Vida i obra
Feu estudis de física i de filosofia. Fou un dels fundadors de la Societat Filosòfica, on llegí poemes en castellà. Ja el 1838 havia traduït al català Gli animali parlanti de Casti, que restà inèdita i s’ha perdut, i aquest mateix any publicà a El Guardia Nacional, amb el pseudònim d’Un Taberí, una carta en prosa i un romanç en defensa d’un ús públic concret de la llengua catalana. El 1839 publicà Llàgrimes de la viudesa, evocació de la mort de la seva esposa en poemes amb influències de la tradició barroca i neoclàssica i amb elements de possible procedència romàntica, i el mateix any, al Diario de Barcelona, el poema La nina de port, en resposta a les composicions del Gaiter del Llobregat Joaquim Rubió i Ors, i, ja pòstumament, d’altres de devers el 1844 d’influència més clarament romàntica (com La lluna), al Calendari Català. Una composició seva fou recollida per Antoni de Bofarull a Los trobadors nous (1858).
Participà en la versió castellana del Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839; segona edició, 1842-48), i potser intervingué en la traducció de La Fuggitiva, de Grossi.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on el 1845 llegí la traducció catalana del primer cant de La Gerusalemme liberata, de Tasso. Fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1862.
Bibliografia
- Alegret, J. (1973): “Tres textos polèmics, reivindicadors de la llengua catalana, publicats el 1838 a El Guardia Nacional”, dins Diversos autors: In memoriam Carles Riba (1959-1969). Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 15-25.
- Mas i Vives, J. (1995): “Miquel Anton Martí i la traducció de La fuggitiva”. Els Marges, 53, p. 71-76.