Entre el 1945 i el 1947 es van produir una sèrie de conflictes obrers a Catalunya, provocats per unes condicions de vida molt precàries i per la sensació d’un possible canvi polític afavorit per la fi de la Segona Guerra Mundial.
En aquest context, al gener del 1946 es produí una vaga general a Manresa, la primera amb aquest caràcter des del 1939, que relata Francesc Perramon i Pla —testimoni dels fets—, relat que fou publicat, originàriament, al diari “Avui” l’any 1977:
“(…) Per a situar l’acció caldria conèixer les circumstàncies que es donaven llavors, difícils de comprendre per a la gent d’avui. L’anguniosa situació alimentària era agreujada per la manca de treball i augmentada per les restriccions elèctriques que obligaven a jornades de treball aclaparadores. Motivat per la situació elèctrica les parades imprevistes eren sovintejades i les empreses obligaven el seu personal a incorporar-se als llocs de treball a hores intempestives, en horaris nocturns, que no cal dir que portaven el desori a les llars obreres. Normalment, la jornada de treball a la indústria tèxtil no era completa. En molts llocs era de tres dies la setmana. Faltaven primeres matèries i mercats on col·locar la producció, vista la penúria del mercat interior (…)
El nerviosisme era gran a final del 45. Les festivitats de Nadal, Cap d’any i Reis, fredes i doloroses, ajornaren uns dies l’explosió continguda, no de forma organitzada, (…) del personal de la indústria tèxtil i que de retop influïa en els altres sectors productius de la ciutat, que (…) estaven amatents a prestar-los llur solidaritat. Quatre fases tingué el moviment de protesta. La primera, l’obligada recuperació d’hores perdudes motivada per les restriccions elèctriques. Es resolgué satisfactòriament abonant-les sense necessitat de recuperar-les.
Més endavant es demanà un augment de salaris per a fer front a la puja de queviures. La patronal i autoritats oferiren el pagament de 45 pessetes mensuals com a subsidi de vida cara. Amb aquesta proposta s’acabà la vaga de braços plegats.
Les fàbriques Remei i Nova, de Tèxtils Bertrand Serra S.A., Manresa, Espíritu y Fuerza de la Industria Textil Catalana, Ed. del Fomento de la Producción Nacional, Barcelona, 1943.
AC / G.S.
El 25 de gener, els obrers del torn de tarda de la Fàbrica Bertrand i Serra, lloc principal de les lluites reivindicatives, que es disposaven a cobrar els salaris de la setmana finida, es negaren a fer-ho, en comprovar que se’ls havia descomptat la jornada del dia 24, no treballada per motiu de la festa de l’“alliberament”. L’endemà s’hi afegiren els obrers del torn del matí. En no arribar-se a un acord amb l’empresa, el recurs fou la vaga de braços plegats i obligar les dues parts a l’entesa. El dilluns la vaga es feu progressivament extensiva a altres fàbriques.
(…) Diverses reunions tingueren lloc sense conclusions definitives. Llavors amb el tancament general de les empreses, les obreres de la Fàbrica Nova es tancaren dins les naus. L’angúnia, el nerviosisme, la tensió pujà molts graus. Era evident que autoritats i empreses no volien transigir. Llur arma era la por i la gana, dos elements que conformaven tot l’àmbit social. Van creure que la tramesa d’uns escamots de policia armada per a reforçar la guàrdia civil seria suficient per a fer recapacitar la posició dels vaguistes.
El governador civil B. Barba Hernández durant un discurs el dia de la manifestació contra l’ONU, Barcelona, 10-12-1946.
AF/AHC-R.F.
El governador civil de la província, coronel Barba, en contemplar que el conflicte s’allargava i prenia una gran importància (…), es decidí a intervenir-hi directament i ordenà que es presentessin al saló d’actes de l’ajuntament comissionats de totes les fàbriques. Com que no fou possible reunir en assemblea llur personal i escollir lliurement els seus representants, aquesta dificultat fou resolta enviant, al lloc de reunió, obrers que foren trets de llurs llars per la guàrdia civil.
La primera entrevista durà cinc hores, diàleg de muts, ja que la representació obrera, forçada, no es veia amb capacitat legal per a concertar acords viables. El coronel Barba, amb to burleta unes vegades i amb duresa altres, per a trencar el gel començà per reconèixer la raó dels obrers en els seus plantejaments. Com a solució proposà que es reincorporessin al treball i que ell faria els possibles per a millorar la situació. Demanà, també, que concretessin les seves peticions, que foren: a) més menjar, b) un salari més real, c) que s’acabés d’una vegada l’augment continuat dels articles de primera necessitat. Com es pot veure les “exigències” eren minses i realistes.
Però el final de la vaga no arribà. Gat escaldat… ja que la condició primera per al retorn al treball era la concreció definitiva, i signada expressament pel governador civil, de les condicions pactades.
(…) Continuà la vaga, que cada hora que passava prenia més proporcions. El nerviosisme planava per la ciutat. Com a mesura prudencial, es deixà que el pes de la lluita el portessin les dones de les fàbriques, per a fer més difícil la repressió. Mentrestant i de manera espontània, elements que havien militat en les organitzacions sindicals i polítiques de la república, començaren a prendre posicions per a eixir de l’atzucac on semblava que havia arribat el conflicte, ja que començava a tocar sostre. Les dones que restaven tancades a les naus, per l’esgotament nerviós d’aquelles jornades, per la manca de menjar, es trobaven al límit de les seves forces, i per això es donà ordre de l’evacuació, però sense la d’incorporació a la feina.
Atesa la fortalesa dels vaguistes, les autoritats no tingueren més remei que celebrar nova reunió i aconseguir la represa del treball. L’entesa vingué amb les següents condicions: millora del racionament de la població; 75 pessetes mensuals com a plus de vida cara; augment de salaris; cobrament de la paga del dia 24, pendent de recuperació; jornals íntegres de tots els dies de vaga; creació d’economats a les fàbriques i promesa que no hi hauria represàlies. Se signà el document, el qual fou exposat a tots els centres de treball.
Així acabà la vaga de Manresa, una de les primeres d’importància que tingué lloc a Catalunya després de la Guerra Civil i que fou rica en experiències i anècdotes (…).
De tota manera les represàlies vingueren poc després. Alguns elements que havien format als rengles de la CNT i del POUM foren acomiadats per les empreses que, d’aquesta manera, es cobraven la quota de la seva derrota. I el coronel Barba, com a compensació per la seva “feblesa” en transigir davant els obrers, fou despatxat del càrrec de governador civil.
Convé destacar que, gràcies a aquesta lluita dels obrers manresans, tots els sectors de Catalunya sortiren beneficiats de les millores aconseguides. Des de llavors s’implantaren el plus de vida cara (…). I els economats d’indústria. Millores que si bé no resolgueren els greus problemes, momentàniament ajudaren a suportar les dificultats d’aquella hora. (…)”