Vida i obra
Inicià els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1871-73), que continuà a la de Valladolid i culminà a la de Madrid, en què es doctorà el 1875.
Deixeble, a Barcelona, de Francesc Xavier Llorens i Barba, Joaquim Rubió i Ors i Manuel Milà i Fontanals (1871-73), que el feu hereu de la seva biblioteca i del seu arxiu personal. Mantingué la relació establerta a Barcelona, plasmada en els epistolaris, amb els seus professors i diversos condeixebles, sobretot amb Antoni Rubió i Lluch, J. Franquesa i Gomis, J. L. Estelrich, M. Obrador i M. Costa i Llobera, entre d’altres, amb els quals establí una amistat duradora.
En aquests primers anys inicià el seu constant interès per la cultura catalana i publicà el primer escrit, sobre Cervantes poeta (1873). A Madrid (1873-75), on es doctorà, rebé l’empremta de C. Rosell, J. Amador de los Ríos i L. Bardón; restà impermeable al krausisme imperant. El 1874 s’havia llicenciat a Valladolid, on G. Laverde l’emmenà cap a les disputes amb Azcárate i amb La Revilla, origen de l’obra polèmica i bibliogràfica La ciencia española (1876). Seguiren les recerques crítiques i erudites sobre Horacio en España (1877), on donà a conèixer la primerenca oda A Horaci de Costa i Llobera.
Per preparar la Historia de los heterodoxos españoles (tres volums, 1881-82), el 1877 anà a Roma —a la Biblioteca Vaticana aplegà materials per al seu renovador estudi Arnaldo de Vilanova, médico catalán del siglo XIII (1879), encabit, després, en els Heterodoxos —, a Nàpols, on inicià l’amistat amb B. Croce, a Florència, a Venècia, a Milà, a París (centre dels hispanistes Morel-Fatio, Meyer i G. Paris), a Bèlgica i a Holanda. Entre els heterodoxos inclogué homes més aviat de frontera ideològica, com els erasmistes, els filojansenistes i els regalistes. Tot i considerar-los com a marginals a la vera cultura hispànica, que ell identificava amb l’estrictament ortodoxa, venia a provar tot el contrari: que aquells representaven una part remarcable d’aquesta cultura. Dels catalans, hi encabí Fèlix d’Urgell i Claudi de Torí, els càtars i valdesos, els fraticels, Turmeda, Masdéu i Amat, Villanueva i Puigblanch, mentre que vindicà R. Llull i R. Sibiuda. Abans de publicar aquesta obra guanyà (1878) la càtedra de literatura espanyola a la Universitat de Madrid; inclogué en el programa les literatures hispanoamericana, catalana i portuguesa.
La seva extensa obra historiogràfica i filològica fou fonamental en la definició de la identitat espanyola de matriu castellana. El seu abrandat nacionalisme espanyol li hi feia veure un encuny consemblant, provinent, segons ell, del “geni de la raça” operant damunt la tradició romana i cristiana. Bé que políticament s’autodefinia com a “tradicionalista”, no s’afilià ni als carlins ni als integristes, entre els quals tingué tants enemics com entre els krausistes. Afiliat a la Unión Católica de Pidal i Mon, el 1883 fou diputat liberal conservador per les Balears, on pronuncià el seu bell discurs sobre R. Llull (1884) i es feu amic dels dos Alcover i de J. M. Quadrado, els papers del qual passaren també a la seva biblioteca.
El 1891 fou elegit diputat per Saragossa, i des del 1893, senador, de primer per la Universitat d’Oviedo —fent-li costat Clarín, amb el qual, com també amb Galdós, mantingué una franca amistat, malgrat llurs disparitats ideològiques—, i des del 1899 per l’Academia Española, a la qual havia entrat el 1881, amb un discurs sobre La poesía mística en España, que s’obre amb Llull i es clou amb Verdaguer. Els principis defensats en el discurs d’ingrés a l’Academia de la Historia, De la historia considerada como obra artística (1883), informen tota l’obra que llavors preparava, potser la cabdal de totes, la Historia de las ideas estéticas en España (cinc volums, 1883-91), bé que no li manquen ni exageracions nacionalistes ni alguna lectura i algun comentari apressats. Tot d’autors catalans hi són presents, particularment R. Llull, A. Marc, R. Sibiuda, J. L. Vives, A. de Capmany i els jesuïtes exiliats. Els dos volums finals, sobre l’estètica alemanya, anglesa i francesa, representen una vistent superació del seu nacionalisme inicial.
Aquesta Historia de las ideas... no era encara acabada que ja començà la monumental edició de les Obras de Lope de Vega (15 volums, 1890-1913) i l’Antología de poetas líricos castellanos (13 volums, 1890-1908) —amb pàgines encara ara vàlides sobre la cort d’Alfons IV de Catalunya-Aragó i sobre la poesia de Boscà—, a la qual seguí l’Antología de poetas hispanoamericanos (quatre volums, 1893-95). Director de la Biblioteca Nacional des del 1898, inicià només la publicació de la seva Bibliografía hispano-latina clásica i redactà els Orígenes de la novela (quatre volums, 1905-15), obra que conté remarcables estudis sobre Llull i Turmeda, el Curial i el Tirant.
Segons ell mateix declarà, la música era un dels pocs camps de les humanitats que no li despertaven un interès especial i dels quals no posseïa uns coneixements aprofundits. Malgrat això, inclogué nombroses referències sobre teòrics i tractadistes musicals dels segles XVI al XVIII en la seva Historia de las ideas estéticas en España. Com ell mateix reconeix, la totalitat de la documentació i les opinions sobre la temàtica musical procedeixen de Francisco Asenjo Barbieri, que hi col·laborà estretament.
La relació amb la llengua catalana i el catalanisme
Valorà públicament el nou ús literari de la llengua catalana i més concretament la qualitat literària de l’obra de poetes com Verdaguer i de narradors com Oller. Per això ha estat considerat, sense distincions, com a catalanòfil, sobretot des del seu discurs de gràcies, en català, als Jocs Florals del 1888.
Tanmateix, era decididament contrari al catalanisme polític i mirà amb reticència la seva evolució, que considerava —en la línia de Francisco María Tubino i d’altres escriptors castellans— una seqüela espúria de la Renaixença, que hauria hagut de ser exclusivament literària. S’hi referí amb duresa de manera privada, en tant que «aberración puramente retórica», que «debe ser perseguido sin descanso, porque puede ser peligroso si se apoderan de él los federales como Almirall, que ya han comenzado a torcerle y a desvirtuar el carácter literario que al principio tuvo».
Defensà, d’altra banda, l’ensenyament superior de la literatura catalana, així com el de la literatura hispanollatina, de les literatures hispanosemítiques i de la literatura galaicoportuguesa. L’interès literari i cultural dels autors, però també els propis interessos, o conviccions, ideològics, expliquen l’atenció prestada, per rebuig o per afinitat, a escriptors i pensadors medievals i moderns (Llull, Arnau de Vilanova, Sibiuda, Turmeda, Curial, Tirant, Vives, Masdéu, Fèlix Amat, Capmany, Puig i Blanch) o contemporanis, com Pere Mata, Marià Cubí o Josep Miquel Guàrdia, en el context de l’heterodòxia; o, per la qualitat poètica, dins el classicisme, a Manuel de Cabanyes, Josep Lluís Pons i Gallarza o Miquel Costa i Llobera, i, dins l’àmbit de la mística i l’èpica, a Jacint Verdaguer, o, per proximitat ideològica global, a Manuel Milà i Fontanals, Josep M. Quadrado, Teodor Llorente, Josep Coll i Vehí i Francesc Xavier Llorens i Barba.
Deixà encertades semblances literàries de Milà, Llorens, Coll i Vehí, Quadrado i V. Llorente, i mantingué una continuada correspondència amb molts escriptors de tots els països de llengua catalana, la qual ell considerà sempre una sola llengua, i ben diferenciada de la provençal.
Bibliografia
- Artigas, M. i Sánchez Reyes, E.: Catálogos de la biblioteca de Menéndez Pelayo. Santander, 1957, Sociedad Menéndez Pelayo.
- Diversos autors: Conferencias pronunciadas con motivo del centenario de Marcelino Menéndez y Pelayo. 2 vol. Barcelona, 1956, Universitat de Barcelona.
- Diversos autors: Menéndez Pelayo: hacia una nueva imagen. Santander, 1983, Sociedad Menéndez Pelayo.
- Fernández Lera, R. i Rey Sayagués, A. de: De re bibliographica. Menéndez Pelayo y su Biblioteca. 3 vol. Santander, 2006, Biblioteca Menéndez Pelayo
- Juretschke, H.: Menéndez Pelayo y el romanticismo. Madrid, 1956, Editora Nacional.
- Moll, F. de B.: “Menéndez Pelayo i la llengua catalana”, dins DIVERSOS AUTORS: Cap d’Any. Raixa. 1957. Palma de Mallorca, 1957, Moll, p. 137-153
- Revuelta Sañudo, M.: “Prólogo”, dins Menéndez y Pelayo, Marcelino: Epistolario. Vol. I. Madrid, 1982-1991, Fundación Universitaria Española, p. 9-39
- Revuelta, M.; Fernández, R. i Rey, A. del: Catálogo-inventario de los manuscritos y papeles de la biblioteca de Menéndez Pelayo. 2a part. Santander, 1994, Sociedad Menéndez Pelayo.
- Rubió i Lluch, A.: En Menéndez Pelayo i la cultura catalana, 1912, Barcelona, IEC.
- Rubió i Lluch, A.: Discurso en elogio del Dr. D. Marcelino Menéndez y Pelayo. Barcelona, 1913, Universitat de Barcelona.
- Simón Díaz, J.: Estudios sobre Menéndez y Pelayo. Madrid, 1954, Instituto de Estudios Madrileños.
- Siguan, M.: “Cataluña en la vida de Menéndez Pelayo”. Boletín de la Biblioteca de Menéndez Pelayo, XXV/1, 1949, p. 5-49.