Els moviments cristians de base van significar per a molts intel·lectuals el primer pas cap a una presa de consciència que sovint els abocà cap a una militància d’esquerres. Aquest itinerari guanyà força, sobretot, amb la decisiva convocatòria per Joan XXIII del concili II del Vaticà, 1962-65, d’on sortí molt malmesa la ideologia essencialment conservadora i antidemocràtica de l’església espanyola del moment. Des de llavors fou possible identificar una altra mena de cristianisme no aliat al franquisme i fins i tot contundentment opositor. L’escissió entre l’estructura oficial i les bases catòliques més progressistes era cada vegada més evident.
Portada d’“El Ciervo”, núm. 189, Barcelona, novembre del 1969.
AHC / G.S.
La resposta dels joves intel·lectuals i universitaris al catolicisme del règim va tenir a Catalunya un puntal essencial a la revista fundada el 1951 per Llorenç Gomis, “El Ciervo”. Molt aviat va quedar situada a l’òrbita del revisionisme autocrític de José Luis L. Aranguren, llavors punt de referència clau. La revista fou sensible a l’impacte de l’activisme obrer del padre Llanos, juntament amb la inspiració teòrica de qui fou director de la francesa “Ésprit”, Emmanuel Mounier. Al seu si, o a les seves immediacions, molts joves descontents van trobar les possibilitats de posar en marxa un moviment cristià ideològicament avançat i conscient de ser políticament d’oposició. Els nuclis del Front Obrer Català, vessant catalana del Frente de Liberación Popular (FLP) i matriu de bona part de la futura classe política a Catalunya i a Espanya, van trobar la complicitat del director. La revista mai no es convertí en portaveu d’un grup polític definit, però sí que va mantenir una actitud crítica. Les aptituds moderadores i conciliadores de Llorenç Gomis es van posar en joc per alleugerir el radicalisme ideològic i crític d’alguns dels seus col·laboradors més estrets, com Alfons Carles Comín, Josep Antoni González i Casanova, Joan Gomis, J.I. Urenda. També van col·laborar-hi joves universitaris i professionals amb un fort nivell de consciència política, com els que feien una altra revista de l’esquerra del moment, “Promos”, amb les firmes de Jordi Solé Tura, Pasqual Maragall, Narcís Serra, Miquel Roca i Junyent o Manuel Vázquez Montalbán.
D’aquest medi van sortir els canals de difusió essencial del cristianisme progressista i els esforços d’apropament entre cristians i marxistes —que encapçalà i simbolitzà la trajectòria d’Alfons Carles Comín—. Els interessà, per damunt de tot, donar a conèixer les interpretacions clàssiques del marxisme però també els materials de debat del concili II del Vaticà, el cristianisme inspirat en els moviments de base i d’aliança obrera i catòlica. Entre ells hi va haver els responsables de l’actiu suport a la lluita obrera soterrada i la constitució d’un sindicalisme de classe. Editorial Estela va assumir la publicació de textos d’aquesta mena, amb èxits editorials com els llibres de Michel Quoist o de Teilhard de Chardin, mentre que a Nova Terra, nascuda dels ambients obreristes i catòlics de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), van intervenir-hi professors universitaris, polítics o economistes com Antoni Jutglar, Alfons Carles Comín, González Casanova, Josep Maria Bricall, la major part d’ells, col·laboradors també a “El Ciervo” i més o menys relacionats amb la revista “Qüestions de vida cristiana”, dirigida per Evangelista Vilanova. Hi col·laboraren catòlics progressistes com Josep Maria Piñol, Josep Maria Rovira Belloso, Josep Antoni González Casanova, Joan Gomis, Jordi Maragall, i molt d’hora es lligaria estretament a Estela a través de Jaume Lorés, també assidu d’“El Ciervo”, entre d’altres.
La doble militància catòlica i comunista de Comín va aparèixer els anys setanta, especialment des de l’Editorial Laia, com la millor prova d’integració de totes les formes polítiques d’oposició al franquisme, sense renunciar a les conviccions religioses o espirituals. L’aspecte més conflictiu de la qüestió va ser la definició confessional d’un comunista, ja que això l’enfrontava amb la història d’ateisme del partit i les posicions inicialment defensades per l’ideòleg clau del PSUC, Manuel Sacristán. El canvi d’actitud del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va ser un indici important del pes que tingué el cristianisme progressista a la lluita antifranquista.
Les editorials esmentades, amb d’altres com Edició de Materials, van nodrir bona part dels joves intel·lectuals que amb més o menys fidelitat van anar aproximant la doctrina bàsica del cristianisme al discurs revolucionari que predicaven el Front Obrer de Catalunya (FOC) o el FLP. Els seus ideòlegs foren el diplomàtic Julio Cerón o, i sobretot, José Aumente i Ignacio Fernández de Castro. Petits i assequibles volums a la jove editorial madrilenya Taurus tractaven de molt a prop els problemes que interessaven també Estela, Fontanella o la mateixa Nova Terra: el que s’anomenà tercermundisme, la justícia social i les vies d’emancipació del treballador. Abans de la crisi ideològica que afectà tots aquests moviments amb ambicions i plantejaments expressament revolucionaris —i models d’actuació com Cuba o Algèria—, es va fundar Cristians pel Socialisme, pels volts del 1973, amb llarga durada. Comín, Joan Gomis, Joan García Nieto, en formaven part i expressaren considerables afinitats amb el llavors enfortit i important PSUC, que comptava amb una veterana publicació, “Nous horitzons”, i altres moviments com Justícia i Pau o, encara, l’activisme pacífic de personatges com Lluís Maria Xirinacs.
Pintades de la campanya “Volem bisbes catalans”, Mollet del Vallès, 1966.
Col·l. R. Surroca / G.S.
La fi del Concili el 1965 anunciava, paradoxalment, l’inici de l’agonia de l’assaig i el llibre religiós. La sensibilitat vers els nous temps que havia evidenciat Joan XXIII amb algunes encícliques com Pacem in Terris o Mater et magistra quedaven força lluny del que exposava el seu succesor Pau VI a l’encíclica Humanae Vitae contra els sistemes de control de la natalitat. Però la crisi del llibre religiós responia també a altres motius d’ordre més vast i sociològic. Greus problemes afectaren els anys setanta editorials que havien estat fonamentals, com la mateixa Estela o com Nova Terra. Però aquesta decadència fou paral·lela a l’extinció virtual del llibre d’assaig polític i ideològic, divulgatiu o doctrinal, que havia dominat obertament els anys terminals de la dictadura i la primera transició. L’ansietat informativa i el radicalisme polític havien estat els rostres més visibles d’una formació intel·lectual sovint apressada i molt a batzegades. La percepció més neta d’aquest fenomen la donà l’emergència del nacionalisme teòric des del final dels setanta que va esdevenir l’ingredient hegemònic d’un corpus ideològic —el de l’esquerra democràtica— que l’havia tingut només com a part del seu discurs i que es convertiria, els anys vuitanta, en l’eix central. Molt lluny ja, per tant, del que havien estat els plantejaments del marxisme a Catalunya tal i com l’enfocaren teòrics, assagistes i polítics com Manuel Sacristán, Josep Maria Castellet o Jordi Solé Tura.