La predicació: Vicent Ferrer

En el concili IV del Laterà (1215) la jerarquia assumí la iniciativa de la predicació, que s’havia intensificat a partir del segle XI en el context de la reforma gregoriana i que presentava casos de predicadors lliures, fins i tot laics, com Valdo i altres, que donaren peu a moviments que es van anar marginalitzant de grat o per força, com els càtars. La prescripció conciliar ordenava que els bisbes cuidessin la predicació, feta per ells mateixos o per altri. A partir d’aquest moment i de la fundació dels mendicants —dominics, el nom dels quals és força expressiu en aquest sentit, frares predicadors i els franciscans, principalment— la mateixa cúria papal va donar suport als predicadors. Abandonat el llatí pel poble, la litúrgia ja no servia per a iniciar els fidels en la doctrina cristiana. La predicació, al marge de la celebració, es feia més necessària, però el clergat secular no hi estava preparat. Francesc Eiximenis, com d’altres, assenyalà en el seu Ars predicandi l’esquema fonamental per a un sermó —introducció, introducció del tema, divisió del tema— i les seves qualitats fonamentals: brevetat, fervor, simplicitat de dir, devoció, capteniment moral, prudència, ordre lògic en l’exposició del pensament. Els exemples, les comparances ben populars i la gesticulació servien per a centrar l’atenció del poble. Moltes vegades es feia recurs a l’Escriptura amb l’adaptació popular i dramatitzada dels textos bíblics, situats en la realitat del moment, de l’ambient i del lloc concret on es feia la predicació. Aquestes adaptacions reflectien molt bé les virtuts i els vicis de la vida en la transició del segle XIV al segle XV.

La Pesta Negra que a partir del 1348 delmà l’Europa occidental donà lloc a l’aparició d’un nou fenomen en la predicació: el predicador itinerant. Les seves característiques eren: el nomadisme, però a voltes a ritme lent, amb estades llargues al mateix lloc, és a dir, que la quaresma podia predicar-se en una ciutat o vila important (Vicent Ferrer predicà a València 52 sermons durant la quaresma del 1413); pobresa remarcable en el predicador i en els seus acompanyants; caràcter penitencial, per tant, més moral que doctrinal i amb el clar objectiu de provocar un canvi de vida; popular, o sigui, dedicada a tot el poble, no solament a uns grups determinats d’oients; llenguatge cru i dur que volia despertar, amb la descripció dels pecats d’una societat corrompuda, la imaginació i la sensibilitat, amb l’afany de provocar reaccions psicològiques com el plor.

El recurs a la predicació dels novíssims —mort, judici, infern i glòria— era freqüent, entroncant clarament amb l’escenificació de la dansa de la mort medieval, i de vegades, com feien els germans de la vida comuna, s’escollien llocs propers als sepulcres i les tombes per a tenir-hi la plàtica setmanal. Malgrat això, la predicació no es conformava amb entusiasmes del moment, expressats en la “cremada de les vanitats”, sinó que els notaris podien donar fe de les reconciliacions familiars. Generalment acompanyaven els predicadors “companyies” de persones — homes i dones— que cuidaven de les celebracions litúrgiques, de la catequesi —sobretot quan el predicador residia més temps en un lloc— i que amb la flagel·lació pública creaven el marc penitencial adequat, que a vegades, malauradament, donava lloc a matances de jueus en el clima exacerbat de la segona meitat del segle XIV.

En la nòmina d’aquests predicadors cal assenyalar John Wycliffe (Anglaterra), Jan Hus i Maties de Jarnov (Bohèmia), entre els de la primera època, i Bernardí de Siena, Joan de Capistrano i Robert Caracciolo, a la segona meitat del segle XV.

Als Països Catalans, al costat de Mateu d’Agrigent, observant sicilià, que el rei va fer venir a Catalunya i València, destaca la figura de Vicent Ferrer. Nascut a València (1350), va estudiar i professar a la mateixa ciutat en l’orde dominicà (1367) i després estudià a Barcelona i Lleida, on també va exercir la docència, i va acabar la seva vida acadèmica a Tolosa de Llenguadoc (1376-78). En esclatar el Cisma d’Occident, Ferrer es declarà a favor de Climent VI d’Avinyó, va escriure l’obra justificativa de la seva posició sobre això —De moderno Ecclesiae schismate (1380)— i col·laborà amb el legat papal, Pero Martines de Luna, el futur Benet XIII (1394), per tal de portar Aragó a l’obediència avinyonesa en contra de la neutralitat decretada per Pere III.

Cridat a Avinyó per Benet XIII (1395), una visió —Jesús amb els sants Domènec i Francesc— tinguda durant una malaltia el decidí d’abandonar la cort papal i dedicar-se a la predicació itinerant (1399). Vicent Ferrer donà inici a un nou tipus de predicació i establí un nou estil, que va tenir molts seguidors en el futur. Al llarg de vint anys, amb autoritat de legat pontifici i amb fama de taumaturg, va predicar als Països Catalans, Castella, Galícia, Llenguadoc, centre de França, Borgonya, Suïssa, nord d’Itàlia i Bretanya, on morí (Gwened —Vannes— 1419). En el període 1411-12 es dedicà especialment a jueus i musulmans al bisbat de Cartagena, cridat pel bisbe Pablo de Santa Maria, i a Castella, on sembla que la reacció popular produí aldarulls contra els jueus (Toledo), un fenomen que també es repetí a Tamarit de Llitera i a Aïnsa. La “companyia” que es reuní al seu voltant va arribar a tenir prop de tres-centes persones de manera permanent —de vegades el seguici era format per deu mil persones—, que s’ocupaven de la celebració litúrgica diària, feien catequesi, administraven sagraments —els capellans— i ajudaven els pobres i els malalts, fins i tot s’afiliaven als terciaris dominicans per tal de mantenir el caliu de la conversió.

D’entre els seus membres destacaven els dominics Jofre de Blanes, Pere de Queralt i Pere Cerdan i el mercedari Joan Gilabert. La concurrència, com testimonia Bernat Metge, podia arribar a vuit mil persones, i fins i tot més en les processons penitencials, en què podien participar unes 25 000 (Barcelona, juliol del 1409). La seva llengua de predicació, tot i conèixer el castellà i l’occità, fou sempre el català i els seus sermons —280 de conservats i un centenar de publicats—, a vegades de més de tres hores de duració, es coneixen gràcies als repórtala, els qual han permès reconstruir la temàtica i l’estil emprat per Vicent Ferrer.

Advers als escriptors profans —fins i tot Dant era blasmat—, el seu llenguatge tenia plasticitat i espontaneïtat, amb un cert desgavell sintàctic, i era capaç d’agermanar tendresa i duresa. La seva predicació era essencialment una síntesi, planificada i sistemàtica, de moral bíblica, més pràctica que teòrica, molt cristocèntrica (Crist, la justícia) i mariana (Maria, la misericòrdia). L’accent profètic que adoptava cal situar-lo en el sentit comminatori, sense que s’hi puguin trobar tendències il·luministes, i el to apocalíptic, adoptat sobretot després de la visió d’Alcanyís, motiu de l’enfrontament amb l’inquisidor Nicolau Eimeric —del qual el salvà la intervenció personal de Benet XIII—, tenia un sentit semblant. El Tractat de la vida espiritual, l’obra vicentina més divulgada i apreciada per moltes generacions de mestres de la vida cristiana, era una proposta programada i sistemàtica d’actes de pietat per al cristià.

Cal fer esment també de l’important paper de Vicent Ferrer, el predicador de fama, en la crisi dinàstica a la mort del rei Martí I (1410). Defensor acèrrim del papat d’Avinyó, s’inclinà decididament per Ferran d’Antequera, de la casa dels Trastàmara i regent de Castella, amb el convenciment absolut que així garantia la continuïtat de l’obediència dels Països Catalans a Benet XIII. Vicent Ferrer va fer prevaler els criteris eclesiàstico-espirituals per sobre dels criteris jurídics, potser més favorables a Jaume d’Urgell. El seu prestigi, mancomunat amb l’activitat de Benet XIII, aconseguí que el col·legi electoral decidit pel parlament d’Alcanyís —tres membres de cada estat de la confederació— es configurés majoritàriament amb partidaris del papa —set sobre nou, entre ells el germà de Vicent, el cartoixà Bonifaci Ferrer—. Vicent predicà abans de l’elecció i fou ell qui proclamà solemnement la resolució a favor de Ferran I el 28 de juny de 1412. Malgrat tot, quatre anys més tard va contribuir al fet que Ferran retirés l’obediència a Benet XIII. A partir d’aquest moment la posició eclesiàstica de Vicent Ferrer canvià i, arran de la trobada de Ferran I i Benet XIII (Morella, 18 de juny de 1414), prèvia a la celebració del concili de Constança (16 de novembre de 1414), s’allunyà del papa de Peníscola i no dubtà a ser ell qui proclamés el canvi de l’obediència de Ferran I i els seus regnes (Perpinyà, 6 de gener de 1416).