Destrucció del temple de Bel a Palmira (Síria)
La guerra civil i regional que es lliura a Síria contra l'expansió de l'Estat Islàmic (EI) i entre els grups rebels i el règim de Baixar al-Assad va empitjorar al llarg de l'any. Al principi del gener, l'Observatori Sirià per als Drets Humans va informar que el 2014 va acabar amb més de 76.000 persones mortes en el conflicte sirià, 17.790 de les quals serien civils, i es va convertir en l'any més mortífer des que va començar el conflicte, l'any 2011.Entre els grups que lluiten a la guerra, les milícies kurdes i l'Exèrcit Lliure de Síria (ELS), opositors a Al-Assad, amb el suport dels bombardejos de la coalició internacional, van aconseguir alliberar al final de gener, després de 132 dies de setge, la ciutat de Kobane, a prop de la frontera amb Turquia.
D'altra banda, al març, una ofensiva de l'Exèrcit de la Conquesta (aliança sunnita d'islamistes i gihadistes, on s'integra Jabhat al-Nusra, filial siriana d'Al-Qaida) va expulsar les forces governamentals de la capital provincial d'Idlib, al nord-est, amb el suport de Turquia, l'Aràbia Saudita i Qatar. Idlib es va convertir en la segona província del país, després d'AlRaqa, enterament sota control islamista. Al juny, l'Iran va enviar 20.000 soldats --xiïtes iranians, iraquians i libanesos-- a Latakia per tal de protegir la ciutat portuària i ajudar a recobrar Idlib per al règim d'Al-Assad. Els combats entre els diferents grups van continuar al llarg de l'any. Per la seva banda, un altre grup que opera al país, l'aliança Front del Sud --secular i també opositora a Al-Assad, que rep suport occidental i dels països del golf Pèrsic--, va prendre Nassib, a la frontera amb Jordània.
A banda d'aquests tres grups, en la guerra, de fet, es produeix una lluita de tots contra tots, en la qual l'EI és el grup més fort i compactat. A l'abril va ocupar la pràctica totalitat del camp de refugiats palestins de Yarmouk, al sud de Damasc, on segons l'ONU resideixen uns 18.000 civils que viuen en condicions d'extrema duresa. Al maig, l'EI va prendre Palmira, a la zona central del país, la darrera part de la frontera sirioiraquiana que restava sota el control del règim de Baixar al-Assad, de manera que així va aconseguir controlar la meitat del país.
La captura per l'EI de l'antiga ciutat de Palmira, una joia arqueològica del patrimoni cultural mundial preislàmic i un dels sis llocs sirians inclosos en la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, va significar la destrucció dels temples de Baalshamin i Bel, de tres antigues tombes construïdes entre els anys 103 i 44 aC i del monestir catòlic a Palmira, tal com havien fet a l'agost amb el mones-tir cristià de Mar Elian a Homs. Posteriorment, l'EI va prosseguir el seu avenç per la província de Homs, a la part central del país i fronterera amb l'Iraq, per conquerir l'estratègic pas d'al-Walid, l'únic pas fronterer amb l'Iraq que quedava en mans de les autoritats sirianes.
Per la seva banda, el govern d'Al-Assad va intentar enfortir algunes aliances regionals. Al final de març, Síria i l'Iraq van acordar a Damasc fer front comú contra el terrorisme durant la visita del ministre d'Afers Estrangers iraquià, el xiïta Ibrahim al-Jafarí. Al juny, el ministre d'Afers Estrangers sirià, Walid al-Mual·lim, va anunciar el compromís de Rússia d'enviar ajut econòmic, polític i militar al Govern sirià, que es va plasmar amb l'intercanvi d'informació dels serveis d'intel·ligència, a l'agost, entre els governs russos, iraquià, sirià i iranià contra l'EI. D'altra banda, el president rus, Vladímir Putin, va assegurar al setembre que el règim d'Al-Assad estaria preparat per compartir el poder amb alguns grups indeterminats de l'oposició, a la vegada que va fer una crida a la coordinació de la coalició internacional i dels grups moderats d'oposició al règim sirià per aturar l'avanç de l'EI. Així, al setembre alguns països van canviar d'actitud envers Síria. Per exemple, les forces nord-americanes van dur a terme el seu primer atac aeri sobre posicions de l'EI des de la base militar turca d'Incirlik, després que els EUA i Turquia haguessin acordat a l'agost fer front a l'EI en territori sirià proper a la frontera turca. Per la seva banda, el president francès, François Hollande, va anunciar que les forces franceses, que des de fa un any bombardegen l'EI a l'Iraq, ampliarien el seu radi d'acció a Síria. No obstant això, els països occidentals van continuar demanant la sortida immediata d'Al-Assad del poder i, com va afirmar el president nord-americà Barack Obama a mitjan octubre, no hi va haver una posició comuna amb Rússia, a excepció d'una certa coordinació per evitar enfrontaments accidentals entre les respectives forces. Al novembre, coincidint amb els atemptats de l'EI a París, que van ocasionar 129 morts i més de 300 ferits, els Estats Units, Rússia, la Xina, l'Iran, Turquia i diversos països més àrabs i europeus es van reunir a Viena amb l'enviat especial de l'ONU per a Síria, Staffan de Mistura, i la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, per acordar un full de ruta que posi fi al conflicte i iniciï una transició política, tot i que no va haver-hi consens sobre el paper d'Al-Assad.
En aquest context de guerra, les iniciatives polítiques entre els mateixos grups sirians no van fer passos en ferm. L'oposició militar i política al règim d'Al-Assad va rebutjar, al març, el pla de mediació de l'ONU per a aconseguir una suspensió dels combats a la província d'Alep, en considerar que no obeïa a una estratègia global per a posar fi al conflicte a tot el país i que no complia el requisit de la sortida immediata d'Al-Assad del poder. Al juny, 150 representants de l'oposició al règim sirià es van reunir al Caire, sota els auspicis d'Egipte, per tractar de crear un front renovat d'oposició política a Al-Assad que alhora fos una alternativa a la fragmentada Coalició Nacional per a les Forces de l'Oposició i la Revolució Siriana (CNFORS), sostinguda per Occident, Turquia, l'Aràbia Saudita i Qatar.
Finalment, cal recordar el drama humanitari que viu Síria. La guerra ha provocat més de 200.000 morts i, segons l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), ha generat més de quatre milions de refugiats registrats, que es troben majoritàriament a Jordània, el Líban i Turquia; a més, hi ha 7,6 milions de desplaçats interns.