tsunami

m
Geografia
Geologia

Vista aèria de la platja de Kalutara (Sri Lanka), desapareguda sota les aigües, poc després del tsunami del 2004

Digital Globe (CC BY-SA 2.0)

Onada de gran potència destructiva, produïda per un moviment sísmic submarí, que assoleix una alçada gegantina en arribar a la platja i és pròpia, sobretot, de l’oceà Pacífic.

El 26 de desembre de 2004 tingué lloc el que ha estat el tsunami més catastròfic conegut. El terratrèmol que el produí tingué l’epicentre a l’oceà Índic, a uns 160 km de distància de la costa occidental de l’illa de Sumatra (Indonèsia), a la regió d’Aceh, i a uns 30 km del fons marí. La magnitud fou estimada entre els 8,6 i els 9,3 graus en l’escala de Richter. El sisme, que durà uns deu minuts (lapse excepcionalment llarg si hom té en compte que la durada habitual sol ser inferior al minut), es produí quan prop de 1.200 km de línia de falla es desplaçaren uns 15 m en la zona de contacte entre dues plaques tectòniques. Després del sisme inicial, durant les hores següents tingueren lloc moviments secundaris, alguns dels quals arribaren a una magnitud 8. Pel nombre de víctimes mortals i la magnitud de la destrucció estimats, els països més afectats foren Indonèsia (uns 127.000 morts, 37.000 desapareguts i més de mig milió de desplaçats), Sri Lanka (més de 38.000 morts, 5.000 desapareguts i prop de mig milió de desplaçats) i l’Índia, especialment els estats de la costa sud i els arxipèlags de Nicobar i Andaman (16.000 morts, 5.000 desapareguts i 380.000 desplaçats). D’altra banda, en molts d’aquests estats, la destrucció de les infraestructures, el cost de la reconstrucció i l’impacte econòmic general van requerir ajut internacional massiu.

El 28 de març de 2005 tingué lloc un segon tsunami a pocs quilòmetres al nord de l’illa de Nias, prop de la costa occidental de Sumatra. De magnitud inferior (8,6 graus en l’escala de Richter), aquest segon tsunami devastà l’illa per segona vegada i causà més d’un miler de morts. Afectà també Sumatra, Tailàndia i Malàisia, i fou percebut fins a l’Índia i Sri Lanka. Per la proximitat en l’espai i el temps, els sismòlegs han debatut si aquest tsunami fou un perllongament del del desembre del 2004, o bé si aquest en fou el desencadenant.

L’11 de març de 2011 es produí el següent tsunami de més grans proporcions de la història recent. El causà un terratrèmol d’intensitat 8,9 en l’escala de Richter a l’oceà Pacífic a uns 70 km de la costa nord-oriental de l’illa de Honshū (Japó). En algunes zones, el mar arribà a penetrar fins a 8 km a l’interior, i destruí la totalitat o gran part de diverses ciutats (Sendai, Rikuzen-takata, Kesennuma, Minamisanriku). El nombre de víctimes mortals se situà al voltant de les 20.000, xifra relativament baixa gràcies a l’adequació del país a la freqüència d’aquests fenòmens, però els danys foren una veritable catàstrofe econòmica i humanitària: prop de mig milió de persones es quedaren sense llar i les infraestructures sofriren una devastació sense precedents. Agreujà, a més, la situació, l’afectació de dues centrals nuclears de la localitat costanera de Fukushima, fet que provocà una important fuita de material radioactiu. Fou l’accident més greu en aquesta mena d’instal·lacions després del de Txernòbil (Ucraïna). El tsunami afectà una vintena d’estats costaners del Pacífic, fins a la costa occidental de Nord-amèrica.   

Des del devastador tsunami del 2011, diversos episodis han evidenciat la recurrència i gravetat d’aquest fenomen natural, especialment a l’Anell de Foc del Pacífic. Els tsunamis posteriors han estat causats per terratrèmols submarins, erupcions volcàniques i esfondraments del fons marí. Entre els més destacats, amb impactes diversos en infraestructures i poblacions costaneres, hi ha el tsunami de les illes Salomó (2013), provocat per un terratrèmol de magnitud 8; el de Xile (2015), generat per un sisme de 8,3 prop d’Illapel, que provocà l’evacuació de milers de persones i onades de fins a 4,5 metres; i el de Nova Zelanda (2016), que tingué lloc a conseqüència d’un terratrèmol de magnitud 7,8 en l’escala de Richter, a Kaikoura. El 2018, Indonèsia patí dues tragèdies per tsunami: la de la ciutat de Palu, per un tsunami ràpid i inesperat, originat per un terratrèmol de magnitud 7,5, amb més de 4.000 morts; i la del tsunami causat pel col·lapse parcial del volcà Anak Krakatoa, que provocà centenars de víctimes. El 2022, l’erupció del volcà submarí Hunga Tonga–Hunga Haʻapai generà un tsunami global que afectà especialment l’arxipèlag de Tonga i altres zones del Pacífic, incloent-hi el Perú i la costa oest dels EUA. Finalment, el 3 de novembre de 2023, un terratrèmol de magnitud 7,7 a les illes Salomó originà un tsunami que provocà evacuacions i danys materials, tot i que amb un impacte humà relativament limitat.