Vida i obra
Fill de l’arxiver i historiador Pròsper de Bofarull i Mascaró, estudià lleis a la Universitat de Cervera i es llicencià en dret civil als Estudis Generals de Barcelona (1838). El 1830 ingressà com a oficial quart a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i l’any 1849 hi obtingué la plaça d’arxiver, en substitució del seu pare. En el conflictiu període 1842-43 tingué un paper destacat en la preservació de la documentació de l’ACA.
Com a responsable de l’arxiu prosseguí la publicació de la important Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, iniciada pel seu pare el 1847, i s’encarregà de la gestió i supervisió del trasllat i condicionament de l’arxiu a la nova seu del palau del Lloctinent (1853). Per a l’ocasió llegí una Memoria que en la solemne apertura del Archivo General de la Corona de Aragón, en el nuevo edificio á que ha sido trasladado de Real órden, leyó su archivero D. Manuel de Bofarull y de Sartorio, en el dia 18 de diciembre de 1853 (1853), en la qual glossà breument la història de l’edifici i destacà la importància històrica de la documentació conservada a l’Arxiu.
El 1844, nomenat vocal de la Comissió de monuments històrics i artístics per la Diputació Provincial, col·laborà en la recollida de més de 6.000 llibres dels convents i monestirs desamortitzats i en les gestions que evitaren la venda del monestir de Sant Cugat del Vallès. El 1848 fou nomenat vocal de la Junta d’arranjament d’arxius dependents del Ministeri de Gràcia i Justícia del districte de Barcelona en representació del bisbe de la diòcesi. Posteriorment, s’encarregà de revisar les obres de restauració del claustre del monestir de Sant Cugat, finançades per la Comissió central de monuments històrics i artístics (1850). El 1857 fou nomenat membre de la junta encarregada de proposar al Ministeri de Foment la reforma dels arxius i biblioteques de l’Estat.
En la major part dels treballs que publicà posà de manifest un estil fonamentalment descriptiu i una subordinació quasi absoluta a la documentació. De fet, esdevingué continuador de la tradició familiar, que a través d’un seriós treball d’erudició i recerca documental, donà a conèixer episodis o aspectes oblidats o desconeguts del passat, especialment de la història medieval de Catalunya. Per tot això, el perfil de Manuel de Bofarull s’ajusta més al de l’erudit, especialista en paleografia i diplomàtica, que no pas al de l’historiador. Amb la seva tasca participà en l’articulació de la cultura catalana contemporània ja que contribuí, sense estridències, a establir i consolidar els lligams entre el present de la Catalunya del segle XIX i el passat “fundacional” de la Catalunya medieval. D’aquesta manera, i malgrat la subordinació orgànica a la xarxa estatal, l’Arxiu de la Corona d’Aragó esdevingué amb els Bofarull una peça clau en la construcció ideologicocultural de la identitat nacional catalana, i es consolidà, a més a més, com un dipòsit documental d’incalculable valor per a la recuperació historiogràfica del passat de Catalunya i de la Corona d’Aragó.
Obres destacades de l’autor són també: Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II: documentos relativos a aquellos sucesos (13 vol., 1858-64) [els volums 5-13 foren publicats per M. de Bofarull i de Sartorio], Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell ilustrados y precedidos de su biografía documentada por D. Manuel de Bofarull y de Sartorio (1864-65), Proceso contra el rey de Mallorca D. Jaime III, mandado formar por el rey D. Pedro IV de Aragón (3 vol., 1866), Proceso contra Bernardo de Cabrera, mandado formar por el rey D. Pedro IV de Aragón (3 vol., 1867-68), Proceso contra el último conde de Urgel y su familia (2 vol., 1868), Guerra entre Castilla, Aragón y Navarra: compromiso para terminarla: año 1431 (1869), Procesos contra los nobles de la Unión aragonesa en 1301 (1870), Rentas de la antigua Corona de Aragón (1871), Gremios y cofradías de la antigua Corona de Aragón [tom 1] (1876), “Documentos inéditos relativos á la historia del virreinato de San Francisco de Borja en Cataluña”, Boletín de la Real Academia de la Historia (tom X) (1886), El registro del merino de Zaragoza, el caballero Don Gil Tarín, 1291-1312 (1889) i Proverbis àrabes extrets d’un manuscrit català del sigle XIV (1891).
Deixà inèdites una monografia sobre Montblanc, una biografia sobre mossèn Borra, una història de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i un estudi sobre els jueus en els territoris de la corona catalanoaragonesa.
Fou membre de nombroses societats i acadèmies, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Real Academia de la Historia, la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, la Societat Econòmica d’Amics del País de Sevilla, la Societat d’Arts i Ciències de Carcassona, la Societat Siciliana per a la Història Pàtria (Palerm) i l’Institut Arqueològic de Roma, i soci honorari de l’Acadèmia Arqueològica de Bèlgica. Rebé diverses distincions, com el títol de cavaller del reial i distingit Orde de Carles III (1849), la Medalla d’Or del mèrit a les ciències i les arts atorgada pel rei de Prússia Frederic Guillem IV (1856), i els títols d’oficial i comanador de l’Orde de la Corona d’Itàlia (1877 i 1884, respectivament).
Bibliografia
- Grau i Fernández, R. (2002): “El pensament històric de la dinastia Bofarull”. Barcelona. Quaderns d’Història, 6, p. 121-138.