Morfologia
La tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis), anomenada així perquè és distribuïda per bona part del continent europeu, té la closca llisa i lluent, amb un ratllat groc fi sobre un fons molt fosc. Com la tortuga d’aigua que hem anomenat ibèrica (Mauremys caspica), la seva àrea de distribució es troba en un procés clar de reducció.
Jordi Berthold.
La tortuga d’aigua europea té una closca que pot arribar a mesurar més de 20 cm de longitud; és deprimida i oval, més ampla a la part posterior i amb una carena vertebral en els animals joves. La closca dorsal i el plastró són units mitjançant un lligament i no hi ha soldadura directa entre les plaques dorsals i les ventrals, com en la tortuga d’aigua (Mauremys caspicà). El plastró és flexible en els individus joves i esdevé més rígid en els adults, però existeix una mena de frontissa transversa que permet un moviment relatiu de la part anterior respecte de la part posterior. La closca dorsal presenta cinc plaques vertebrals, 4-6 parells de costals, 11-12 parells de plaques marginals, una nucal estreta, simple o dividida, i dues supracaudals. El plastró presenta de sis a vuit plaques molt grosses. La coloració és negrosa o bruna, molt fosca, amb un dibuix de taques i línies fines, sovint grogues, a cada placa còrnia. El cap és mitjà, de musell punxegut, amb plaques cefàliques grosses i coll llarg de pell plegada. Els membres són forts, deprimits i palmats, amb ungles fortes, cinc a la mà i quatre al peu. La cua és llarga i fina. Les cries mesuren uns 20 mm en sortir de l’ou, són de cua llarga i més arrodonides i de colors més vius que els adults.
Biologia i ecologia
Els ambients aquàtics allotgen algunes espècies de rèptils: dues espècies de quelonis, una de les quals, la tortuga d’aigua europea (Mauremys caspica), veiem a la fotografia, i les serps del gènere Natrix, anomenades per això serps d’aigua. A més, reben la visita esporàdica d’alguns altres ofidis. Les aigües que trien són, com les escollides per la majoria d’amfibis, quietes o de poc corrent.
Xavier Palaus.
Aquesta espècie requereix aigües quietes de corrent lent, amb plantes aquàtiques i vegetació abundant a les vores. Hom la troba també a rierols, aiguamolls o salobrars. Acostuma a prendre el sol damunt les pedres o troncs, a la vora de l’aigua, però, com l’espècie precedent, salta a l’aigua immediatament en percebre un perill qualsevol i s’hi amaga al fons. Sovint es comporta com un animal gregari, almenys quan s’assolella, però també és agressiva, i es produeixen fortes baralles entre els diferents individus. El seus biòtops preferits poden ser terres baixes amb aiguamolls i estanys o basses d’accés fàcil. El «plop» de la tortuga en submergir-se és diferent del de les granotes i sona més aviat com un còdol quan cau a l’aigua.
Les tortugues d’aigua europees consumeixen larves i adults d’amfibis, sobretot durant la primavera, i també vertebrats, com peixos poc ràpids, i invertebrats diversos, sempre aquàtics, perquè acostumen a caçar i menjar dins l’aigua. Tampoc no consumeixen gaire matèria vegetal.
La reproducció sembla tenir lloc en qualsevol època de l’any, llevat de la que va del desembre al febrer, i l’acoblament es produeix dins de l’aigua; és més freqüent, però, a l’abril i al maig. La posta es realitza, com en tots els quelonis, en un forat a terra. Cada posta és constituïda per 4-16 ous de 31-39 x 20-22 mm, amb closca dura. Fan el niu a terra seca i la femella el recobreix amb una capa humida que allisa amb el plastró. La incubació dura uns tres o quatre mesos, i els joves, que són molt menuts i no superen els 20 mm de longitud, són negrosos i una mica tous, tenen capacitat de nedar i s’alimenten de larves d’amfibis, isòpodes i larves d’insectes aquàtics. Llur creixement és molt lent i no arriben a la maduresa sexual fins als 7-8 anys en el cas del mascle i fins als 15-20 en el del sexe femení.
La hibernació pot produir-se a terra o al fons dels estanys, on les tortugues s’enterren al llot, però no sembla ser gaire llarga ni molt profunda. Si l’estiu és sec, sofreixen una diapausa i s’amaguen dins d’un cau fins que torna a ploure i hi ha aigua a les basses i humitat ambiental suficient.
Corologia
Aquesta espècie es troba del NW d’Àfrica fins a l’W del continent asiàtic, passant per gran part d’Europa, llevat del N i part del centre; a Ibèria ocupa localitats disperses i és representada a Mallorca i Menorca, on és, probablement, introduïda.
Les poblacions de tortuga d’aigua europea són, als Països Catalans, relativament reduïdes i es troben, com a tota Ibèria, en localitats disperses. Com sigui que els cal aigua, la seva distribució és manifestament discontínua. Es troben des dels aiguamolls costaners fins a basses i estanys interiors, a altitud moderada. Les terres continentals presenten més poblacions a la faixa costanera que a les comarques de l’interior. Es troben al Baix Empordà, a diverses localitats dels voltants de Barcelona i, cap al S, al delta de l’Ebre i a diverses localitats de tipus aiguamoll. A les Balears es dona una situació semblant.
Les dues espècies de tortuga d’aigua eren més abundants en períodes prehistòrics; Mauremys caspica, per exemple, ha estat trobada en jaciments arqueològics. El consum humà i, més especialment, la destrucció dels biòtops, en aquest cas molt palesa per la generalització de les obliteracions de les aigües estancades, ha portat aquestes formes a un estat relativament reduït.