, que al final inclogué dins l’“Època nacional”). Rubió, així, a l’hora d’establir la classificació de la literatura catalana en períodes, seguí un sistema cronològic que combinava la successió de segles (sobretot a la Decadència) i la d’alguns regnats (a l’Edat Mitjana). La part de la “història” sobre la Decadència constitueix la primera panoràmica completa i seriosa sobre aquest període de la literatura catalana, ja que hi són estudiades una gran quantitat d’obres que fins llavors no eren conegudes o no havien estat considerades. També resulta una més que destacada aportació seva a la historiografia literària l’extens apartat sobre la Renaixença —per bé que sols arriba fins a la restauració dels Jocs Florals—, ja que representa un assaig ampli i seriós, malgrat que incomplet i encara no perfectament articulat, d’explicar la formació d’aquest complex moviment literari i cultural del segle XIX (un moviment en el qual sentia una certa implicació personal pel fet que el seu avi n’havia estat destacat protagonista i el seu pare li dedicà alguns estudis).
L’any 1966, Rubió presidí l’assemblea per a la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona, al convent dels caputxins de Sarrià, i fou detingut. Des d’aleshores, la seva reconeguda autoritat acadèmica, la seva exemplaritat moral i la seva actitud compromesa li valgueren, a més del títol de mestre que molts dels seus alumnes i deixebles continuen atorgant-li (entre ells Joaquim Molas, el principal continuador de la seva escola d’historiografia literària), el reconeixement i l’homenatge en diversos actes.
La seva producció, recollida en els 13 volums d’obres completes editades per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, consta de: OC I, Història de la literatura catalana, vol. I (1984, amb pròleg de Martí de Riquer); OC II, Ramon Llull i el lul·lisme (1985, amb pròleg de Lola Badia); OC III, Història de la literatura catalana, vol. II (1985); OC IV, Vida española en la época gótica (1985, amb pròleg d’Enric Bagué); OC V, Història de la literatura catalana, vol. III (1986); OC VI, Història i historiografia (1987); OC VII, Il·lustració i Renaixença (1989, amb pròleg de Joaquim Molas); OC VIII, Humanisme i Renaixement (1990, amb introducció de Miquel Batllori); OC IX, Mestres, companys i amics (1991); OC X, Estudis de literatura catalana (1992); OC XI, Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó (1993, amb pròleg de Joana Escobedo); OC XII, Sobre biblioteques i biblioteconomia (1995, amb pròleg d’A.J. Soberanas); OC XIII: Obra dispersa (1999), i, el seu epistolari amb Manuel Rubió i Lois, Cartes de la Guerra (maig 1938 – gener 1939) (1996).
Bibliografia general
- Bohigas, P. (1987)
- Diversos autors (19671)
- Diversos autors (19783)
- Guilleumas, R. i Soberanas, A.-J. (1985)
- Malé i Pegueroles, J. (20001)
- Massot i Muntaner, J. (2006), p. 161-194
- Miracle, J. (1985), p. 175-184
- Molas Batllori, J. (1988)
- Molas Batllori, J. (19971), p. 47-52
- Molas Batllori, J. (19992), p. 125-130
- Riquer, M. de (19842), vol. I, p. 7-18.
- Soberanas, A.-J. (1995), p. 5-12.
Vegeu bibliografia
Bibliografia sobre historiografia
- BADIA, L.: “Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982)”, L’Avenç, 62, p. 41-45.
- d. a.: “Homenatge a Jordi Rubió”, Serra d’Or, 1967, p. 263-287.
- GUILLEUMAS, R.; SOBERANAS, A.J.: Bibliografia i cronologia de Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), Diputació Provincial i Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1985.
- MALÉ, J.: “Jordi Rubió i Balaguer, molt més enllà del positivisme”, Revista de Catalunya, 148, 2000, p. 89-115.
- — “Història de les històries de la literatura catalana”, a OLLÉ, M.; PLA, R.; SUBIRANA, J. (coord.): L’estudi de la literatura catalana: ordre i cànon, Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2001, p. 1-53 (mòdul 2).
- MASSOT I MUNTANER, J.: “Jordi Rubió i Balaguer, una fita inesborrable”, Escriptors i erudits contemporanis, PAM, Barcelona 1996, p. 207-220.
- MOLAS, J.: “Jordi Rubió: actitud i mètode”, Obra crítica, vol. 2, Edicions 62, Barcelona 1999, p. 125-130.
- — “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana”, Symposium in honorem prof. M. de Riquer, Universitat de Barcelona i Quaderns Crema, Barcelona 1984, p. 257-276.
- MOLAS, J.; RUBIÓ I LOIS, M.; MARCO, J.: Festa acadèmica en homenatge a Jordi Rubió i Balaguer en el centenari del seu naixement, Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, 1988.