Vida i obra
Estudià dret a la Universitat de Barcelona, però ja des del començament de la seva activitat pública es constatà que no pensava dedicar-se a l’advocacia. El 1864 es traslladà a París, on fou corresponsal d’El Telégrafo i, el 1869, agregat a l’ambaixada espanyola. Tornà a Barcelona, on es llicencià en dret (1872) i conegué Josep Antoni Buxeres, jurista, escriptor i fundador de l’Associació Rural Catalana que, el 1874, defensà la Restauració des de plantejaments regionalistes.
Buxeres tingué una influència cabdal en Coroleu: el dirigí cap a la investigació històrica dels fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’estudi de les institucions catalanes medievals, amb el propòsit de reivindicar les antigues llibertats catalanes. En col·laboració amb Josep Pella i Forgas, Coroleu publicà Las cortes catalanas (1876), Catalunya Francesa (1876), Lo sometent (1877) i Los fueros de Cataluña (1878), obres que marcaren una nova orientació historiogràfica.
Las cortes catalanas i Los fueros de Cataluña marcaren definitivament el tarannà de Coroleu com a historiador, amb una clara especialització en el dret feudal i constitucional a l’Edat Mitjana, i alhora li atorgaren un prestigi que utilitzà en la seva vida pública. Com a jurista publicà Dels contractes d’emfiteusi i rabassa morta (1878), i defensà la conservació integral del dret català al Congrés Català de Jurisconsults (1881).
Provinent del federalisme, encara que mai no hi milità, el 1882 fou un dels fundadors del Centre Català i mai no deixà la seva militància catalanista. El 1892 intervingué en l’Assemblea Catalanista de Manresa —Bases de Manresa (1892)— redactant la ponència sobre organització municipal.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1888), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1879), mantenidor dels Jocs Florals en quatre ocasions i membre corresponent de l'Academia de la Historia.
La seva militància catalanista no li feu arraconar la seva tasca d’historiador. Un dels seus treballs més destacats fou la recuperació i publicació de textos cabdals d’aquest període, com els Dietaris de la Generalitat de Catalunya —que comentà a La Vanguardia—, i les Cròniques de Desclot, Muntaner i Pere III, publicades en 1885-86 per encàrrec de l’Academia de la Historia.
El seu llibre més popular és Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864), una sèrie d’articles apareguts a La Vanguardia, publicats el 1880, llibre de records històrics familiars, sovint reeditat; és una obra de memorialisme costumista que, des de l’observació d’una botiga de vetes i fils, retrata els grans canvis socials i urbans de la Barcelona del segle XIX. Aquesta obra influí, probablement, en L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.
Com a poeta, sota l’ascendent de Víctor Balaguer, publicà Cants de la naturalesa (1866). Fou premiat als Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou secretari (1872) i mantenidor en diverses edicions (1873, 1878 i 1893). Publicà una Historia de Villanueva y Geltrú (1878), vila de la qual era cronista.
També col·laborà assíduament a la premsa barcelonina, especialment a La Renaixença, La Vanguardia, L’Avenç, La España Regional, així com a Revista de Gerona i La España Moderna, de Madrid.
Coroleu i la historiografia
Caldria estudiar Las cortes catalanas i Los fueros de Cataluña com les dues parts d’un mateix propòsit. Ambdues obres segueixen una metodologia semblant: al costat d’una descripció exhaustiva de legislatures, personatges, normes i tot un seguit d’elements de caràcter positiu, hi ha l’esforç d’establir un estudi sistemàtic de les institucions catalanes comparades amb constitucions i institucions semblants de la resta de nacions, inclosos els règims forals de Navarra i del País Basc. Aquest destacat esforç s’incrementa en el segon llibre, on Coroleu intenta donar a tot l’estudi una imatge de conjunt de les lleis catalanes, historiant-les a manera de procés constitucional modern.
Las cortes catalanas (1876) és una obra fonamental. Representà el desvetllament dels estudis històrics catalans i encara és obra de consulta gairebé imprescindible per a les qüestions relatives al constitucionalisme català. En el preàmbul destaca com una de les seves intencions «hacer el análisis y la historia de la institución que más poderío y libertad proporcionó a nuestros antepasados, hoy que todos consideran como extraordinarias novedades todas las teorías que llevan el sello y la traza de extranjera moda». Metodològicament l’obra es divideix en dues grans parts, totes dues estructurades en quatre capítols, per bé que la primera se sistematitza temàticament i en la segona impera l’ordre cronològic. En aqusta segona part es fa un recorregut sobre les diferents corts reunides, des del 1283 fins a la darrera del 1713, i el quart capítol està dedicat a l’abolició de la Constitució catalana.
Los fueros de Cataluña nasqué d’un doble interès: d’una banda, integrar la història de Catalunya i el seu constitucionalisme dins la història d’Espanya (defugint la relació història d’Espanya = història de Castella), i, de l’altra, fer una separació entre la pèrdua de l’Estat i la pèrdua de les llibertats (la primera, a mans de Felip V, i la segona, molt més important, de resultes dels atacs i la destrucció del dret i la llengua, que, segons els autors, fou producte de l’acció dels «desatentados políticos del siglo XIX».
La història del constitucionalisme català s’enceta assenyalant la diferència entre fuero (amb el seu caràcter de carta atorgada) i constitució (pactada entre les parts i que compromet ambdues en el seu acatament). Cada un dels capítols de l’obra, encapçalat per un títol, conté diversos articles construïts com si fossin parts d’un cos constitucional que sintetitzen el pensament i el cos legislatiu català sobre diferents aspectes, des del territori que comprèn la nació catalana fins a la seva religió establint les comparacions necessàries amb constitucions d’arreu del món. N’és especialment significatiu el títol primer, article primer, quan assenyala: «La Nación Catalana es la reunión de los pueblos que hablan el idioma catalán. Su territorio comprende: Cataluña, con los condados de Rosellón y Cerdaña, el reino de Valencia y el reino de Mallorca.»
Altres títols notables de l’autor són: El feudalismo y la servidumbre de la gleba en Cataluña (1878), Claris i son temps (1878), Las supersticiones de la Humanidad. Estudio histórico y comparativo (1880-81), Historia de Granollers (1881), Prim (1885), La leyenda de los cielos. Exposición razonada de las creencias religiosas y de las teorías científicas que profesaron los pueblos antiguos (1885), El problema social en los pueblos antiguos en la Edad media y en la Moderna (1885-86), Barcelona y sus alrededores (1887), Los Fueros de Cataluña y la sociedad política moderna (1888, discurs), El Ateneo Barcelonès (1889) i América. Historia de su colonización, dominación e independencia (1894-96).
Bibliografia
- Cattini, G.C.: Historiografia i catalanisme. Josep Coroleu i Inglada (1839-1895). Catarroja / Barcelona, Afers, 2007.