Vida i obra
Germà petit de Pau Milà i Fontanals. El 1827 es traslladà amb la família a Barcelona i feu els estudis elementals i mitjans en diversos centres escolars, i d’altres de complementaris de matemàtiques i economia política a la Junta de Comerç. Estudià filosofia al seminari de Barcelona i a Cervera i, el 1841 es llicencià en dret als estudis generals de Barcelona.
El 1836, s'incorporà al romanticisme liberal, dominant a Barcelona, creat al voltant de Josep Andreu i Fontcuberta i publicà una professió de fe romàntica a El Vapor, on començà a escriure en castellà. El 1838 recollí a Algunos estudios literarios aquests articles, entre els quals hi havia composicions en prosa, un estudi sobre el teatre antic castellà, diversos poemes en català signats amb el pseudònim 'El Trovador del Panadés' i el poema dramàtic “Fasque Nefasque”. Cap al 1839 s'apartà del moviment per a abraçar-ne el corrent conservador
El 1839 viatjà a París, on estudià la poesia provençal directament sobre els manuscrits conservats.
El 1844 substituí Pere Felip Monlau com a professor de literatura i història de l’Institut de Barcelona; també ensenyà declamació al Liceu i literatura i filosofia al Col·legi Barcelonès. El 1846 es llicencià en filosofia i lletres i l’any següent guanyà la càtedra d'història de la literatura general i espanyola a la Universitat de Barcelona, càrrec que ocupà fins a la seva mort i des d’on exercí un magisteri fecund, creant una escola de llarga persistència a Catalunya a través d'Antoni Rubió i Lluch. També foren deixebles seus Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall i Marcelino Menéndez y Pelayo.
Estudià també la literatura catalana, castellana, italiana, francesa, occitana, anglesa i alemanya. Simultàniament, es dedicà a la crítica literària i àdhuc a la d’art. El 1857 edità uns Principios de estética —tractat ampliat el 1869—, on recollí les teories del psicologisme escocès i, puntualment, les de Kant i Hegel.
És autor, a més, de poesies en castellà i en català, de les quals sobressurten La complanta d’En Guillem i La cançó del pros Bernat. Escriví també articles d’interès sobre la llengua catalana i intervingué en les polèmiques de la darreria del segle XX respecte a la unificació de l’ortografia.
Personatge important de la Renaixença, contribuí de manera decisiva a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, tot i les seves reticències davant l’ús literari del català. Els presidí dues vegades (1859 i 1883) i hi defensà l’exclusió del castellà i considerà excessivament tímids els objectius dels representants del moviment felibritge encapçalat per Frederic Mistral.
Presidí l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1861-78) i fou membre de la de Belles Arts i corresponent de l’Academia de la Historia i de l’Academia Española.
Fou l’iniciador d’una escola històrica dedicada principalment a l'estudi de la literatura castellana i catalana medievals, estudià altres literatures romàniques, especialment la provençal, així com l'anglesa i l'alemanya, i les cançons i les rondalles populars de transmissió oral. També s’interessà per l’estètica, entesa com a fonament de la poètica o preceptiva literària, per l’estudi de les arts i l’arqueologia, i per diversos episodis de la història del territori penedesenc i de Catalunya en general. Participà activament en la renovació romàntica col·laborant en les publicacions i institucions propiciades per Francesc Raüll, Josep Andreu Fontcuberta, Pere Mata i Antoni Ribot i Fontserè, entre d'altres.
L'historiador de la literatura medieval
Dedicà estudis que foren d’una novetat absoluta a la Península Ibèrica, sobre la cançó tradicional catalana —Observaciones sobre la poesía popular, con muestras de romances catalanes inéditos, publicat el 1853 i reeditat el 1882 amb el títol Romancerillo catalán—; sobre la literatura trobadoresca —De los trovadores en España (1861)—; i sobre l'epopeia castellana —De la poesía heroico-popular castellana (1874)—. Amb aquesta obra introduí el concepte “poesia heroicopopular” i estudià la relació de la cançó de gesta castellana amb el romancer i n'establí la cronologia amb la qual invalidà la teoria dominant fins aleshores de la juxtaposició de cants breus com a origen dels cants èpics.
A més dels treballs sobre els trobadors catalans, són importants la seva Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865) —premiada als Jocs Florals de Barcelona del 1865— i articles sobre Ausiàs Marc, les noves rimades, la codolada i sobre teatre català antic, com De algunas representaciones catalanas antiguas y vulgares (1862). També s’ocupà de les relacions polítiques catalanooccitanes (o gal·lomeridionals).
Per bé que Milà no arribà a fer cap síntesi general ni de la història de la literatura castellana ni de la catalana, convençut que era una empresa prematura per la falta d’estudis monogràfics suficients, sí que resumí amb finalitat escolar la història de la literatura espanyola, i subsidiàriament la catalana, en els Principios de literatura general y española (1874-77).
Manuel Milà i Fontanals i la historiografia
Publicà els primers estudis d’història literària sobre els orígens del teatre espanyol, amb dades extretes de Moratín, on contraposà l’obra regeneradora dels «nuevos sacerdotes venidos de Alemania», que originà el romanticisme, amb la dels «filósofos del siglo XVIII», que posaren en perill «todos los elementos de vida social, de religión, de poesía», per l’exclusivisme estètic que qualificà de “fals classicisme”. La fraternitat universal com a ideal possible, l’acció de G. Mazzini, “historiador poeta”, la conquesta popular de noves parcel·les de poder polític real són les conviccions que Milà exposà en 1836-37, que, en l’àmbit de la creació literària, es corresponen amb la defensa dels nous recursos assajats per Hoffmann, Goethe, Byron, Dumas i Chateaubriand i del dret d’abordar temes relliscosos com el dels límits de l’art i de l’artista.
Una crisi personal, ideològica, política i religiosa desembocà en un ideari hereu en part del purisme d’Overbeck i la seva escola romana, que es reflecteix en l’article “Bellas artes”, també titulat “Renacimiento de la pintura espiritualista” (1842), que confirmà l’adopció irreversible d’un ideari conservador ja explícit a “Moral literaria. Escuela escéptica. Walter Scott”, publicat el 1841, però probablement escrit el 1839. Anteposant la fidelitat al dogma i a la moral catòliques, escriví que «...no le es permitido [a la ciencia] entrar en todos los terrenos. Hay algo superior a la ciencia humana. Hay intereses superiores a nuestra autoridad científica. Hay verdades fundamentales que no dependen de nuestras hipótesis y conjeturas. Sabemos que aun en estos terrenos es permitido entrar a la ciencia, pero no sin brújula». Tanmateix, deixà sovint patent la seva intenció de fer recerca científica i desapassionada, i per això s’exigí i exigí rigor metodològic sobre la base d’un sòlid coneixement de la matèria abordada.
El 1844 publicà un Compendio del arte poética fortament influït per la nova historiografia literària romàntica. Traduí poemes de Dant, Goethe i Schlegel, entre d’altres, Los deberes del hombre de Pellico, i participà en la traducció de Los animales parleros, de Giambattista Casti (1840).
A partir del 1854 publicà ressenyes en la premsa de novetats editorials sobre història literària (grega i llatina, i sobretot, de la medieval a la contemporània i la popular), de vegades oferint un panorama ordenat per posar a l’abast d’un públic ampli obres que, en paraules seves, «prestan saludable alimento a los que van hambrientos de instrucción, al mismo tiempo que solazan a los más entendidos».
Un objectiu equivalent tenien diversos articles sobre teatre castellà (Lope i Calderón) i les dues sèries d’articles de 1857-58 planificades per a proposar una mena de cànon teatral que inclogués obres d’Èsquil, Sòfocles, Aristòfanes, Plaute, Shakespeare, Racine i Calderón. D’altra banda, el gruix dels estudis històrics és format pel conjunt de llibres i articles dels anys de maduresa dedicats a diferents temes, en els quals aportà resultats crítics i no merament acumulatius de coneixements.
D’altra banda, també cal destacar els articles dedicats a Olèrdola, els anys 1856, 1868 i 1880, amb l’objectiu últim d’apressar la conservació del recinte arqueològic. Aquesta finalitat conservacionista es troba també en diversos articles i en la rellevant introducció de l’Àlbum pintoresc-monumental de Catalunya, publicat per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques el 1880, on insisteix en els punts de vista plenament romàntics del purisme artístic, que el porten a valorar l’art gòtic, i en especial l’arquitectura, «la que sens por d’errar podem dir invenció artística més original dels temps moderns, la que donà a la pedra la mollesa i la muntada dels vegetals, la que, com algú ha dit, arribà a espiritualisar la matèria...» (OC, V, 438).
Milà deixà instruccions perquè els seus manuscrits de treball i l’epistolari que conservava —publicat per Lluís Nicolau i d’Olwer i Wayne H. Finke— fossin confiats al seu antic deixeble Marcelino Menéndez y Pelayo amb la intenció expressa que li servissin per a escriure’n la biografia. Actualment es conserven a la seva Biblioteca de Santander. Menéndez publicà sis volums d’Obras completas (1888-96), amb els llibres exhaurits i els treballs dispersos (més els volums 7 i 8, que eren, respectivament, De la poesía heroico-popular castellana i el Romancerillo catalán, amb les portades canviades), i redactà una breu Semblanza biográfica (1908). El recull de Menéndez y Pelayo, però, omet bona part de la producció de Milà. El 1908 es publicaren en un volum les seves Obres catalanes i, el 1959, Martí de Riquer inicià una nova edició crítica de les seves obres més importants. Els llibres i altres impresos els llegà a la Biblioteca Episcopal de Barcelona.
Bibliografia
- Aullón de Haro, P.: “Estudi preliminar”, dins Milà i Fontanals, M.: Estética y teoría literaria. Madrid, Verbum, 2002, p. 15-39.
- Bernat i Baltrons, F.: “La delimitació de les llengües en els inicis de la lingüística: el cas català”, dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 44. Barcelona, PAM, 2002, p. 103-128.
- Bernat i Baltrons, F.: “La delimitació de les llengües en els inicis de la lingüística: el cas català”, dins Actes del VII Congrés de Lingüística General (edició en CD-Rom). Barcelona, Universitat de Barcelona, 2006.
- Finke, H.: Manuel Milá y Fontanals: an Analytical Study of his Work and his Concept of Spanish Epic and “Romance” Traditions, New York University, Ph. D., 1976.
- Grases, P.: Hores de joventut i de maduresa, Seix Barral, Barcelona 1987.
- Garrido Palazón, M.: “Función de la literatura e historia literaria: un planteamiento (De los ‘encyclopedistes’ a Manuel Milá)”. 1616. Anuario de la Sociedad Española de Literatura General y Comparada. Vol. VI-VII, 1988, p. 115- 124.
- Garriga, C.: “Milà i Fontanals, entre l’èpica i l’estètica”, dins Malé, J.; Cabré, R. i Jufresa, M. (ed.): Del Romanticisme al Noucentisme. Els grans mestres de la filologia catalana i la filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, Barcelona, Universitat de Barcelona (2004), p. 27-39.
- Jorba, M.: Manuel Milà i Fontanals en la seva època. Trajectòria ideològica i professional, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1984 [1985].
- Jorba, M.: L’obra crítica i erudita de Manuel Milà i Fontanals, Curial Edicions Catalanes / PAM Barcelona, 1989.
- Jorba, M.: “Manuel Milá y Fontanals en la encrucijada de la filología europea moderna”, Boletín de la Real Academia Española, LXIX, 1989 [1990], p. 493-513.
- Jorba, M.: Manuel Milà i Fontanals, crític literari, Curial Edicions Catalanes / PAM, Barcelona 1991.
- Jorba, M.: “Del primer romanticisme al conservadorisme ideològic: Manuel Milà i Pau Piferrer”, Barcelona. Quaderns d’Història, 6, 2002, p. 89-103.
- Jorba, M. : : “La literatura catalana en les lliçons de literatura espanyola de Manuel Milà i Fontanals”, dins Diversos autors: Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història. Barcelona, Universitat de Barcelona., p. 573-587.
- Juretschke, H.: “Alemania en la obra de Manuel Milá y Fontanals”. BRABLB, XXXV, 1974, p. 5-67.
- Llopart, F.: “Milà en l’arrel de la modernitat: sobre els Principios de estética (1857)”, dins Domingo, J.M. i Roig, F. (ed.): El Segle Romàntic. Actes del Col·loqui sobre Josep Yxart i el seu temps. Tarragona, Diputació de Tarragona, 2000, p. 249-259.
- Massanell i Esclasans, A.: “La família Milà de Ferran a Vilafranca”, Olerdulae, 25-26, 1984, p. 13-18.
- Molas Batllori, J.: “Milà i la Renaixença”, dins DIVERSOS AUTORS: Acte inaugural del curs 1985-1986. Celebració del Centenari de Manuel Milà i Fontanals. Barcelona, Universitat de Barcelona, 1985, p. 5-27.
- Molas, J.: “Els estudis de literatura: l’escola històrica”, L’aportació de la universitat catalana a la ciència i a la cultura, L’Avenç, 1981, p. 155-159.
- Molas, J.: “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana”, Symposium in honorem prof. M. de Riquer, UB / Quaderns Crema, Barcelona 1986, p. 257-276.
- Muñiz Muñiz, M.N.): “Manuel Milà i Fontanals, traductor clandestí de Giambattista Casti”. Els Marges, 76, 2005, p. 69-78.
- Rodríguez Pequeño, M.: “Clasicismo y Romanticismo en una poética del siglo XIX: Principios de literatura general y española de Manuel Milá y Fontanals (1873)”, dins Paraíso, I. (ed.): Retóricas y poéticas españolas (siglos XVI-XIX): L. De Granada, Rengifo, Artiga, Hermosilla, R. De Miguel, Milá y Fontanals. Valladolid, Universidad de Valladolid. (2000), p. 195-216.
- Rubió i Balaguer, J.: “Contribució als escrits de Manuel Milà i Fontanals anteriors al 1844”, dins DIVERSOS AUTORS: Homenaje a Jaime Vicens Vives. Barcelona, Universitat de Barcelona, vol. II, 1967, p. 575-612.
- Rubió i Balaguer, J.: Breve contribución a la obra literaria de Manuel Milá y Fontanals. Barcelona, CSIC. (1970).
- Universitat de Barcelona. Acte inaugural del curs 1985-1986. Celebració del Centenari de Manuel Milà i Fontanals (1818-1884). Discursos commemoratius per Joaquim Molas i Martí de Riquer, UB, 1985.