Durant els anys seixanta i, sobretot, els setanta, els ingressos procedents de l’engreix de bestiar en petites granges van tenir un paper decisiu per al sosteniment de les explotacions amb poca terra. Sovint, aquesta activitat ramadera estava deslligada dels conreus ordinaris i, per tant, no era un complement de la producció vegetal.
Transport de xais per carretera, 1973.
AEC / E. Costa
Hom es pot preguntar per què l’agroindústria no va erigir immensos complexos ramaders per a engreixar directament el bestiar utilitzant mà d’obra assalariada, en lloc de distribuir aquesta feina entre centenars de ramaders escampats per una o més comarques. Hi ha una explicació principal: malgrat que l’activitat ramadera requereixi poca qualificació reglada, exigeix tenir cura i mantenir l’atenció, ja que es tracta d’una feina de tipus artesanal. Tot i els avenços genètics —que permeten un creixement més ràpid, majors índexs de transformació carn/pinso, taxes de reproducció més altes, etc.— i les innovacions en la infraestructura productiva, el ramader ha de fer un seguiment continuat del bestiar, tractant d’evitar malalties i contagis demolidors, i també les condicions que puguin ser perjudicials per als animals. Tot plegat fa poc recomanable la concentració espacial de granges amb milers i milers de caps: mantenir les condicions higièniques i ambientals dins dels valors acceptables aconsella granges que siguin controlables a escala individual. Malauradament, la dispersió del bestiar en petites explotacions dins d’un territori ampli, n’encaria les despeses de transport. Les empreses integradores van intentar, llavors, millorar l’eficàcia del transport i la càrrega i descàrrega, tant de pinso com del bestiar. En el primer cas, la instal·lació de sitges per al pinso a granel va eliminar viatges i en va agilitar la distribució. Pel que fa a la manipulació dels porcs, feina que requeria molta mà d’obra, es va desenvolupar un elevador hidràulic del bestiar des del sòl fins al camió. A més a més, l’obstacle que representava per al transport l’estat dels camins rurals es va anar superant a mesura que els ajuntaments n’assumiren les despeses de millora i senyalització.
Des de la perspectiva de les petites explotacions, tres grans raons expliquen l’èxit que la integració va tenir entre els agricultors. La primera fa referència a l’estacionalitat dels conreus vegetals i la quantitat d’hores de treball estalviades gràcies a la mecanització. Atès que romandre ociós significava la pèrdua d’uns ingressos potencials, quan no hi havia alternatives satisfactòries de treball industrial o en els serveis, la ramaderia intensiva era una bona opció.
El segon motiu va ser la seva homogeneïtat d’ocupació al llarg de l’any. Efectivament, la ramaderia és una activitat mancada de fortes estacionalitats. Per contra, els conreus herbacis suposen la concentració de feina en determinades èpoques de l’any, de manera que la millora dels ingressos mitjançant la compra o el lloguer de més terres, destinades als conreus vegetals, pot comportar un esforç laboral excessiu o, en el cas fruiter, haver de contractar mà d’obra addicional, circumstància valorada negativament per moltes explotacions familiars. En canvi, atès que una granja ocupa un nombre estable d’hores de treball dia rere dia, assegura també una ocupació a les èpoques de baixa activitat.
La tercera raó, potser la més important, va ser que la ramaderia integrada aportava uns ingressos estables. Tot i que la remuneració horària neta percebuda pel granger podia considerar-se escassa, es tractava d’una entrada coneguda que contribuïa a superar la típica manca de liquiditat dels pagesos pocs mesos abans de la propera collita. A més, la retribució per l’engreix del bestiar acostumava a complementar la resta d’ingressos agraris. En aquest punt es constata que la particular forma de remunerar el treball integrat, és a dir, a un tant per peça, va fomentar la intensificació d’aquesta activitat. En efecte, l’ingrés unitari del ramader és igual a
El nombre de caps és la variable més significativa en mans del ramader, de manera que si pretén incrementar els ingressos haurà de pensar a ampliar la granja. La resta d’elements, però, són només una dada per al granger. En efecte, el ramader no controla a voluntat la durada del cicle d’engreix, les hores diàries de neteja, alimentació i supervisió del bestiar són més o menys constants i conegudes, un cop equipada la granja, i la remuneració per cap de bestiar és difícil d’alterar, a causa de l’escassa capacitat de negociació dels ramaders enfront de les empreses integradores. Això darrer s’explica perquè aquests ingressos ramaders tenen un caràcter complementari i existeix una elevada fragmentació dins el col·lectiu dels integrats. Les petites explotacions estaven majoritàriament integrades, ja que no tenien suficient terra per a alimentar el bestiar i el cost del pinso exigia una solvència financera que, ni amb tot el seu patrimoni, podien avalar. Per a assolir un mínim d’ingressos i ocupar tota la mà d’obra familiar solien construir granges de dimensions superiors a la mitjana. En canvi, les grans explotacions podien conrear els cereals i el farratge i construir el molí d’elaboració del pinso, de manera que la proporció d’integrats d’aquestes característiques era menor. Aquestes explotacions també obtenien més facilitats creditícies per la gran extensió del seu patrimoni. Ara bé, les petites explotacions que disposaven d’accés a mercats especials —aquest és el cas de l’agricultura periurbana— i/o estaven orientades a l’elaboració de productes d’alta qualitat mostraven un escàs interès per la ramaderia integrada.
Les condicions laborals dels ramaders podien considerar-se les típiques dels treballadors a domicili, ja que tenien un grau relatiu d’autonomia portes endins. Per això, és erroni afirmar que l’agricultor esdevingué un assalariat. Les seves condicions contractuals eren les corresponents a la subcontractació (en precari). La ramaderia integrada no va desenvolupar-se com una activitat sotmesa a l’exhaustiu control propi del treball en una cadena de fabricació. La seva situació era semblant a la d’altres activitats econòmiques del sector industrial o dels serveis, com ara la confecció. És a dir, una forma de subcontractació externa que permetia a les empreses integradores reduir els costos d’ajustament de la producció a les variacions de la demanda i dels preus a través del control d’alguns factors clau del procés d’engreix.