L’origen dels conservatoris es remunta a les institucions benèfiques per a orfes que sorgiren als centres urbans d’Itàlia durant la Baixa Edat Mitjana. Impulsats en principi per mecenes o corporacions ciutadanes, a la llarga acabaren depenent totalment dels ajuntaments o del favor reial. Els infants acollits rebien instrucció, i entre totes les matèries impartides hi havia la música. A partir del final del segle XIV i fins a la primera meitat del segle XVII, la formació musical en alguns d’aquests centres anà guanyant pes i s’arribà a convertir en l’assignatura més important. Aquest és el cas dels ospedali de Venècia i, a Nàpols, dels conservatoris, mot aquest darrer que llavors era sinònim d’orfenat. Els concerts esdevingueren una molt bona font d’ingressos que ajudava a pagar les despeses de la mateixa institució. Els interns participaven en cerimònies religioses i civils o realitzaven importants concerts, sobretot per Pasqua, a les mateixes capelles del centre. La qualitat musical dels intèrprets era notablement alta, ja que l’aprenentatge musical era un element que acompanyava la formació de l’individu des de la primera infantesa. A la segona meitat del segle XVII i sobretot al XVIII, l’increment de recursos econòmics i del prestigi artístic permeté als ospedali i conservatoris contractar com a mestres músics professionals de gran categoria, com és el cas d’A. Vivaldi, que treballà a l’Ospedale della Pietà, a Venècia. La primera meitat del segle XVIII fou l’etapa de màxima esplendor d’aquestes institucions italianes, i el seu prestigi s’escampà per tot Europa. L’organització mantenia encara un caràcter molt gremial, amb el mestre de capella, que era el director del centre, i el professorat, encarregat d’ensenyar els alumnes dels cursos superiors, equivalents als oficials, els quals, al seu torn, instruïen els principiants.
A la darreria del segle XVIII començà la decadència d’aquests centres. Es pot atribuir a diversos motius, però un dels fets clau va ser el canvi radical que suposà l’entrada de les idees republicanes durant la conquesta napoleònica d’Itàlia el 1796. El poder de l’Església i d’altres institucions seculars, com ara les corporacions, els gremis o la noblesa, es veié fortament disminuït al mateix temps que es produïa un increment del poder de l’Estat. Molts centres i cases de religiosos foren clausurats i els que tornaren a obrir ho feren amb una nova organització dels estudis musicals, a imatge del llavors recentment fundat Conservatori de Música de París.
A França, el model italià de conservatori, però, havia estat present a les escoles privades de música i a l’École Royale de Chant, que, fundada a París el 1783 i annexa a l’òpera, oferia les matèries de cant, solfeig, declamació, gramàtica, clavicèmbol, acompanyament i dansa. Aquesta escola, subvencionada per la monarquia, fou dirigida per F.-J. Gossec i sobrevisqué fins el 1795, en què fou substituïda per l’Institut Nacional de Música. El mateix any, l’institut fou de nou reformat i donà pas al Conservatori Nacional de Música i Declamació, que B. Sarrette dirigí des del 1797 fins al 1814. La llibertat i la igualtat eren a la base d’un sistema educatiu que s’impartia en nombrosos conservatoris menors, disseminats pel territori i creats a imatge del de París. Era una estructura fortament centralitzada i que fugia del model italià. Per a ser admesos, els infants havien de tenir un mínim de vuit anys i un màxim de tretze i havien de demostrar que tenien aptituds per a la música. S’establiren tres períodes bàsics d’aprenentatge. Durant el primer s’aprenia solfeig, durant el segon execució instrumental o cant i durant el tercer s’adquirien els coneixements teòrics, històrics, acompanyament de cantants i les habilitats instrumentals més difícils. El model revolucionari de conservatori estatal, centralitzat, funcionarial i racional instaurat amb el Conservatori Nacional de Música i Declamació de París, sobrevisqué a les guerres i als diversos canvis polítics, i els conservatoris o institucions similars de nova fundació arreu d’Europa al llarg de la primera meitat del segle XIX el tingueren com a referència principal. Aquesta influència decaigué durant la segona meitat del segle XIX, però es mantingué en els països llatins, com Itàlia i Espanya.
Fou a partir de la segona meitat del segle XIX que, en general, els nous conservatoris o institucions similars adquiriren aspectes cada vegada més divergents del model parisenc, com és el cas de l’École Niedermeyer (1853) o la Schola Cantorum de París (1896), aquesta darrera amb V. d’Indy com a professor. A Anglaterra, l’equivalent de la Schola Cantorum de París fou la Church Choral Society and College of Church Music (1872), reorganitzada el 1875 com The Trinity College of Music. La Guildhall School of Music de Londres (1880) fou el primer conservatori anglès que depengué exclusivament de l’administració municipal i que volgué fer arribar la instrucció musical a les classes menys afavorides. Més tard, la National Training School of Music (1876) reservà un gran nombre de places gratuïtes per tal d’ampliar la base social dels seus estudiants. Tingué, però, greus problemes financers, i gràcies a les subvencions del príncep de Gal·les pogué continuar la seva tasca, amb el nom de Royal College of Music, a partir del 1883.
A Alemanya, fins al primer terç del segle XIX, l’ensenyament musical tenia lloc bàsicament en l’àmbit domèstic. Al començament d’aquesta centúria s’introduí l’ensenyament de la música a les escoles, sobretot de cant popular, tot entenent, segons l’ideari romàntic, que la seva música era un dels elements que definia l’essència del poble alemany. La professionalització de l’ensenyament musical, però, no trigà a aparèixer. El 1843 F. Mendelssohn fundà un conservatori a Leipzig, la primera institució alemanya feta a imatge del Conservatori Nacional de Música i Declamació de París. Poc després nasqué la Hochschule für Musik de Berlín, més tard la de Munic i, de mica en mica, altres ciutats anaren tenint les seves escoles de música. A més, algunes administracions locals, com ara la de Berlín, hi integraren, per exemple, cursos de formació de professors de música.
Un fenomen que es produí ja al segle XX fou el trencament de la dicotomia entre ensenyament general i ensenyament musical, i fou en alguns països de parla anglesa on tingué lloc més aviat. Als Estats Units o a Austràlia, per exemple, els conservatoris passaren de ser centres de formació de virtuosos a convertir-se en centres d’instrucció de professionals per a cobrir la gran demanda d’instrumentistes i professors de música. Això portà a integrar l’educació musical dins l’educació general, de manera que molts conservatoris aparegueren adjunts a universitats o com a departaments d’aquestes. Ben aviat aquest fenomen ja no fou exclusiu només de l’Amèrica del Nord o Austràlia, sinó que també es produí a la Gran Bretanya.
Als Països Catalans hi ha conservatoris en funcionament des del segle XIX. Els més notables són el Conservatori de Música del Liceu (1838), el Conservatori de Música de Barcelona (1886), el Conservatori de Música Joaquín Rodrigo de València (fundat el 1879 i que porta aquest nom des del 1991) i el Conservatori de Música de Badalona (1915).
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Perelló, Marià: Nuestros conservatorios de música: lo que son y lo que deberían ser, Martí Marí, Barcelona 1930