Treball, lleure i vida social en la vellesa

Un dels factors utilitzats per a determinar d’una manera més o menys arbitrària el moment en què s’inicia la vellesa és el determinant economicolaboral derivat de la jubilació. En aquest sentit, la vellesa ara s’anomena "tercera edat", en al·lusió al fet que ja ha passat la primera edat, d’instrucció i preparació per al món laboral, en la infància, i també la segona edat, de productivitat en la joventut i l’edat adulta. La jubilació forçosa, que cada vegada s’anticipa més, modifica extraordinàriament la vida de la persona, com també la de la parella, ja que suposa un canvi notable en la vida quotidiana.

En realitat, la jubilació s’hauria de veure com un element de goig, ja que implica l’alliberament que, en major o menor mesura, representa poder prescindir de les tasques que s’han de complir per obligació. Tanmateix, per a molta gent significa un moment de desorientació, en què els conceptes erronis preconcebuts poden ésser molt perjudicials, com ara pensar que el temps de lleure en perspectiva comportarà la inactivitat. En realitat, cada persona ha de gaudir el seu temps d’oci de la forma que més li vingui de gust, i si el que desitja és desenvolupar una vida productiva —ja no en el camp economicolaboral, sinó en el personal— no hi ha res que li ho impedeixi. Tot al contrari, avui dia s’insisteix a potenciar el desenvolupament d’activitats satisfactòries, aprofitant que es disposa de més temps per al lleure. La vellesa, així, es converteix en una etapa de la vida en què hom pot descobrir i realitzar aquelles activitats que s’havien hagut de deixar de costat anteriorment per manca de temps.

L’àmbit d’activitats possibles és immens: sortides al teatre, cinema o museus; llegir, veure la televisió o mirar pel·lícules en el vídeo; col·leccionar monedes, targetes postals o infinitat de coses diferents; treballs manuals diversos, amb fusta, metall, cuiro, vímet, ceràmica, etc; bricolatge; fer fotos, dibuixar o pintar; escoltar o interpretar música... En fi, les possibilitats són immenses i depenen de l’elecció personal.

No obstant això, trobar una afecció per a moltes persones no és cosa fàcil, i tendeixen a reduir progressivament les activitats, amb tot el perjudici que això representa per a la pròpia satisfacció personal i vida social. En aquests casos, convé de cercar un estímul apropiat en centres destinats a potenciar el lleure i el contacte interpersonal entre la gent gran, en els centres o clubs de jubilats. En aquesta mena de centres, no solament es promou la pràctica de jocs —les cartes, el dòmino, etc.—, sinó que s’hi potencia la possibilitat d’establir relacions interpersonals i s’afavoreixen les activitats culturals o les excursions.