Vida i obra
D'origen humil, estudià a l’Escola Pia —entorn de la qual s’agruparen els escriptors romàntics valencians—, hi ingressà com a religiós l’any 1827 i hi pronuncià vots solemnes (1829). Hi conegué Pasqual Pérez i Joan Arolas, el qual l’inicià en la literatura. Abandonà el convent l’any 1837.
De tendència romàntica i liberal, es relacionà amb el nucli de l’editor Marià Cabrerizo (per al qual traduí novel·les romàntiques) i del Liceo Valenciano. S’enrolà en la milícia nacional, lluità en la guerra i, poc després, aconseguí una plaça de professor a Ontinyent. Com a secretari del marquès de Bellisca, el 1838 feu un viatge de vuit mesos per Europa, i a París conegué Chateaubriand i Hugo. Retornà a València i es reincorporà a la milícia. Aconseguí un treball d’empleat en la pagadoria militar.
Es comprometé amb la causa liberal progressista i es dedicà al periodisme i a la política. Fou redactor, amb Josep Maria Bonilla, d’El Cisne, i col·laborà en el Diario Mercantil de Valencia, La Tribuna, El Fénix i La Corona de Aragón (el 1854 en fou nomenat corresponsal a València). Entre el 1840 i el 1843 prengué part en diverses accions polítiques dels progressistes, fins que se’n desenganyà.
El seu liberalisme mai no fou una ideologia ben definida: se centrà en un progressisme de tarannà republicà i acabà desenganyat. Apostà per la unitat de tots els liberals després de la guerra carlina, una causa impossible. El seu idealisme el feu poc realista. Simpatitzà amb les classes populars, però les veia manipulables pels poderosos. Formà part de la Junta de Salvació Antiesparterista (1843), aviat controlada pels moderats. La victòria d’aquests no li impedí de guanyar (1847) la càtedra d’història a l’institut d’ensenyament secundari de València, ni de ser nomenat cronista de la ciutat (1848). Des d’aleshores, s’allunyà de la política i es refugià en la docència, la literatura i l’erudició. El 1868 fou nomenat director de l’institut i ocupà interinament la càtedra d’història d’Espanya de la Facultat de Lletres, però finalment romangué a l’institut. Publicà poesies, novel·les històriques i monografies diverses on destaquen els treballs de geografia i història. Nomenat membre de la junta cantonal l’any 1873, no volgué acceptar el càrrec i fugí de València. Fou jutjat per un consell de guerra, que l’absolgué.
Visqué la revolució burgesa i llurs transformacions, com evidencia a Memoria para el Ensanche de Valencia (1856), on dibuixà els canvis de la ciutat viscuts per la seva generació: el desenvolupament de les arts, la indústria, el comerç i l’agricultura comercial; la construcció del ferrocarril; la millora del port i nombroses obres públiques, i l’aparició dels teatres, periòdics, centres d’ensenyament i les càtedres de sabers útils. Afirmà que la transformació es feu en un “instant”: «un instante es en la gran vía de los siglos, el corto espacio de dieciséis años o poco más, transcurridos desde que empezaron estas obras de tanta utilidad como magnificencia».
La seva obra més cèlebre és Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia (1845-47; reeditada amb el títol Historia del País Valenciano, 1980), una síntesi de la història regional que superà la manera de fer història dels erudits del segle anterior, basada en el recull crític i documentat de notícies aïllades, sense fil interpretatiu ni propòsit de relacionar esdeveniments. Boix proposà una visió de conjunt guiada pels fets polítics. La seva síntesi abraça des de la fundació romana fins als seus dies. Incideix, sobretot, en l’anàlisi de la història més recent, que interessava a la seva generació i la que destacava la participació valenciana en la revolució espanyola. Volgué emfatitzar aquest aspecte definint la ciutat i el regne com a un teatre privilegiat i decisiu de la transformació «que ha sufrido la Nación desde principios del siglo actual». Hi desfilen fets, personatges i opinions que impulsaren el procés polític liberal, ordenats cronològicament i valorats des de la seva perspectiva, tot atenent les conveniències polítiques del moment. Dedica la meitat dels tres volums a l’estudi dels fets entre el 1808 i el 1843, basant-se, sovint, en cròniques i memòries de l’època i usant la premsa com a font. Ara bé, el seu “esperit provincialista” (federal) i la “veneració per les glòries” de la seva terra, el portaren a convertir l’obra en una visió de conjunt. Boix volgué deixar testimoni de què significà la dominació romana, el pas dels visigots, dels musulmans, l’obra “gegantina” de Jaume I, la maduresa de l’època foral i les seves institucions, esdeveniments i personatges, la “traïció” de l’abolició dels furs per Felip V, la recuperació de l’ànima popular que significà l’alçament contra Napoleó i la participació valenciana en la guerra d’Independència. La seva intenció era demostrar als contemporanis que València, ciutat i regne, tenia una identitat dins de l’Estat espanyol. A més de la part expositiva i interpretativa, el cronista hi afegí annexos: transcripcions epigràfiques, descripcions de monedes, reproducció de documents i biografies de personatges cèlebres.
No fou un historiador rigorós ni imparcial. Concebia la història com una successió de fets memorables i d’accions heroiques, on prenien rellevància els personatges, les institucions, les guerres i, no cal dir, el «carro sangriento de la revolución» que ha fet el poble. El poble, malgrat ser dipositari d’una mena d’esperit, és una massa ignorant a la qual interessos mundans dels poderosos enganyen i manipulen fàcilment. Com a bon romàntic, considerava que la història la feren els herois (Jaume I, Pere el Gran, Roger de Llúria, Alfons el Magnànim), homes amb capacitat per a arrossegar rere seu el poble cap a un futur millor i fer evolucionar la seva ànima.
L’obra de Boix entroncà la passió “historicista” i romàntica amb la renovació de la història local i regional feta a l’Espanya liberal. Mentre l’Estat se centralitzava i s’assumia el principi unitari, rebrotà una història local i regional complementària, sense pretensions nacionalistes, que volgué donar entitat i llustre a les províncies, les ciutats i els pobles importants. Boix en fou, sens dubte, un dels pioners.
Aquestes idees també aparegueren altres obres seves, com Apuntes históricossobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia (1855), i a les novel·les històriques El Encubierto de Valencia (1852), La campana de la Unión (1866) i Omm-al-Quiram o la expulsión de los moriscos (1867).
En català publicà alguns miracles, entre els quals Els bandos de València (1855), Els òrfens de Sent Vicent (1860) i El metge prodigiós (1861), i composicions poètiques, que signà com Lo Trobador del Túria. Víctor Balaguer, cronista de Barcelona, amb qui mantingué una estreta relació, l’inclogué a Los trobadors moderns. Amb Víctor Balaguer i Jerónimo Borao, historiador aragonès (tots tres fundaren el periòdic La Corona de Aragón), i participà en els Jocs Florals amb poesies escrites en català signades també amb el pseudònim Lo Trobador del Túria. Membre del consistori dels Jocs Florals de Barcelona L’any 1877 feu el discurs de gràcies dels Jocs Florals de Barcelona, i donà suport a Constantí Llombart i els seus amics en la iniciativa de fundar Lo Rat Penat (1878), que presidí honoràriament.
Els erudits del final del segle XIX i començament del segle XX, l’anomenada escola històrica valenciana, imitaren el seu plantejament a l’hora d’escriure històries locals, però, en general, aquests historiadors, burgesos i conservadors, se’n distanciaren políticament. Potser apuraren el mètode d’investigació, però no la imparcialitat que reclamaven per a les seves obres i que negaren a Boix. Ara bé, fins els anys seixanta del segle XX no es feu cap altra síntesi d’història del País Valencià de l’envergadura de la de Boix.
Entre la seva bibliografia també destaquen: Sistema penitenciario del Presidio Correccional de Valencia (1850), Valencia histórica ytopográfica (1862-63), Memoria histórica de la inundación de la Ribera deValencia. 4 y 5 de noviembre 1864 (1865) i Obras literarias selectas (1880).
Bibliografia
- Baldó Lacomba, M. (2001): “Profesores de la facultad de filosofía y letras de Valencia, 1857-1900”, Colegios y universidades. Del antiguo régimen al liberalismo. Mèxic.
- Dechent, F. (1880): “Vida de don Vicente Boix”, Obras literarias selectas. València, Teodoro Llorente i Cia, eds.
- Escrivà, V. (1988): “Vicent Boix i Ricart (1813-1880): les bases del folklorisme renaixentista valencià”, dins Manent, A.t i Massot i Muntaner, J. (ed.): Miscel·lània Joan Gili. Barcelona, PAM, p. 227-257
- Llorens, V. (1954): Liberales y románticos. Colegio de México.
- Martínez Bonafé, A. (1985): Ensenyament, burgesia i liberalisme. L’ensenyament secundari en els orígens del País Valencià contemporani. Diputació Provincial de València.
- Ortega de la Torre, E. (1987): Vicent Boix. Aproximació biogràfica al romanticisme valencià. València, Institució Alfons el Magnànim.
- Querol Roso, L. (1951-1953): “Vicente Boix, el historiador romántico de Valencia”. Anales de Cultura Valenciana, XIXXXI.
- Ruiz Torres, P. (1980): “Introducción”, Historia del País Valenciano, 6 vol. Barcelona, Planeta, vol. 1, p. 5-14.
- Sanchis Guarner, M. (1978): El sector progressista de la Renaixença valenciana. València, Institut de Filologia Valenciana / Universitat de València.
- Sebastià Domingo, E. (2001): La revolución burguesa. La transición de la cuestión señorial a la cuestión social en el País Valenciano. València, Instituto de Historia Social.