L’herència dels Jocs Olímpics

Cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Enciclopèdia Catalana / R. Ramos

Els Jocs Olímpics es van celebrar a Barcelona del 25 de juliol al 9 d’agost de 1992. La seva repercussió esportiva i ciutadana va ser extraordinària. La ciutat va acollir l’esdeveniment amb un singular aire festiu, i els atletes de l’Estat espanyol —una bona part dels quals eren catalans— van obtenir un nombre de medalles inèdit (13 d’or, 7 d’argent i 2 de bronze). La preparació dels Jocs va aportar un impuls inqüestionable a l’esport de base, al món del voluntariat i al patrocini empresarial.

Però més enllà del relleu natural d’una cita esportiva —la més destacada dels temps moderns—, els Jocs van incidir fortament en el teixit econòmic i social del país. El pressupost del Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona’92 (COOB’92) va ascendir a 195 594 milions de ptes. entre el 1987 i el 1993, xifra comparable aleshores al pressupost anual de l’Ajuntament de la ciutat. Les despeses van ser cobertes amb ingressos per patrocini, drets de TV, loteries, col·leccions, entrades, serveis, vendes d’actius, etc. És a dir: l’organització va ser sufragada essencialment amb ingressos propis, molts dels quals provinents de l’estranger, i fins i tot va produir un petit superàvit de 358 milions de ptes.

Les inversions a l’entorn dels Jocs, en canvi, van procedir essencialment de recursos domèstics, tant públics com privats. La immensa majoria de les actuacions es van centrar en la millora de les infraestructures. Obres de serveis viaris, instal·lacions esportives, habitatges, comunicacions i equipaments tecnològics van servir per a acollir l’esdeveniment, però també per a posar al dia i refer de dalt a baix l’entorn urbà. Es calcula que l’impacte directe dels Jocs va generar un moviment de prop d’un bilió de pessetes, i l’indirecte va triplicar aquesta xifra —una suma superior, en aquella època, al pressupost anual de la Generalitat de Catalunya—.

La incidència sobre el territori va ser important, especialment a Barcelona. Les actuacions a la Vila Olímpica, per exemple, van fer possible l’obertura al mar de la ciutat, i el tancament de les rondes va completar un model de ciutat més cohesionada i més fluida per al trànsit rodat. Les inversions a les setze subseus olímpiques van incidir també en les poblacions de la corona metropolitana de Barcelona, tot reforçant una opció territorial que aspirava a depassar les fronteres municipals i comarcals.

Es fa difícil quantificar altres repercussions dels Jocs, com ara la seva incidència en els indicadors macroeconòmies o la promoció internacional. La producció de riquesa i l’ocupació a l’entorn barceloní van continuar obeint els cicles de caràcter europeu, tot i que es van mostrar més favorables fins el 1992 i més depressius a partir del 1993. Potser els Jocs van contribuir, doncs, a retardar la crisi econòmica general del principi dels anys noranta. En alguns sectors terciaris, en canvi, com el turístic o l’aeroportuari, és evident que el rellançament de la imatge internacional de la ciutat va disparar l’activitat econòmica de forma gairebé immediata.

Perspectiva i secció axonomètrica del Palau Sant Jordi, Barcelona, A. Isozaki, 1983-90.

Resulta encara més complicat provar de fer un balanç sociocultural de la celebració del 1992. Les cerimònies olímpiques, la simbologia adoptada i l’Olimpíada Cultural van transmetre al món una estampa, amb anhels modernitzadors i eclèctics, de la realitat catalana. En el missatge final es va posar un èmfasi especial en la creació cultural i la capacitat d’innovació, sense menystenir l’obligada exhibició d’elements tradicionals i de signes d’identitat diversos. Milers de milions d’espectadors van poder veure en les cerimònies una barreja un poc heterogènia —o híbrida, si es vol— de banderes, himnes i espectacles artístics.

La presència de la llengua catalana va ser una de les qüestions més debatudes, fins i tot abans de la nominació olímpica a l’octubre del 1986. En el dossier de candidatura, els responsables olímpics van dissenyar un model que ratificava la cooficialitat del català i el castellà, juntament amb l’anglès i el francès, idiomes d’ús olímpic. Tot i així, grups prou sensibilitzats van expressar temors davant una jerarquització de llengües que colloqués el català en situació testimonial. Les complexitats derivades del quadrilingüisme es van afrontar finalment amb bones dosis d’imaginació, conciliació en l’àmbit polític i institucional i recursos tecnològics. En el moment dels Jocs, per exemple, la senyalització i la toponímia de la ciutat van ser exclusivament en català; els anuncis als estadis van alternar els quatre idiomes, amb el suport de pantalles gegants; i a la Vila Olímpica, hi van predominar l’anglès i el francès.

El camí obert en matèria lingüística va marcar la política dels organitzadors en altres terrenys. En essència, es pot duque el COOB’92 va mirar de trobar l’equilibri entre els qui s’exclamaven per una excessiva espanyolització dels Jocs i els qui en denunciaven la patrimonialització catalana. Les decisions més polèmiques es van remetre al marc jurídic definit per l’Estatut d’Autonomia, la Constitució espanyola i la Carta Olímpica. El rei Joan Carles I va inaugurar els Jocs com era prescrit, però ho va fer acompanyat d’un protocol que incorporava idiomes, himnes i símbols per a complaure gustos distints. En aquest sentit, la imatge final de l’esdeveniment va voler reflectir, fruit del compromís, les condicions i les contradiccions polítiques de la Catalunya de la dècada dels noranta.

Relleu de la torxa olímpica, 1992.

F. Melcion / AVUI

El mateix podríem dir pel que fa al control efectiu dels Jocs. El projecte olímpic havia estat concebut i liderat, des del 1981, per persones procedents de l’esquerra catalana moderada. El primer alcalde postfranquista de Barcelona, Narcís Serra, i el seu successor Pasqual Maragall, ambdós del PSC, van impulsar la candidatura inicial. La idea va rebre el vistiplau crític del govern autonòmic liderat per Jordi Pujol, però va topar amb l’oposició frontal del Comitè Olímpic Espanyol (COE), aleshores ancorat encara en l’antic règim, i també del govern central, en mans de la UCD d’Adolfo Suarez.

Dos fets van contribuir a desencallar el bloqueig: la victòria del PSOE en les eleccions generals del 1982 —que va situar Narcís Serra al govern central—, i el discret ajut del català que presidia el Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. El PSOE va acollir la proposta de Barcelona i, més tard, va afegir al conjunt d’efemèrides del 1992 la celebració de l’Exposició Universal a Sevilla i la capitalitat cultural europea de Madrid. Samaranch va forçar l’elecció de l’empresari Carles Ferrer Salat a la presidència del COE, assegurant així tant la participació de la patronal com de l’estament esportiu espanyol.

El joc de consensos i tibantors va marcar la nominació olímpica de Barcelona i la preparació dels Jocs. El 1987 va ser creat el COOB’92, un consorci públic que agrupava representants de l’Ajuntament, la Generalitat, el govern central i el COE. No sense friccions, aquest organisme “va aconseguir el suport de tot l’arc parlamentari català i espanyol, del món empresarial i sindical i, si fem cas de les enquestes, de la immensa majoria dels ciutadans. Fins i tot sectors ecologistes i independentistes catalans van rebutjar la via del boicot i van optar per una actitud de vigilància crítica.

En certa manera, davant la magnitud i la bona acollida de l’esdeveniment, els diferents agents polítics i socials es van veure condemnats a entendre’s. I tal vegada va ser l’obligat encaix de forces el que va permetre, tot seguit, que els primers impulsors del projecte conservessin el protagonisme central. Pasqual Maragall va cloure els Jocs com a president del COOB’92, i va mantenir en tot moment Josep Miquel Abad, un exmilitant del PSUC format en l’associacionisme ciutadà, com a màxim gestor de l’operació. Van ser els corrents municipalistes de l’esquerra catalana, doncs, els que van dirigir el procés. En la particular conjuntura del moment, si bé aquest grup no era el que podia mobilitzar més recursos econòmics o institucionals, sí que era l’idoni per a exercir d’àrbitre.

Durant la celebració dels Jocs, les gestes dels atletes espanyols va semblar que decantaven la delicada balança política cap a l’exaltació del patriotisme hispànic. Però més enllà d’aquestes manifestacions epidèrmiques, el llarg procés que va conduir a la celebració del 1992 apareix marcat per l’estil de la gent que el va arbitrar. Un sector procedent del marxisme i format en la reivindicació de barri, que va abraçar la socialdemocràcia i una societat on l’empresa i la intervenció pública es reconciliaven en un model mixt. Un sector que volia presentar-se equidistant entre el centralisme espanyol i el nacionalisme català.

En l’aspecte econòmic, els Jocs van constituir un esforç genuí per a desviar inversions singulars a Barcelona, i compensar així la seva capitalitat mancada en el context espanyol. En aquest sentit, les comparacions amb les exposicions del 1888 i del 1929 són més que temptadores. Però també van representar l’intent polític de consagrar la pretesa normalitat d’una Barcelona renascuda, dins d’una Catalunya autònoma i d’una Espanya democràtica. Probablement, els Jocs Olímpics de Barcelona van reflectir, i amb força fidelitat, la realitat del moment històric. Però no podem afirmar, o no podrem fer-ho fins d’aquí a un temps, que elevessin tal projecte a un estadi definitiu.

Les dades i xifres són extretes de COOB’92, Memòria Oficial dels Jocs de la XXVa Olimpíada Barcelona’92, ed. Enciclopèdia Catalana 1993.