En essència es distingeixen de les altres només per la seva dedicació específica a la temàtica musical, entesa aquesta en tota la seva varietat, com per exemple música culta, música popular, música ètnica, jazz, pop, música antiga o música religiosa. També s’hi inclouen temes relacionats amb la investigació -musicologia i historiografia musical- i qüestions de caràcter pedagògic. Hi ha, o hi ha hagut, publicacions dedicades de manera molt explícita a determinats corrents estètics musicals i també a una figura concreta o a la tendència iniciada per aquesta figura. N’hi ha hagut de dedicades a gèneres o branques diferents, com ara òpera, música coral, música per a piano i altres instruments solistes o simfonisme, entre d’altres. També, a un àmbit geogràfic musical més o menys restringit o, ben altrament, obert a tot el món, en el sentit geocultural de l’expressió. Com tota publicació de qualsevol mena, una de les característiques fonamentals que ha de tenir la publicació musical és una periodicitat regular, prèviament establerta -diària, setmanal, bisetmanal, mensual, anual o altres-, i també la continuïtat.
Els estudis sobre la història de les publicacions musicals n’han fixat un gran nombre de tipus en funció dels components caracteriològics anteriorment apuntats i d’altres, com són les característiques de les empreses o dels nuclis intel·lectuals que les han promogut, la personalitat dels seus directors o l’àmbit específic de projecció. Fins a la primera meitat del segle XX, ha estat el món de la música culta que ha fornit el nombre més elevat de publicacions musicals, les quals han bastit un cos de contingut més substanciós i amb més transcendència. L’aparició de les publicacions musicals va estretament vinculada al procés de democratització i vulgarització de la vida musical, procés que tingué lloc al llarg del segle XVIII. Aquesta època visqué una gran eclosió de publicacions, amb el colofó inevitable de la Revolució Francesa i tot el context ideològic i de trasbalsament cultural que comportà, que obrí la possibilitat del gaudi de l’activitat musical a sectors cada vegada més amplis de la societat.
Això creà la necessitat d’establir uns mitjans de divulgació que permetessin fer arribar a les masses tota mena d’informació relacionada amb el fet musical. Tot plegat, a més, en un context en què la temàtica musical anava adquirint progressivament un protagonisme més destacat en les publicacions de contingut genèric i també en les dedicades a les altres arts -literatura, plàstica...-. En els seus orígens, les publicacions musicals i les característiques i els objectes dels seus nuclis promotors abraçaven un ampli ventall d’opcions. Un cas significatiu és el de les editorials de partitures, que d’aquesta manera disposaven d’un instrument idoni per a reforçar el seu negoci bàsic. Un referent il·lustratiu d’aquesta via és el de l’editora alemanya Breitkopf & Härtel de Leipzig, que publicà una de les revistes musicals alemanyes més importants, l'"Allgemeine musikalische Zeitung" ('Revista Musical General'), entre el 1798 i el 1848. Aquesta mateixa editorial creà la "Sammelbände der Internationalen Musikgesellschaft", que es publicà del 1899 al 1914.
Altres nuclis promotors de publicacions són les grans societats com la Societat Internacional de Música, fundada el 1899, que creà la "Zeitschrift der Internationale Musik-Gesellschaft" ('Revista de la Societat Internacional de Música') i l'"Acta Musicological". Butlletins de societats musicals d’àmplia representació han esdevingut, a més d’òrgans d’aquestes entitats, publicacions en el sentit explícit. A Catalunya resulta especialment significatiu el cas de la "Revista Musical Catalana", nascuda com a portaveu de l’Orfeó Català, però amb una clara voluntat de transcendir aquest estricte àmbit. L’havien precedit, amb menor ambició, les publicacions claverianes "El Eco de Euterpe" i "Aurora". Un altre referent és "Catalunya Nova", promoguda pel cor del mateix nom creat per Enric Morera. En alguna ocasió, han estat nuclis intel·lectuals, o fins i tot compositors, els impulsors de publicacions, amb el cas especialment destacat de Robert Schumann, que l’any 1834 fundà la "Neue Zeitschrift für Musik" ('Nova Revista de Música'), una altra de les revistes musicals germàniques destacades. Les publicacions musicals han acollit moltes vegades polèmiques d’una notable vivor, com per exemple la desfermada per l’influent crític musical Eduard Hanslick des de l’esmentada "Neue Zeitschrift für Musik", en defensa d’un ideari musical partidari de la música pura -centrada en la figura de Brahms-, en contra de la música de contingut explícit -amb el referent de Wagner-. A Catalunya destacà la polèmica entre Robert Gerhard i Lluís Millet apareguda en la "Revista Musical Catalana", el primer a favor dels postulats musicals avantguardistes, i el segon, defensor dels conceptes tradicionals.