Durant aquest any, els Estats Units van viure fets que es podrien qualificar d'històrics, però també conflictes que semblaven que s'havien desactivat i que, contràriament, es van aguditzar i van ocupar una bona part del debat polític nacional. També en l'àmbit internacional, el país va veure com, en alguns casos, les relacions amb altres estats canviaven de forma sobtada en qüestió de mesos.
El president Barack Obama, en el darrer tram de la seva presidència, va aconseguir tirar endavant alguna de les seves promeses electorals encara pendents
© Official White House / Pete Souza
El president Obama va continuar protagonitzant iniciatives agosarades, seguint les que ja va anunciar al final del 2014, com l'aprovació de la reforma de la immigració (novembre) o la fi d'un dels darrers conflictes heretats de la guerra freda, el de Cuba (desembre). Aquest 2015, va impulsar la signatura de l'acord nuclear amb l'Iran (14 de juliol), que, com totes les anteriors, no va tenir l'aprovació d'importants sectors de la societat americana, ni, no cal dir-ho, del partit republicà. Tanmateix, Obama va aprofitar el darrer tram de la seva presidència per a utilitzar tot el seu poder institucional i legal per a aconseguir tirar endavant algunes de les seves promeses electorals encara pendents. Naturalment, això va ser possible, en gran part, per l'evolució relativament positiva de l'economia nord-americana, que va deixar enrere els anys més durs de la crisi. Amb una taxa d'aprovació del 49%, Obama es troba molt per damunt, en el mateix període del seu mandat, del que es trobava el seu antecessor, George W. Bush (32%), però lluny també de l'anterior president demòcrata, Bill Clinton (59%), tot i que aquest, però, va presidir en un context socioeconòmic molt diferent. I és que, si d'una banda es van aconseguir èxits innegables --reducció de l'atur (5,1%) i augment del consum, en gran part per la baixada dels costos del petroli, així com un dòlar fort, sobretot amb relació a l'euro--, també és cert que, de l'altra, les desigualtats salarials es van incrementar i els salaris es van congelar, fins al punt que hi ha assalariats que no poden arribar a final de mes, cosa que va donar lloc a mobilitzacions sindicals. A això, cal afegir-hi unes infraestructures deteriorades, uns costos sanitaris i socials creixents i un deute públic que, segons unes primeres estimacions, quan Obama deixi la presidència, al principi del 2017, serà d'uns 20 bilions de dòlars, el doble que quan va entrar a la Casa Blanca.
Al marge de l'economia, dues notícies van destacar pel seu impacte social. La primera va ser la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units, el 26 de juny, que declarava legal el matrimoni entre persones del mateix sexe, i en conseqüència declarava inconstitucionals les lleis estatals que el prohibien. D'aquesta manera la sentència va culminar un procés de més de quaranta anys d'activisme pel reconeixement d'aquest tipus de matrimoni, però alhora va generar una intensa frustració entre els qui s'hi oposaven. Aquesta decisió judicial va coincidir, en gran part, amb el canvi detectat en les enquestes, en què una majoria de ciutadans nord-americans (fins el 60%, segons algunes) se'n van mostrar partidaris.
L'altra polèmica que va travessar la societat americana va ser el rebrot, amb força, del conflicte racial, sobretot centrat en la mort de ciutadans afroamericans a mans de la policia o de la supremacia blanca. Si l'any 2014, la mort del jove Michael Brown, a Ferguson (Missouri), va tenir un ressò internacional, aquest 2015 les morts de Tony Robinson (6 de març), Meagan Hockaday (28 de març), Eric Harris (2 d'abril), Walter Scott (4 abril) i Freddie Gray (12 d'abril), i la massacre de l'església de Charleston (amb 9 morts, 17 de juny) i, encara, les morts de Jonathan Sanders (8 de juliol), Sandra Bland (13 de juliol), Samuel DuBose (19 de juliol), Jeremy McDole (23 setembre) i Jamar Clark (15 de novembre), van donar lloc a moments de molta tensió. Particularment, el cas de Freddie Gray va fer esclatar una protesta als barris més pobres de Baltimore que es va allargar fins al 3 de maig, i que va deixar 113 policies ferits i 486 detinguts. Si aquestes erupcions violentes no es van estendre més, va ser en gran part perquè, en molts d'aquests casos, els agents van ser castigats o cessats, en gran part arran de la divulgació dels fets a través de les xarxes socials, que constataven un ús indegut de les armes de foc o una violència física excessiva.
La violència també es va donar en nous casos de massacres col·lectives protagonitzades normalment per individus solitaris o grups petits i que fan revitalitzar el debat sobre la legalització o la restricció de l'ús de les armes. Així, al llarg de l'any, les tragèdies més destacades van ser les que es van produir a Tyrone, Missouri (8 morts, 26 de febrer); Waco, Texas (9 morts, 17 de maig); Chattanooga, Missouri (6 morts, 16 de juliol); Harris County, Texas (8 morts, 8 d'agost); Umpqua Community College, Oregon (10 morts, 1 d'octubre), a més de la de l'església de Charleston, a Carolina del Sud, i una de les més greus en la història del país, la que va tenir lloc el 2 de desembre al centre de serveis socials per a discapacitats de Sant Bernardino (Califòrnia), i que va provocar la mort de 14 persones i 18 ferits.
Donald Trump, un dels candidats republicans a la nominació per a les eleccions presidencials del 2016, va ser el centre mediàtic per les seves declaracions i crítiques als mexicans
© Michael Vadon
En l'àmbit polític, aquest any es van celebrar els primers debats de candidats a la nominació per a les eleccions presidencials del 2016. Sens dubte, va ser en el Partit Republicà on es va centrar gran part de l'interès, tant pel que fa al nombre de candidats (33) que es van presentar com, sobretot, per la personalitat d'un d'ells, el magnat Donald Trump, que va aconseguir no només polaritzar el debat, sinó també que les seves crítiques als mexicans, al mateix Govern mexicà i en general als hispans tinguessin un fort impacte internacional. D'entre els candidats republicans, els més destacats en les enquestes al final d'any van ser Trump, amb un suport mitjà del 29,85%, Ben Carson (21,21%), el senador Marco Rubio (10,87%), el també senador Ted Cruz (9,12%) i l'exgovernador Jeb Bush (6,20%), fill i germà d'anteriors presidents. Per la seva banda, la cursa per a la nominació demòcrata es va presentar molt més tranquil·la, bàsicament amb tres aspirants principals: Hillary Rodham Clinton, esposa de l'expresident Bill Clinton i secretària d'estat durant el primer mandat de Barack Obama, amb un suport mitjà del 54,43%, el veterà senador Bernie Sanders (30,43%), representant de l'ala esquerra dels demòcrates, i l'exgovernador Martin O'Malley (3,86%).
Pel que fa a les relacions internacionals, l'1 de juliol es van restablir oficialment les relacions diplomàtiques entre els Estats Units i Cuba. Prèviament, Cuba s'havia retirat de la llista de països que donen suport al terrorisme, i al mes de juliol es van obrir sengles ambaixades als Estats Units i a Cuba. Tanmateix, l'embargament a l'illa caribenya va continuar vigent, atès que només el pot eliminar el Congrés nord-americà i aquest, amb majoria republicana, s'hi va oposar fermament.
Al Pròxim Orient, Obama va haver de reaccionar a l'avenç de l'Estat Islàmic i va ordenar una campanya d'atacs aeris, per aturar-lo. Paradoxalment, la posterior intervenció russa ordenada per Putin va transmetre als ulls de la comunitat internacional una imatge de feblesa del president nord-americà. La situació a l'Iraq i a l'Afganistan tampoc no va aportar millors rèdits al president, el qual va haver d'anunciar que les tropes nord-americanes haurien de continuar a l'Afganistan fins el 2017.
Pel que fa a les relacions amb Rússia, aquestes van ser fredes al llarg de l'any, com ho van testimoniar el desplegament militar de l'OTAN pels països de l'Europa oriental i la situació a Ucraïna. El desenvolupament de maniobres militars de dimensions molt superiors a les habituals, tant de l'OTAN com de Rússia, va recordar els temps de la guerra freda. Això no obstant, l'impacte del terrorisme gihadista, especialment els atemptats a París i l'explosió d'un avió comercial rus damunt del Sinaí, va fer que a la darreria de l'any s'arribés a un consens al Consell de Seguretat de l'ONU per a declarar l'Estat Islàmic com un actor que calia neutralitzar.
Les relacions amb la Xina van continuar desenvolupant-se de manera pendular, amb episodis de proximitat comercial, però també d'allunyament, sobretot en l'àmbit militar i estratègic. En aquest sentit, va destacar la tensió que es va viure quan un vaixell militar nord-americà va entrar en una zona naval considerada exclusiva per Pequín, el mar del Sud de la Xina, àrea que enfronta els aliats de Washington, com les Filipines, Taiwan i Corea del Sud, amb la Xina, i on també Indonèsia, el Vietnam i, fins i tot, l'Índia tenen alguna cosa a dir. L'incident, que va passar a la darreria del mes d'octubre, va alertar sobre la creixent ambició naval de la Xina i va evidenciar la cada cop més important rellevància que els Estats Units donen al Pacífic i a l'Índic en la seva estratègia militar. Finalment, cal afegir que, pel que fa a les relacions amb Israel, l'acord amb l'Iran no va fer res més que refredar-les. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, és probablement un dels crítics més ferotges d'Obama, amb l'afegit que compta amb moltes complicitats al Congrés dels Estats Units.