Les espines verinoses són freqüents en diverses famílies d’elasmobranquis i d’osteïctis. En molts casos hi ha glàndules de verí secretores de toxines, capaces de produir trastorns greus en els humans; en d’altres, les toxines són produïdes per un epiteli glandular. En la fotografia veiem l’espina opercular de la rata (Uranoscopus scaber), que produeix un cert efecte tòxic, no comparable al d’altres famílies, com els escorpènids (les escórpores) o els traquínids (les aranyes).
Antonio Cruz.
Els uranoscòpids tenen una morfologia ben característica, especialment pel que fa al cap: gros i aplanat, recobert de plaques òssies espinoses, amb uns ulls relativament petits i de posició dorsal, com els orificis nasals, i una boca vertical i protràctil, que consta d’una mandíbula prominent munida de dents petites (bé que també hi ha dents al vòmer i als palatins). De l’húmer surten dues espines fortes a cada banda del cap, per damunt de l’opercle. La membrana branquiostegal és lliure i amb sis radis espinosos. La primera aleta dorsal és curta i espinosa; la segona, en canvi, és llarga i oposada a l’anal. Les pectorals són força desenvolupades i proveïdes de radis forts a la part ventral. A la Mediterrània només en viu una espècie, coneguda amb el nom de rata de mar.
La rata (Uranoscopus scaber) no té radis verinosos, però es defensa eficaçment amb les perilloses espines que té al cap. Bentònica, viu als fons tous de la plataforma continental. Noteu la característica boca súpera, i els ulls en posició dorsal.
Frieder Sauer / Bruce Coleman Ltd.
La rata (Uranoscopus scaber) pot atènyer una llargada màxima de 30 cm. Té el cap quadrangular, gros i d’aspecte rabassut. Les espines humerals són prou fortes i desenvolupades, però no s’ha demostrat que continguin un verí perillós. Les escates que revesteixen el cos, cicloides i molt petites, formen estries obliqües als flancs, però manquen a la part ventral. La línia lateral recorre el cos prop del dors. Els radis branquiostegals són rudimentaris i, d’altra banda, aquests peixos no tenen bufeta natatòria. L’aleta caudal és convexa i l’anal té els darrers radis més llargs que la resta. La boca consta d’un tentacle retràctil que s’insereix a la part anterior de la llengua. La fórmula de les aletes és D1 III-IV, D2 13-15 i A I+12-14. És una espècie estrictament bentònica i la seva morfologia constitueix una clara adaptació a aquest tipus de vida. Viu als fons fangosos d’entre 20 i 90 m, no gaire lluny de la costa, si bé també ha estat capturada a 350 m de profunditat. D’hàbits sedentaris i mal nedadora, viu colgada al fons, on s’enterra amb ràpids moviments de les aletes pectorals, i només deixa al descobert els ulls i el tentacle bucal, que manté immòbil per tal d’atreure les preses, les quals són ingerides amb una rapidesa sorprenent. Fonamentalment s’alimenta de peixos, però també ingereix crustacis. Es reprodueix a la primavera i a l’estiu. Els ous són pelàgics, grossos (d’1,6 a 2 mm) i presenten un reticle hexagonal a la superfície. En el moment de la desclosa, les larves fan de 3,5 a 4 mm i experimenten una metamorfosi que finalitza quan fan 50 mm de llargada, i aleshores l’animal adopta definitivament una vida bentònica. No es coneix amb exactitud l’existència de glàndules verinoses a les espines cefàliques, però quan és capturada es belluga violentament amb moviments laterals que poden produir ferides doloroses i que hi ha qui atribueix a l’existència d’un verí dèbil i poc perillós. Es captura amb arts de ròssec, tresmalls de fons i palangres. És força freqüent a les nostres llotges i la seva carn és apreciada per a fer sopa. Es distribueix per la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra; a l’Atlàntic colonitza des de Portugal fins al Marroc, on és poc abundant i es veu substituïda per altres espècies.