Vida i Obra
Ingressà (1334) al convent de dominicans de Girona, on estudià sota la direcció de Dalmau Moner (de qui escriví una biografia, que publicà Diago el 1599), es doctorà en teologia a París (1352) i tornà a Barcelona.
De caràcter enèrgic i intransigent, s’oposà enèrgicament al lul·lisme des que fou nomenat inquisidor general de la corona catalanoaragonesa (1356), raó per la qual trobà l'oposició de Pere III. Fou deposat el 1360 pel capítol general de Perpinyà per la seva implicació en el procés contra el beguí Nicolau de Calàbria.
Elegit vicari general de l’orde de predicadors (1362), aquesta darrera elecció trobà l'oposició de Pere III, entre d'altres, i fou invalidada per Urbà V, per considerar que era incompatible amb el càrrec d'inquisidor general. De nou com a inquisidor general (1366), afrontà obertament els lul·listes, sobretot arran del seu famós tractat Directorium inquisitorum, i començà a perseguir-los i aconseguí dues butlles papals ordenant una recelosa revisió de l’obra lul·liana (1372). La influència exercida per Pere III de Catalunya-Aragó sobre Roma a partir del 1376, permeté que no reeixissin les condemnes, i comportà l’exili d’Eimeric.
Retirat a Avinyó, entrà al servei dels papes Climent VII i Benet XIII i esdevingué el teòleg oficial de la cúria i defensor de la concepció teocràtica del poder eclesiàstic, en connivència amb els pontífexs avinyonesos. Atacà amb energia astròlegs, nigromàntics i alquimistes, com també els joaquimistes i espirituals.
De retorn de l’exili, el 1381, tornà a ser nomenat inquisidor general i desfermà nous atacs contra el lul·lisme a les ciutats de Barcelona i València, on pretenia investigar per heretgia tots els habitants de la ciutat i intentà processar, sense èxit, Vicent Ferrer. Aquests fets obligaren el rei Joan I a expulsar-lo, el 1393. Es refugià novament a Avinyó fins el 1397, any en què tornà al convent de Girona, on morí dos anys després.
Deixà escrits més de trenta tractats, entre els quals cal destacar el Dialogus contra lullistas, que fou traduït al català per Jaume de Puig, i el Tractatus contra doctrinam Raymundi Lulli. La seva obra més famosa, però, és el Directorium inquisitorum.
El Directorium inquisitorum
Es tracta d’una exposició estructurada de la doctrina i del procediment de l’ofici inquisitorial, dirigida als seus col·legues per tal que exercissin amb zel i competència la seva tasca. Inclou un índex de vint obres de Ramon Llull denunciades per ell com a herètiques i contra les quals aconseguí una butlla condemnatòria, considerada pels lul·listes com a falsa.
És dividit en tres parts: una exposició dels principals articles de la fe catòlica; una recopilació de les decretals papals, decisions conciliars i constitucions imperials contra els heretges, els jueus i els infidels, així com glosses de diversos documents; i un afegit original seu, on tracta del procés d’inici, desenvolupament i conclusió de les causes per heretgia.
Fou escrit a Avinyó el 1376, editat cinc vegades al segle XVI i profusament difós. La primera edició, en impremta, es feu a Barcelona, i tingué una ràpida i extensa difusió per altres països. En vista del seu èxit, Francisco Peña, doctor en dret canònic i teologia, la reimprimí a Roma l’any 1558, afegint-hi els seus comentaris tècnics. Aquesta darrera obra fou publicada al segle XX per Muchnik Editores.
Bibliografia
- Eimeric, N.; Peña, F.: El manual de los inquisidores, Barcelona, 1996, Muchnik Editores).
- GRAHIT, E.: Catalans il·lustres. L’inquisidor Fray Nicolás Eymerich, Girona 1878.
- Perarnau i Espelt, J.: El Cisma d’Occident a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Barcelona, IEC, 1979.
- Perarnau i Espelt, J.: “Tres nous tractats de Nicolau Eimeric”. Revista Catalana de Teologia, 4, 1979.
- Perarnau i Espelt, J.: “El Tractatus brevis super iurisdictone inquisitorum contra infideles fidem catholicam agitantes de Nicolau Eimeric”. (Edició i estudi del text). Arxiu de Textos Catalans Antics, 1, 1982.
- Perarnau i Espelt, J.: “De Ramon Llull a Nicolau Eimeric. Els fragments de l’Ars amativa de Llull, en còpia autògrafa de l’inquisidor Eimeric integrats en les cent tesis antil·lulianes del seu Directorium Inquisitorium”. Arxiu de Textos Catalans Antics, 16, 1997.
- Robles, L.: Escritores dominicos de la Corona de Aragón (siglos XIII-XV). Salamanca, Impr. Calatrava, 1972.
- Roura i Roca, J.: Posición doctrinal de Fr. Nicolás Eymerich, O.P., en la polémica luliana. Girona, CSIC / Patronato de la Excma. Diputación Provincial de Gerona, 1959.