Vida
Nasqué en el si d’una família il·lustrada, en la qual destacaren el seu avi patern, l’historiador i banquer Francesc Monsalvatje i Fossas, i el seu pare, Francesc-Xavier Monsalvatje i Iglésias, mort en plena joventut, el 1921, fet que obligà el petit Xavier, de només nou anys, a anar a viure a Barcelona a casa del seu avi matern. Format pedagògicament a l’escola Montessori, la seva vocació musical el menà a l’Escola Municipal de Música, on estudià amb Lluís Millet, Enric Morera, Jaume Pahissa i violí amb Francesc Costa. A més de la formació rebuda, Montsalvatge reconeixia l’impacte que li produí l’assistència regular als concerts d’aquells anys, en què l’Orquestra Pau Casals, la Banda Municipal dirigida per Joan Lamote, les temporades d’òpera i de ballet del Liceu, i d’altres institucions musicals ciutadanes, dugueren Barcelona a l’estadi més alt de cultura musical del segle XX. La presència a Barcelona de personalitats com S. Prokof’ev, B. Bartók, M. de Falla, I. Stravinsky, A. Honegger, F. Poulenc, A. Casella, P. Hindemith, A. Schönberg i tantes altres, atretes pel caliu del prestigi de Pau Casals, forjà en el jove Montsalvatge el seu definitiu destí de compositor.
La seva producció, àmplia i eclèctica, s’inicià amb Tres impromptus per a piano (1934), premi Concepció Rabell de la Fundació Patxot el 1933, ex aequo amb Margarida Orfila d’Alfonso, i la Petita suite burlesca per a violí i quartet de fusta (1936), el premi Felip Pedrell de la Generalitat l’any 1935, ex aequo amb Joan B. Lambert i Xavier Gols. L’obtenció d’aquests dos importants guardons afermà encara més la seva vocació i li suposaren una forta embranzida que s’estroncà amb la Guerra Civil Espanyola, just després de la celebració, l’abril del 1936, del XIV Festival de la SIMC i del III Congrés Internacional de Musicologia, que havia consagrat Barcelona com a capital internacional de la música.
Acabada la guerra reprengué la composició, i d’aquesta època destaquen les Cinco canciones negras per a soprano i piano (1944-45), que comprèn la Canción de cuna para dormir a un negrito, coneguda internacionalment i que potser l’obra que li donà més celebritat. Amb aquestes cançons, Montsalvatge emprà una estètica personal, anomenada primer “antillanisme” i després “americanisme”, mitjançant la qual inicià un procés d’abstracció que l’allunyà dels dos esculls més evidents de la grisa postguerra: l’academicisme i el casticisme. La seva proposta unia ironia i tendresa amb lucidesa intel·lectual i un excel·lent ofici; això es pot comprovar, encara, en l’exòtic Cuarteto indiano del 1952, premi Samuel Ros. La temàtica americana tractada d’aquesta manera esdevingué una alternativa perspicaç i subtil a l’art oficial de l’època. Proclamà, doncs, una proposta artística allunyada del germanisme i inclinada a la finor de l’estètica francesa i mediterrània.
Amb Partita (1958) i la Desintegració morfològica de la Chacona de Bach (1962), el procés d’abstracció iniciat amb les Cinco canciones negras entrà en una fase més acusada. L’objectiu del compositor atenyia ara l’estructura del llenguatge, amb el qual aconseguí una palesa objectivitat, tot distanciant-se de l’obra al mateix temps que penetrava en els camins de la recerca personal, que marcà la seva producció a partir de llavors. La personalitat musical de Montsalvatge des del final dels anys seixanta s’enriquí amb el degotall de diverses concepcions, noves tècniques i procediments artístics analitzats, païts i transmutats per la seva pròpia concepció intel·lectual i sonora. Assumí les avantguardes amb la circumspecció i prolixitat que li eren característiques. És en aquest moment que es pot parlar de segona mediterraneïtat en la seva música, música que va més enllà d’unes propostes estètiques determinades i es converteix en una dialèctica continuada entre el compositor i les diferents i successives onades avantguardistes. El resultat és la visió personal del nucli de les novetats, reassumides i metamorfosades en un afeixugat i minuciós procés de creació. Algunes mostres significatives d’aquest fenomen es troben en les Cinco invocaciones al Crucificado (1969), Laberinto (1971) i Sonata concertante (1972), com a exemple de l’ús personalitzat de certs procediments serials. Tractà també de la relació amb el principi aleatori (Reflexus-Obertura, 1973), la dramatizació gestual (Questions and answers [on a Ricercare of Andrea Gabrielli], 1979), la simbologia sinestèsica (Quadrivio para tres Stradivarius, 1983) o la descontextualització de la vocalitat sonora (Simfonia de Rèquiem, 1985; Danse, 2001). El seu talent de compositor s’uní a un bon domini de l’ofici i, en especial, de la instrumentació.
De la seva producció orquestral també destaquen Concerto breve, per a piano i orquestra (1955), Poema concertante, per a violí i orquestra (1958) i un Concert-capriccio per a arpa i orquestra (1975). Fou autor de Variaciones sobre la spagnoletta de Giles Farnaby (1943), Tres danzas concertantes (1960), per a instruments de corda, i, per a piano, Tres divertimientos (1943) i Sonatine pour Yvette (1960), i les obres premiades Simfonia mediterrània (1952, premi Ciutat de Barcelona), Calidoscopio (1955, premi extraordinari del Conservatori Municipal de Música de Barcelona) i Cant espiritual (1959, premi Lluís Millet).
Escriví diferents ballets, com Perlimplinada (1956), en col·laboració amb F. Mompou, i sardanes. Les seves òperes El gato con botas, amb text de N. Luján i Una voce in off foren estrenades al Liceu de Barcelona els anys 1948 i 1960, respectivament, i Babel 46 (composta el 1967) al Festival de Música de Peralada el 1994. Compongué música per a l’obra infantil Viatge a la lluna, amb text de Josep M. Espinàs (1966). Altres obres són Concierto del Albaicín (1977), per a clavicèmbal i orquestra, la seva simfonia concertant Folia Daliniana (1996), Improviso epilogal (2001) i Sinfonietta-concerto (2001). També escriví música d’escena i unes vint partitures per a pel·lícula.
Debutà en el cinema el 1955 amb Nunca es demasiado tarde, de Juli Coll, director amb el qual establí una interessant col·laboració en pel·lícules com Distrito Quinto (1957, premi del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics per la banda sonora 1958) i Un vaso de whisky (1958). Pel seu treball a Siega verde (1960, Rafael Gil; en català, Verd madur, 1968) aconseguí un segon premi del CEC. El 1972 escriví la banda de Mi profesora particular (Jaime Camino) i compartí crèdits amb les cançons de Joan Manuel Serrat, protagonista del film, en la segona col·laboració amb Camino. A partir de llavors només treballà per a aquest director a España, otra vez (1968), Las largas vacaciones del 36 (1975), La vieja memoria (1977), Dragon Rapide (1986, nominat als premis Goya) i Llums i ombres (1988, premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya). Altres films en els que participà foren
La cárcel de cristal (1956), de J.Coll; El frente infinito (1956), de P. Lazaga, Rapsodia de sangre (1957) i Diego Corrientes (1959), d'A.Isasi-Isasmendi, Cristina (1959) i Gaudí (1960), de J.M.Argemí, El amor de los amores (1961), de J. de Orduña; Dos años de vacaciones (1961), de E.Gómez Muriel, i Vida de familia (1963-64), de J.L.Font.
Mantingué contactes amb els compositors més significatius de la seva època (Pau Casals, Joan Lamote de Grignon, Eduard Toldrà, Georges Auric, Francis Poulenc, Arthur Honegger, Héitor Villa-Lobos, Goffredo Petrassi, Alberto Ginastera, Witold Lutoslawski, Krzysztof Penderecki) i s’agermanà amb els intèrprets de la seva obra, entre els quals cal esmentar Mercè Plantada, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Pere Vallribera, Rosa Sabater, Alícia de Larrocha, Gonzalo Soriano, Henryk Szeryng, Rafael Puyana, Nicanor Zabaleta i Narciso Yepes. Però el seu cercle íntim de la fraternitas artística es bastí amb la fructuosa relació amical de Manuel Valls i Frederic Mompou, que durant més de trenta anys constituí un irrepetible senat d’idees i d’actituds a l’entorn de la música.
La seva faceta de crític tingué una gran importància, tant per la quantitat de les col·laboracions com pel valor del seu magisteri; crític musical del diari El Matí (1934-37), continuà aquesta funció en la revista Destino (1939-75), de la qual fou sotsdirector i director (1969-74), i, especialment, en La Vanguardia, on col·laborà des del 1962 fins a la mort i on sovint signava amb el pseudònim Solius, en record de l’emprat pel seu pare. Aquesta tasca li donà la possibilitat de veure la música des de l’altre costat, la qual cosa revertí sobre el seu posicionament pràctic i despertà en ell una intensa sensibilitat pel que fa al procés de recepció de la seva música pel públic.
Fou catedràtic de composició del Conservatori Municipal de Música de Barcelona. És considerat el compositor català més representatiu de la seva època.
Fou guardonat, entre altres, amb la Medalla al mèrit artístic d’or de l’Ajuntament de Barcelona (1992); Premio Nacional de Música (1985); el Premi Nacional de Música (1991), la Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya (1996), el Premi Nacional de Cultura (1997) i la Medalla d’Or (1999), atorgats per la Generalitat de Catalunya; el Premi Reina Sofia (1993); el Jacinto Guerrero (1992) i el Premi Iberoamericà de la Música Tomás Luis de Victoria (1998). El 1985 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, i el 1998 ingressà a l’Academia de San Fernando.
Obra
Òpera
El gato con botas (1948); Una voce in off (1961); Babel 46 (1967)
Orquestra
Simfonia mediterrània (1948); Poema concertante (1951); Concierto breve (1953); Caleidoscopio (1955); Partita (1958); Cant espiritual, cor, orq. (1958); Tres danzas concertantes, orq. c. (1960); Paisatge del Montseny, S., orq. c. (1961); Desintegració morfològica de la Chacona de Bach (1962, rev. 1972); Viatge a la lluna, narrador, orq. (1966); Hommage a Manolo Hugué, S., orq. (1970); Laberinto (1971); Reflexus-obertura (1973); Concierto de Albaycín, clvd., orq. (1977); Metamorfosis de concierto, guit., orq. (1980); Fanfarria para la alegría de la paz (1984); Música per a un diumenge, banda de metall (1984); Simfonia de Rèquiem, S., orq. (1985); Tres postals il·luminades, orq. c. (1991); El misteri de Cuixart, orq. c. (1991); Quatre variacions sobre un tema de ’La flauta màgica’ (1991); Sortilegis (1992); Bric-à-Brac (1993)
Cobla
Madrigal en forma de sardana (1946); Elegia a Juli Garreta (1946)
Cambra
Petita suite burlesca, pno., qt. fusta (1935); Spanish sketch, vl., pno. (1943); Variacions sobre ’La Spagnoleta’ de Giles Farnaby, vl., pno. (1945); Cuarteto indiano, qt. c. (1951); Lullaby, vl., pno. (1957): Self-paràfrasi, cl., pno. (1969); Serenata a Lydia de Cadaqués, fl., pno. (1970); Sonata concertante, vlc., pno. (1971); Micro-rapsodia (A la memoria de P. Casals), vlc., pno. (1976); Fantasia sobre un coral luterà, trpt., org. (1979); Questions and answers (on a ricercare of Andrea Gabrielli), tr., 2 trpt., trb., tb. (1979); Fantasia per a guitarra i arpa, guit., pno. (1983); Quadrivio para tres Stradivarius, trio c. (1983); Trio, trio, pno. (1989); Caleidoscopi, 2 pno. (1990); Policromías para violín i piano, vl., pno. (1994)
Solo
Tres impromptus, pno. (1933); Tres divertimentos, pno. (1941; versió per a pno. a 4 mans, 1943); Ritmos, pno. (1942); Divagación, pno. (1950); Elegia a Maurice Ravel, pno. (1952); Sonatine pour Yvette, pno. (1960); Sketch, pno. (1966); Aureola per a una imatge de Ramon Andreu, org. (1970); Al·legoria (1982); Sí, a Mompou, pno. mà esquerra (1983); Una pàgina per a Rubinstein, pno. mà esquerra (estr. 1987); Variacions sobre un tema anònim, arpa (1989); El arca de Noé (Evocacions pianístiques per a la joventut), pno. (1990); Microcollage mozartià, cl. (1991); Variacions sobre el tema de l’Impromptu D935/2 de Schubert, pno. (1993)
Música vocal
Cinco canciones negras, S., pno. (1944-45); Cançó amorosa, S., pno. (1946); Meus irmans, S., pno. (1951); Cançons per a nens, S., pno. (1953); Deshecha de romance que cantaron los seraphines, S., pno. (1956); D’oració de temps, S., pno. (1956); Oraçao, S., pno. (1964); Allá en mi Cuba, 1 v., cor (1969); Cinco invocaciones al Crucificado, S., conjunt de cambra (1969); Sonata a Manuel de Falla, S., pno. (1973); Sum Vermis, S., 2 pno., 2 perc. (1973); Vocalisso, S., pno. (1976); Quatre rimes breus, S., pno. (1985); Pastor hacia el puerto, S., pno. (1988); Madrigal sobre un tema popular (El cant dels ocells), S., vlc., pno. (1991); Sé un poble de Provença, S., pno. (1993); Danse (2001); Alhelí (2001)
Bibliografia
- Bonet i Armengol, Jordi; Montsalvatge i Bassols, Xavier: L’arquitectura al servei de la música. Discurs d’ingrés de Jordi Bonet i Armengol... discurs de contestació de l’acadèmic Xavier Montsalvatge i Bassols, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1987Codina i Torrecilla, Jordi: Xavier Montsalvatge, Editorial Labor, Barcelona 1992
- d. a.: “Dossier Xavier Montsalvatge”, Scherzo, núm. 162, 2002, p. 123-141.
- Franco Manera, Enrique: Montsalvatge, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid 1976
- Lluís i Falcó, J.: “Xavier Montsalvatge (1912-2002)”, Secuencias de Música Cinematográfica, núm. 1-2, 2002 - 2003.
- Montsalvatge i Bassols, Xavier: Papeles autobiográficos: al alcance del recuerdo, Fundación Banco Exterior, Madrid 1988
- Montsalvatge i Bassols, Xavier: Breu síntesi de la música espanyola a través dels seus compositors. Breve síntesi de la música española a través de sus compositores, Acadèmia Marshall, Barcelona 1989Montsalvatge i Bassols, Xavier: Papers autobiogràfics, Destino, Barcelona 1991
- Montsalvatge i Bassols, Xavier: Doctor Honoris Causa [seixanta anys de records]: discurs llegit a la cerimònia d’investidura celebrada a l’auditori de la Facultat de Lletres el dia 22 de maig de l’any 1985, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1985
- Montsalvatge i Bassols, Xavier; Luján, Néstor: Album de habaneras, Barna, Barcelona 1948
- Padrol, J.: “Entrevista”, Pentagramas de película. Entrevistas con compositores de bandas sonoras. Nuer, Madrid 1997, p. 145-152; “Xavier Montsalvatge”, Cuadernos de la Academia, núm. 3, 1998, p. 287-299.
- Paine, Richard Peter: Hispanic traditions in twentieth-century catalan music, with particular reference to Gerhard, Mompou and Montsalvatge, The British Library, Boston 1985
- Pla, J.: “Xavier Montsalvatge (1968)”, Retrats de passaport. Una tria. Destino, Barcelona 1991, p. 159-164.
- Ríos Sarmiento, Juan; Barquet i Olivella, Nicolau; Montsalvatge i Bassols, Xavier: El libro de la ópera, Editorial Juventud, Barcelona 1943, ...1994Taverna-Bech, Francesc; Guinovart i Rubiella, Carles; Bonastre i Bertran, Francesc: Xavier Montsalvatge, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Casa Editorial de Música Boileau, Barcelona 1994
- Taverna-Bech, Francesc: Xavier Montsalvatge, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1994