Les colònies escolars

El moviment per les colònies escolars nasqué a Zuric i s’estengué per tot Europa. El promotor fou Walter Bion, pastor protestant que, des del 1876, n’impulsà la difusió. A l’Estat espanyol, les primeres colònies tingueren lloc, el 1887, a San Vicente de la Barquera (Cantàbria), promogudes per la Institución Libre de Enseñanza. La influència d’aquest corrent feu que, al final de segle, s’observés fins i tot una certa preocupació en l’àmbit legal. Una Reial Ordre de 26 de juliol de 1892 feia una recomanació expressa a promoure-les, tot i que, en la pràctica, els resultats foren molt limitats per manca de pressupost.

Als Països Catalans, se n’organitzaren a partir del final del segle XIX i prengueren importància al llarg dels primers trenta anys de l’actual centúria. Hi destacà l’obra dels ajuntaments de Palma de Mallorca, de Girona, de Manresa, de Sabadell i de València entre d’altres, i d’algunes institucions privades, com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i alguns ordes religiosos. És evident, però, que les colònies organitzades per l’ajuntament barceloní són les que presenten un interès històric més gran, tant per la quantitat com per la qualitat, no solament per la seva trajectòria sinó perquè esdevingueren un model per a altres poblacions, sobretot de Catalunya. L’any 1906, Hermenegildo Giner de los Ríos, del Partit Radical, va proposar al consistori barceloní de crear un servei de colònies per als escolars de la ciutat. La proposin fou ràpidament aprovada i, aquell mateix any, es realitzaren sis colònies, tres de nois i tres de noies, amb l’ajut de diners públics i privats.

En crear-se l’Escola del Bosc el 1914, la primera a l’aire lliure, aquest centre s’integrà a la Comissió de Colònies. La fundació de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament comportà la total absorció del Servei de Colònies per part d’aquesta institució i l’establiment d’organismes paral·lels: els Banys de Mar, el 1918, i les Semicolònies de la Platja, el 1921. En aquests anys, en el marc d’una creixent preocupació social per la problemàtica infantil, l’ajuntament de la capital catalana encarregà al Dr. Lluís Sayé i Sempere, director del Servei d’Assistència Social dels Tuberculosos de Catalunya, un estudi sobre l’abast de la infecció tuberculosa en els nois de les escoles municipals. D’aquest estudi, se’n deduïren les pèssimes condicions físiques dels fills de la classe obrera barcelonina. Els resultats evidenciaren una realitat que ja era coneguda, però no pas en tota la seva extensió, i tingueren una conseqüència directa sobre l’organització del Servei de Colònies. Hom arbitrà noves fórmules per a augmentar el nombre de nois i noies que poguessin gaudir dels avantatges d’aquest servei. La Colònia Vilamar, establerta el 1922 a la platja de Calafell, fou un fruit de la nova concepció. A prop de la població s’aixecà una veritable ciutat infantil amb dotze viles independents, voltades de jardins i dels annexos corresponents. L’èxit d’aquesta iniciativa, que albergà 300 escolars organitzats en república infantil, aconsellà l’expansió d’aquest tipus d’experiència.

El cop d’estat de Primo de Rivera frenà no solament el desenvolupament d’aquesta mena de colònies, sinó el del Servei en general. En aquells anys, les preocupacions dels dirigents anaven en una altra direcció, concretament cap a crear colònies d’intercanvi Barcelona-Madrid, per a enfortir els llaços entre les dues capitals i sobretot “la unidad española”, a partir de la relació entre infants. Així ho deia la cobla que es cantava a l’estació de Saragossa, en honor dels infants madrilenys:

“A conquistar Barcelona
van los niños madrileños
lo que no hicieron los grandes
lo lograrán los pequeños.”

Amb la caiguda de Primo de Rivera, el Servei, especialment el de Colònies Permanents, prengué una gran embranzida i es crearen noves colònies al bosc i a la platja, entre les quals va destacar la de Turissa, a la platja de Tossa. També s’estengueren altres prestacions, com els Banys de Mar i les Semicolònies, en les quals els infants anaven a dormir a casa. Es tractava, en el fons, d’aprofitar durant l’estiu les magnífiques possibilitats de les Escoles del Bosc, del Mar i del Parc del Guinardó, centres a l’aire lliure i de caràcter experimental. A partir del 1929, tots els infants de Barcelona tenien dret a assistir a les colònies escolars. Atesa la limitació de places, els nens i les nenes eren curosament seleccionats d’acord amb paràmetres físics i psíquics. Al marge dels controls mèdics i higiènics, es feia una anàlisi colònia per colònia dels resultats obtinguts globalment i individualment. D’altra banda, a partir del 1923 i particularment d’ençà del 1930, a causa del parèntesi de la Dictadura, aquesta activitat presentà dos vessants: l’específicament higiènic, per la qual havien estat creades, i l’educatiu. Quan els infants no podien dedicar-se a l’esport o a l’exercici físic, l’acció escolar els havia d’empènyer a la recerca dels seus propis interessos, i eren vinculats als centres d’interès creats pels professors de les colònies.

El moment àlgid del moviment, però, fou el període republicà. No solament per l’expansió que tingueren les colònies i per la qualitat de les experiències sinó, sobretot, pel fet que s’estengueren arreu dels Països Catalans, sota el patrocini d’innombrables ajuntaments i també de moltes institucions privades.