Vida
Fill d’un metge d’ideologia liberal avançada, que morí quan ell era infant. Obtingué el grau de batxiller en dret (1844) a la Universitat de Barcelona, però no continuà els estudis i es dedicà a la literatura i al periodisme. Aquesta decisió i la seva ideologia política provocaren la ruptura amb la seva mare, que el desheretà.
Balaguer s’havia proposat imposar-se com a escriptor i desplegà una intensa i diversificada activitat literària i periodística. S’inicià en la literatura escrivint drames històrics, segons el corrent romàntic de l’època representat per Jaume Tió i Noè i Antoni de Bofarull. L’any 1838, a catorze anys, estrenà la primera obra teatral, Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno, al teatre de la societat Liceu Filomàtic de Barcelona, i el 1843 Enrique el Dadivoso (en una de les representacions fou coronat solemnement a l’escenari). Seguiren altres obres, originals o adaptades, entre les quals són de destacar les que incorporaren temes de la història catalana, a la manera de Jaume Tió i Noè i Antoni de Bofarull (Vifredo el Velloso, 1848; Ausias March i Juan de Serrallonga, 1858, tema que novel·là l’any següent), o de la literatura universal, singularment el de Romeu i Julieta, que anys després incorporà al conjunt de l'obra Tragèdies.
La mort de Jaume Tió i Noè, el 1844, el posà al capdavant del romanticisme liberal. Balaguer mobilitzà un grup heterogeni d’escriptors locals i forans, en el qual destacaren algunes escriptores, sobre les quals escriví l'obra Pensil del bello sexo (1845). Balaguer, reivindicava de nou els valors romàntics de Victor Hugo i Alexandre Dumas i incorporava els d'Eugène Sue o de Venceslau Ayguals d’Izco. Visqué de la seva ploma i mai no abandonà el liberalisme progressista.
Formà part d’algunes societats i institucions acadèmiques. El 1853 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que abandonà el 1859 per dedicar-se plenament a la vida política, el 1840 participà en la fundació de la Societat Filomàtica, de finalitats literàries, artístiques i científiques i de la Societat Filharmònica i Literària de Barcelona, des de la qual fundà i dirigí la revista La Violeta de Oro (1851), des d’on reiterà la proposta feta anys abans per ell mateix i altres escriptors de tornar a celebrar jocs florals. Posteriorment ingressà a Real Academia de la Historia (1876) i a la Real Academia Española (1883).
Ràpidament assolí un protagonisme destacat en la vida literària barcelonina, i el 1846 es traslladà Madrid, on conegué nombroses personalitats.
Acabat el Bienni Progressista (1854-56), publicà el llibre La libertad constitucional (1857), aplec d’articles en què exposava la seva ideologia política.
Balaguer esmerçà grans esforços en la recuperació i l’organització dels Jocs Florals com a plataforma d'escriptors joves, i esdevingué un dels prohoms de la Renaixença. El 1859 s'organitzaren els primers Jocs Florals de Barcelona, i en fou un dels set primers mantenidors, el 1862 fou secretari, mantenidor el 1863 i el 1883 i president el 1868, en ocasió de la desena festa. El 1861 hi participà i fou proclamat mestre en gai saber.
Alhora, anava entrant en la política activa i en el món dels negocis, sobretot amb relació a la construcció de la xarxa de ferrocarrils. L’any 1865, pel fet d’haver intervingut en la conspiració del general Prim, s’hagué d’exiliar a França, i hi visqué fins al desembre del 1867. Durant aquest exili es dedicà a aplegar material sobre la història dels trobadors i començà a perfilar el concepte d’idea llatina i el d’una pàtria antiga a cavall dels Pirineus. Hi conegué els felibres provençals, que el reberen com a representant dels poetes catalans, feu amistat amb Frederic Mistral i fou designat vicepresident del Felibritge.
En triomfar la Revolució de Setembre, del 1868, des de les files del general Prim i de Sagasta s’establí a Madrid i s'incorporà a la maçoneria. Col·laborà amb diversos governs progressistes, fou diputat a Corts, de primer per Manresa i de seguida per Vilanova i la Geltrú, i senador vitalici. Formà part de la comissió de diputats que es traslladaren a Itàlia per comunicar al duc d’Aosta el seu nomenament com a rei d’Espanya. El relat d’aquest viatge quedà recollit en la seva obra Memorias de un constituyente.
Durant el regnat d’Amadeu I fou ministre de Foment i d’Ultramar diverses vegades, els anys 1871, 1872, 1874 i 1886-88.
En caure la primera república espanyola fou nomenat ministre d’ultramar, i ho tornà a ésser el 1886 en el govern Sagasta. Durant l'exercici del càrrec reà la Biblioteca de Ultramar, on hom havia de conservar els materials i els documents útils per a la història de les colònies espanyoles.
El 1884 —morta la seva muller i sense fills— fundà la Biblioteca Museu Balaguer, en un edifici de nova planta, a Vilanova i la Geltrú, la ciutat que l’havia elegit sempre, des del 1869, diputat a corts. Hi llegà la seva biblioteca, el seu abundós arxiu i la seva col·lecció de pintures, escultures i objectes orientals.
Durant els seus darrers anys, s'nstal·là a Madrid i s'integrà plenament en la vida oficial madrilenya, i s’anà allunyant de la vida política i literària del Principat. Tot i això, continuà escrivint en català poesia i teatre i intentà de fixar la seva posició davant les noves generacions amb el seu llibre El regionalismo y los juegos florales (1897).
El 1853 ingressà a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.
El periodista
El 1841 començà una continuada col·laboració en diaris i revistes de Barcelona —El Constitucional, El Popular, El Sol, Diario de Barcelona— i de Madrid —El Dómine Lucas, El Siglo Pintoresco, Semanario Pintoresco Español, La Iberia Musical y Literaria— i d’altres ciutats.
Entre el 1844 i el 1845, dirigí El Barcino Musical, El Catalán, La Ilustración, La Lira Española, i fundà El Laurel, El Genio, El ángel exterminador i La Lira de Oro, fundades per ell mateix, amb les quals defensava, si calia iniciant polèmiques amb altres mitjans, la bona consideració social de la literatura.
Després de l'estada a Madrid, tornà a Barcelona i col·laborà en les publicacions El Popular i La Antorcha. Fundà el diari El Catalán (1849) i la revista La Violeta de Oro (1851). L’entrada en el periodisme polític es produí durant el Bienni Progressista. El diari La Corona de Aragón que dirigí només del 1854 al 56, des d’on expressà la seva ideologia progressista avançada, combinada amb declaracions de fervent adhesió al passat nacional de Catalunya i exigint una descentralització per als territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa. Atacat com a propagador d’idees independentistes, hagué de matisar algunes de les seves afirmacions.
El 1856 abandonà aquest periòdic i creà El Conseller (1856-57), diari de títol català però redactat en castellà, bé que hi divulgà la seva primera poesia catalana, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Aquest diari també hagué de tancar per les dificultats posades per la censura governamental. El 1868 fundà el periòdic La Montaña de Montserrat.
Fou en aquests periòdics que concretà el seu ideari catalanista de reivindicació de la història de Catalunya des d'una perspectiva liberal i la seva idea de construcció d’una Espanya —i d’una Ibèria— plurinacional, impossible sense una Catalunya que havia de veure reconeguts certs drets històrics.
Amb motiu de la guerra italoaustríaca, es traslladà a Itàlia (1859) com a corresponsal d’el nou diari barceloní El Telégrafo. Les seves cròniques, plenes d’entusiasme per la causa italiana, foren aplegades en el llibre Mis recuerdos de Italia (1890), en el qual inclogué Cants d’Itàlia, poesies en català inspirades en aquella guerra.
L'obra literaria
Hi destacà pels seus poemes, les seves narracions històriques i llegendàries i les cròniques de viatges i d’actualitat, deutores del model adoptat per Pau Piferrer, i les cròniques de saló destinades a un públic femení, singularment les signades amb el pseudònim Julia al Diario de Barcelona.
Recollí bona part de l’obra dispersa o inèdita, entre moltes altres obres, a Flores del alma (1848), Conferencias de literatura (1851), Los frailes y sus conventos (1851), Cuatro perlas de un collar (1852), Recuerdos de viaje (1852, en dos volums), Junto al hogar (1852-53, en tres volums), Las flores (1853), Bellezas de la historia de Cataluña (1853), Guía de Montserrat y de sus cuevas (1857), Amor a la patria (1858, que incorporava els seus primers poemes catalans), Cuentos de mi tierra (1864).
De la seva producció dramàtica destaca Don Joan de Serrallonga, originalment en castellà (1858), i novel·lada en català en la versió que en feu Valeri Serra i Boldú (1868).
Escriví també en llengua catalana Los hereus de la forca (1866) i el 1857 havia publicat el seu primer poema en aquesta llengua, que adoptà com a idioma preferent per a la resta de la seva extensa obra poètica, que reflecteix tant l’experiència personal íntima com la literària i la política, amb la qual contribuí a fixar un conjunt de temes i de gèneres que giraven entorn dels signes i referents històrics i actuals més significatius de la Renaixença. De primer, sota el pseudònim de Lo Trobador de Montserrat, recollí els seus poemes en volum de manera regular fins al 1892 (Poesies catalanes). El recull titulat Esperances i records (1866) anava precedit d’uns Apuntaments i datos en què, amb motiu d’una aspra polèmica sostinguda entorn de les finalitats de la Renaixença, fa un balanç de la literatura catalana recent i hi defineix dues escoles, la conservadora i la progressista, contraposades.
A partir d’aleshores la seva dramatúrgia és exclusivament en català. Cal destacar-ne Tragèdies (1876), d’intenció culta, peces breus sobre els moments decisius d’algun personatge històric; Noves tragèdies (1879), més influïdes pel corrent romàntic, traduïdes a diversos idiomes; Les esposalles de la morta, on reprenia el tema de Romeo i Julieta; Lo guant del degollat; Lo comte de Foix i Raig de lluna. Obtingué l’èxit més ampli amb Los Pirineus (1893), drama aviat traduït al castellà, l’alemany, l’italià i l’occità, musicat per Felip Pedrell.
Recopilà encara la poesia castellana, sovint traduccions de l’obra catalana, a Obra poética (1880), de traduccions en prosa, Poesías (1889) i Celistias (1895).
Entre les seves obres també destaca la Reseña de la función cívico-religiosa celebrada en Barcelona el 15 de julio de 1857 para la traslación de las cenizas de Don Antonio de Capmany y de Monpalau, y su biografía (1857).
Traduí al castellà o arranjà novel·les i peces teatrals de D’Arlincourt, Dumas, Féval, Genlis, Lamartine i Sue, entre d’altres.
En diverses obres reivindicà, davant l’oblit i la distància, el seu paper polític i literari en la Catalunya del Vuit-cents. El 1889 publicà un volum titulat Añoranzas (1889), les obres completes, en 37 volums (1882-1899), i deixà inèdites unes memòries.
L'historiador
Durant els primers anys escriví obres de teatre que incorporaren temes de la història catalana, a la manera de Jaume Tió i Noè i Antoni de Bofarull: Juan de Padilla; el 1848, Vifredo el Velloso, 1848; Ausias March i Juan de Serrallonga, 1858, (tema que novel·là l’any següent),
El 1852 realitzà una primera aproximació sistemàtica al passat històric de Catalunya. Des de la càtedra d’història, inaugurada aquest anys, de la Societat Filharmònica i Literària de Barcelona, fundada el 1844, impartí un curs sobre la història de Catalunya titulat “Bellezas de la historia de Cataluña”, que el 1853 publicà ampliat en forma de llibre Bellezas de la Historia de Cataluña. Lecciones pronunciadas en la Sociedad Filarmónica y Literaria de Barcelona. A partir de llavors, desplegà una gran activitat com a conferenciant.
L'Ajuntament de Barcelona, en reconeixement dels seus treballs històrics, el nomenà cronista oficial, i, com a tal, publicà Jornadas de gloria, o Los españoles en África (1860, en dos volums).
Com a historiador no fou pas un investigador erudit, sinó un divulgador romàntic del passat històric de Catalunya; barrejava fets reals i llegendes, amb una forta intenció nacionalista. Igualment, la seva ideologia liberal i progressista marcava la seva interpretació històrica: lluny de ser nostàlgica o tradicionalista, estava inspirada en ideals liberals.
Les seves obres més ambicioses són Las calles de Barcelona (1865-66), Historia política y literaria de los trovadores (1878-79), Instituciones y reyes de Aragón (1896), i, destacadament, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-63), en cinc volums, que té l'antecedent en la seva obra Bellezas...
Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón és la seva obra més important en el camp de la historiografia. La intenció de Balaguer era donar a conèixer els fets de la història de Catalunya, tot aprofitant l’interès general que segons ell mateix existia en aquells moments a Catalunya pel seu passat. Però el seu escàs rigor documental el portà a barrejar fets històrics amb llegendes populars de poca fiabilitat, cosa que generà errors d’interpretació. Aquest fet, juntament, amb els excessos literaris de la seva obra, provocaren una allau de crítiques. Malgrat tot, l'obra tingué un ressò important i popularitzà molts episodis de la història de Catalunya (vg. historiografia romàntica) i té el mèrit de ser un intent pioner de construcció d’una història general del Principat.
Una de les constants de la seva obra fou la recuperació del passat català i espanyol en clau política presentista. D’aquí sorgiren molts dels seus errors d’interpretació històrica. També utilitzà el diari La Corona de Aragón com a òrgan d’una aliança entre progressistes avançats dels diferents regnes de l’antiga Corona d’Aragó, i clarament oposada a la centralització. Comptà amb la col·laboració de Jerónimo Borao a Saragossa i de Vicent Boix a València. Balaguer entenia la descentralització com una exigència del present, sense oblidar la referència a un passat d’independència política. El projecte de La Corona de Aragón s’ha d’emmarcar en el procés de construcció de l’Estat liberal i en la posició dels polítics i intel·lectuals progressistes de l’antiga Corona d’Aragó respecte al centralisme de l’Estat. Des de les planes d’aquest diari, Balaguer donà a conèixer l’ideal iberista de Sinibald de Mas, autor de La Iberia. Memoria sobre la conveniencia de la unión de Portugal y España.
Des del diari La Montaña de Montserrat mantingué una dura pugna politicohistoriogràfica amb els moderats sobre l’autèntica identitat i significació política del bandoler Serrallonga, ja que Balaguer el transformà en un cabdill polític en l’obra Don Juan de Serrallonga. Novela original (1858)
Publicà també l’antologia Los trobadors moderns (1859), rèplica a Los trobadors nous d’Antoni de Bofarull, elaborada en sentit més progressista.
Balaguer i la música
Escriví articles per a diferents revistes musicals, com La Iberia Musical y Literaria, El Barcino Musical i La Violeta de Oro.
El seu llarg poema Los Pirineus (1892) fou adaptat per Felip Pedrell a la forma de lied. També fou autor de la cantata El porvenir del genio (1847, musicada per Antoni Rovira), les sarsueles Los recursos del latín (1852, musicada per Demany de Shebrun) i La tapada del retiro (1853, musicada per Nicolau Manent). També escriví la romança ¡Acuérdate! (1890), a la qual posà música Fermín Álvarez. Les cançons del drama Don Joan de Serrallonga (1868) foren musicades per Nicolau Manent.
Bibliografia
- Velada musical y literaria celebrada el 18 de mayo de 1897 en obsequio á los autores de la trilogía Los Pirineos, Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid, Madrid 1897
- Balaguer, Víctor: Breves noticias acerca de un drama lírico del siglo XIII. Apuntes escritos para la Real Academia de la Historia y leidos ante la misma en la sesión del 24 de enero de 1879, Imprenta y Estereotipia de Aribau y Compañía (Sucesores de Rivadeneyra), Madrid, 1879.
- Capdevila, C.: “Les grans figures del renaixement de Catalunya. Víctor Balaguer”, Revista de Catalunya, vol. I, 1924, p. 576-592.
- Altés i Aguiló, F.X.: “Víctor Balaguer (1824-1901) i el Montserrat”. Serra d’Or, 505, 2002, p. 38-44.
- Cassany, E.: “El poeta sociable Víctor Balaguer a l’època d’El Genio”, dins Panyella, Ramon i Marrugat, Jordi (ed.): L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània. Barcelona, L’Avenç, 2006, p. 11-33.
- Comas, M.: Epistolari de Víctor Balaguer. Aproximació a un catàleg [1942-1970]. (Continuat en format electrònic i en línia). Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, 1986-1992.
- Comas, M.: “Josep Coroleu i Víctor Balaguer: la creació de la Biblioteca Museu Balaguer”, Plecs d’Història Local, 28, 1990, p. 36-39, dins L’Avenç, 139, 1990.
- Comas, M.: Víctor Balaguer i la identitat col·lectiva. Barcelona / Catarroja, Afers, 2008.
- Cuccu, M. i Palomas i Moncholí, J.: La Itàlia de Víctor Balaguer. Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, 2004.
- Diversos autors: “Víctor Balaguer”, dins Jorba, Manuel; Tayadella, Antònia i Comas, Montserrat (ed.): El Segle Romàntic. Actes del Col·loqui sobre el Romanticisme. Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, 1997, p. 417-528
- Diversos autors: Ultramar. Política de Víctor Balaguer i progrés per a Vilanova i la Geltrú. Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, 2000.
- Diversos autors: “Víctor Balaguer. Romàntic i liberal”. L’Avenç, 262, 2001, p. 17-75.
- Diversos autors: Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona, PAM, 2004.
- Ghanime, A.: Joan Cortada: Catalunya i els catalans al segle XIX, PAM, Barcelona 1995, p. 156-168.Grau, R.: “Víctor Balaguer i la cultura dels saltataulells”, L’Avenç, 262, 2001, p. 27-35.Miralles, E.: “Introducció”, dins Cartas a Víctor Balaguer. Barcelona, Puvill Libros, 1995, p. 9-95.
- Miralles, E.: “Víctor Balaguer: una biografia”, El segle romàntic. Actes del col·loqui sobre el romanticisme, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú 1997, p. 421-438.
- Palomas i Moncholí, J.: “Els liberals reformistes: Víctor Balaguer”, Barcelona. Quaderns d’Història, 6, 2002, p. 217-237.
- Palomas i Moncholí, J.: Víctor Balaguer. Renaixença, Revolució i Progrés. Vilanova i la Geltrú, El Cep i la Nansa, 2004.
- Quintana i Trias, Ll.: “Una proposta historiogràfica en pedra: Las calles de Barcelona de Víctor Balaguer”, dins Panyella, Ramon i Marrugat, Jordi (ed.): L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània. Barcelona, L’Avenç, 2006, p. 34-61.
- Soldevila, F.: “El centenari de Víctor Balaguer”, Revista de Catalunya, vol. II, 1925, p. 59-61.